Lewis & Leigh

LEWIS & LEIGH

Teatre Ateneu, Hostalets de Balenyà

2 d'abril de 2016

Amb un peu en les essències més tradicionals del so Americana i un altre en els corrents renovadors del gènere, Lewis & Leigh es poden considerar ara mateix com tota una potència emergent de la música d'arrels nord-americanes en aquest costat de l'Atlàntic. La premsa especialitzada ha celebrat amb entusiasme l'edició del seu disc de debut, "Ghost" (2016). Una de les peces que integren el plàstic en qüestió, "The 4:19", va rebre el guardó a la Millor Cançó durant la passada edició dels prestigiosos UK Americana Music Awards. I en el marc de la mateixa gala, celebrada a Londres ara fa dos mesos, el duet que formen Al Lewis i Alva Leigh va ser distingit també com a Millor Artista Britànic -categoria on competien amb pesos tan pesants com Billy Bragg-.

Els darrers mesos han estat per tant meteòrics per a Lewis i Leigh, un gal·lès i una nord-americana que van començar a tocar plegats després de coincidir ara fa tres anys a la capital del Regne Unit, però no sembla que res de tot això hagi afectat el seu dia a dia. A l'escenari exhibeixen la seguretat de qui ha rodat el seu repertori en incomptables places, però a la vegada conserven la prudència de qui encara surt a guanyar-se el públic concert rere concert. Interpreten el seu cançoner amb solvència, i l'expliquen amb detall a unes audiències que en molts casos encara no s'hi han familiaritzat. I a jutjar pels resultats assolits durant la seva primera gira per l'Estat espanyol, es pot dir que saben com convèncer el respectable: al final de cada actuació, les allaus d'assistents als punts de merchandising han estat tals que ha calgut reposar amb caràcter d'urgència les còpies de "Ghost". I tot i amb això, quan van arribar ahir a la tarda als Hostalets de Balenyà, última parada de la gira i única data en terres catalanes, tan sols els quedaven set vinils que acabarien despatxant en qüestió de segons.

Amb precedents com aquests, l'expectació per escoltar Lewis & Leigh en un teatre amb capacitat per a un centenar de persones era màxima i van saber estar-ne a l'alçada amb un passi on van conjugar ofici i proximitat. Una hora llarga durant la qual van prescindir de tots els recursos i ornaments presents al disc per a interpretar les cançons amb l'únic suport d'una guitarra -la que tocava Lewis- i unes harmonies vocals que ja han esdevingut per mèrits propis un dels seus trets identitaris. L'altre punt fort del duet es troba en la vessant lírica, unes lletres que tant poden relatar històries de mala vida com homenatjar els paisatges d'infantesa dels seus autors, i que sovint evoquen el moviment constant de qui viu a la carretera. Les de peces com "Piece of Gold", "Losing Time", "Whiskey and Wine" o "Keep Your Ghost", alternades ahir amb títols inèdits i una simpàtica lectura a contrallum de "There Is a Light that Never Goes Out" (The Smiths). Ja en plena recta final van desendollar la guitarra i van baixar a la platea per a interpretar la citada "The 4:19" tot passejant-se entre el respectable. Dir que va ser emocionant és quedar-se curt.