"Dead Man Walking" (1995)

Susan Sarandon i Sean Penn a "Dead Man Walking".

Vaig revisar fa un parell de dies "Dead Man Walking" (1995), el drama penitenciari realitzat per Tim Robbins al voltant de la pena capital. Sean Penn i Susan Sarandon encarnant respectivament un condemnat a mort per assassinat i la monja que li ofereix suport espiritual mentre espera la seva hora. I una banda sonora que referma tant el pes dramàtic del film com el seu caràcter reflexiu amb veus com les de Nusrat Fateh Ali Khan, Eddie Vedder o Bruce Springsteen. Va ser aquest últim qui en va signar el tema central, un blues absolutament noir que podria haver passat per un outtake de "The Ghost of Tom Joad" (1995), i que es pot considerar com un dels títols més destacables que el de New Jersey va lliurar al llarg dels 90 -la seva dècada menys prolífica i inspirada, tot sigui dit-.

Escoltava a Springsteen cantant en primera persona les últimes impressions d'un pres que es troba al corredor de la mort -líricament la cançó s'acosta més a "Nebraska" (1982) que no pas a "The Ghost..."-, el to confessional de la seva veu murmurant sobre una guitarra gairebé inaudible, i ho contrastava amb la força i la magnitud de gires com la que el va portar a Barcelona ara fa poc més d'un any. Concerts que en ocasions arriben a superar les quatre hores de durada i durant els quals el Boss i la seva E Street Band imparteixen lliçons magistrals de rock'n'roll amb tant nervi com ofici. Autèntiques cerimònies on l'autor de "The River" (1980) no dubta mai en acceptar peticions del públic i satisfer-les amb la màxima solvència, encara que es tracti de cares b enregistrades tres dècades enrere i rarament interpretades en directe.

Em vaig preguntar aleshores si Springsteen ha rebut mai del públic una petició com "Dead Man Walking". I en cas afirmatiu, com deu haver reaccionat. Havent-lo vist alterar set lists amb tota la naturalitat del món per a encabir-hi peticions, diguem-ne, poc habituals, no tenia cap dubte que seria capaç de tocar-la com si encara l'assagés a diari. Tampoc tenia cap dubte que la banda que l'acompanya, músics de primera que acumulen més de quatre dècades plegats a la carretera, estaria a l'alçada de les circumstàncies malgrat tractar-se d'una peça que amb prou feina compta amb acompanyament instrumental a la versió d'estudi. El que em costava més d'imaginar era com encaixaria una cançó tan fràgil, íntima i confessional en un entorn massiu on bona part del públic té set de decibels i emocions fortes. I arribat aquest punt vaig recordar com, durant un concert a Barcelona l'octubre de 2002, amb la invasió de l'Iraq a l'horitzó i els atemptats de l'11-S ben presents en la memòria col·lectiva, Springsteen va fer emmudir el Palau Sant Jordi sencer abans de cantar una emotiva i emocionant "Empty Sky". El meu dubte s'havia resolt. Per alguna cosa li diuen el Boss.