dilluns, 10 d’abril de 2017

Sing Street


En una escena de "Sing Street" (2016), els components del grup musical fictici que titula el film donen forma a un dels seus futurs hits partint obertament de la base rítmica de "Maneater", de Hall & Oates -un del grans èxits de l'any en què s'ambienta l'acció: 1982-. Pràctica habitual al negoci de la música pop, la d'inspirar-se més del compte en una composició aliena o directament afusellar-ne tot allò que convingui, que explica per què artistes a priori tan distants com les Supremes, Iggy Pop i The Jam han acabat signant peces amb patrons tan propers com els de "You Can't Hurry Love", "Lust for Life" o "Town Called Malice". I una de les nombroses lliçons que tot aspirant a estrella del rock podrà extreure de l'últim llargmetratge de John Carney.

El punt de partida de "Sing Street" no és cap novetat: un jove de quinze anys forma un grup de música juntament amb diversos companys de classe amb l'objectiu d'impressionar la noia amb qui vol passar la resta dels seus dies. Tampoc ho és el que ve a continuació: una barreja de comèdia romàntica i drama adolescent que tan aviat reflexiona sobre els somnis i tot allò que implica perseguir-los, com serveix d'aparador a tot un seguit de cançons majoritàriament solvents que Gary Clark (Danny Wilson) ha compost expressament per a l'ocasió. Els encerts del film són per tant la seva frescor estètica, l'agilitat del seu guió i una banda sonora tan coherent com dinàmica -a les peces de Clark s'hi sumen originals interpretats entre d'altres per Motörhead, The Clash, Joe Jackson, The Cure, Duran Duran o els citats Jam i Hall & Oates-.

Per contra, el seu punt feble és tota una recta final que es debat entre la llagrimeta fàcil i l'excés de sucre. Un seguit de passos en fals que gairebé ensorren en qüestió de minuts tot allò que s'havia construït prèviament, tant a nivell sinòptic com musical. I és que l'interès melòman que puguin despertar les composicions de Clark és proporcional al valor cinèfil de les escenes on es descobreixen. Que les dues últimes cançons interpretades per Sing Street a la sinopsi siguin una balada lacrimògena i un descafeïnat exercici de punk-pop més propi d'un anunci de perfums que d'un grup emmirallat en tòtems com els Cure o Duran Duran, no deixa de ser el preàmbul d'una escena final tan delirant que (literalment) acaba fent aigües per tot arreu. Una llàstima, perquè el conjunt de la pel·lícula és prou digne de visionar-se en pantalla gran i amb el volum al màxim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada