dilluns, 15 de maig de 2017

Taquilla inversa

S'imaginen anar al dentista, a un restaurant, al supermercat o al mecànic i posar vostès mateixos el preu dels productes o serveis rebuts en funció del seu grau de satisfacció? Els ho preguntaré d'una altra manera: s'imaginen vostès que en lloc de cobrar un sou a final de mes obtinguessin els seus ingressos en funció del grau de satisfacció (una variant absolutament subjectiva) de qui finança el citat sou? Doncs això és el que molts professionals de l'art i la cultura han de patir en nom del que s'anomena "taquilla inversa". Una fórmula que resulta molt simpàtica en boca de qui la fomenta i a ulls del propi consumidor, però a la pràctica precaritza encara més oficis que sovint ni tan sols es contemplen com a tals. Aquesta història tracta sobre això.

L'altre dia vaig entrar en un bar on estava actuant una banda en directe. Vaig preguntar-li al noi de la barra si feia molt que havia començat l'actuació i em va dir que els músics, sis en total, tot just estaven interpretant el primer tema. Vaig decidir quedar-me, vaig demanar una cervesa i vaig preguntar quant valia l'entrada del concert. El noi em va servir la beguda i em va respondre que l’import corresponent a l’entrada es pagava mitjançant l'anomenat sistema de "taquilla inversa", és a dir que no hi havia cap preu establert i cada espectador podia contribuir al final del concert amb la quantitat que li semblés convenient, en funció de si li havia agradat o no el que havia escoltat. D'aquesta manera es reunirien els diners per pagar els músics, entenent que si a algú no li havia agradat gens l’actuació no tenia per què pagar.

El tracte em va semblar correcte -tant de bo poguéssim fer el mateix quan anem al dentista o al gestor-, o sigui que em vaig quedar a escoltar el concert i aquest em va agradar força. Per això un cop finalitzat el passi, quan un dels mateixos músics que havien actuat a l'escenari (el baixista, si no ho recordo malament) va passar la gorra per cobrar la "taquilla inversa", hi vaig deixar un bitllet de cinc euros i un parell de monedes de cinquanta cèntims: sis euros en total. A molta gent que hi havia a la sala, en canvi, va semblar que el concert no els havia agradat tant com a mi perquè tan aviat es va començar a passar la gorra van abandonar el local cames ajudeu-me o els van venir de cop unes ganes imperioses d’anar al lavabo -és curiós: per la manera com movien el cap durant tota l'actuació hauria jurat que s'ho estaven passant pipa-.

Total, que em vaig acabar la tercera cervesa i el barman em va dir que li devia nou euros, tres per cada una de les consumicions que m'havia pres. Li vaig comentar que no em semblava just pagar nou euros per aquelles tres cerveses, que no m'havien acabat de fer el pes -les vaig trobar massa amargues pel meu gust, què hi farem-, i que seguint el criteri de la "taquilla inversa" tan sols pagaria un euro per ampolla, és a dir tres en total. Aleshores el noi es va enfadar, em va dir que què m'havia pensat, que a ell cada comanda li costava no sé quants euros i que depenia d'aquests diners per viure i pagar factures -nova curiositat: sembla ser que als proveïdors de cervesa els paga el que ells li demanen, factura inclosa i tot ben clar de cara als amics d'Hisenda, res de "taquilles inverses" i passar gorres-.

Amb aquestes, li vaig respondre que els músics també viuen (o haurien de poder viure) de la seva música, que la gasolina de la furgoneta i les hores de local d'assaig no els surten de franc i que dubtava que poguessin cobrir res de tot això amb el que devien haver guanyat aquella nit. I ell em va dir que això no era el seu problema, que ell posava un escenari a disposició dels músics perquè estimava molt la música, tal i com testimoniaven els nombrosos retrats d'estrelles del rock que presidien les parets del local -em va agradar especialment el de Mick Jagger amb Bob Marley: tot un clàssic d'aquells que sempre fan patxoca-. Vaja, que l’home gairebé es mereixia un monument i jo sense adonar-me’n.

Quan li vaig dir que si tant estimava la música, el primer que hauria de fer és respectar els professionals que s'hi dediquen, el seu rostre va dibuixar una expressió a mig camí entre "Et trencaré la cara" i "Si no em pagues les cerveses ara mateix truco a la policia". O sigui que vaig optar per pagar, abaixar el cap i sortir per la mateixa porta per on havia entrat. Això sí, abans de creuar la porta vaig poder observar, a mitja alçada d'una columna, un colorista cartell d'una organització de l'esquerra alternativa anunciant una mobilització "contra el capitalisme, contra la precarietat i per la dignitat laboral". És bonic, això de mobilitzar-se i fer proclames aparentment revolucionàries. Sobretot quan amb una cosa en compenses una altra.


NOTA: Aquesta història és fictícia, me l’acabo d’inventar, però tot el que explico es basa en fets i situacions que he viscut en algun moment, ja sigui com a espectador, com a premsa, com a gestor cultural i fins i tot des dels mateixos escenaris quan m’hi enfilava anys enrere. Estic segur que molts de vostès poden dir el mateix. També estic segur que molts amics músics faran ‘like’ a aquesta entrada quan la comparteixi a Facebook, i els ho agraeixo. Però m’agradaria recordar-los que aquest ‘like’ no servirà absolutament de res. Que si realment estan tips de situacions com aquestes, el que han de fer és creure’s el seu ofici, prendre-se’l seriosament i deixar de tocar en llocs on una trista ampolla de cervesa val més que el seu art.

2 comentaris:

  1. Una fórmula molt discutible, sens dubte, i no sé fins a quin punt els que la defensen no ho fan exclusivament a la desesperada. Crec que hauríem de fer entre tots una esforç per dignificar la música en viu participant com sigui de les propostes més properes. Tot plegat, músics mal pagats, sales buides, públic xerrant en ple concert o emborratxant-se al bar del costat perquè la cervesa és més barata, resulta, com a poc, força depriment. Molt bona reflexió, Oriol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord! Gràcies per la visita i per les paraules!

      Elimina