Club de fans de Hillary Clinton

Mesos enrere, durant la cursa electoral dels Estats Units, van ser moltes les veus que es van posicionar obertament a favor de Hillary Clinton en països com el nostre. El que personalment em va inquietar és que algunes d’aquestes veus no donessin suport a la candidata demòcrata per les hipotètiques bondats del seu programa electoral, ni per ser la cara més amable d’un duel polític que no tenia ni cap ni peus, ni tan sols per haver esdevingut l’única alternativa possible a la mala bava de Donald Trump, sinó perquè d’haver guanyat hauria estat la primera dona en ocupar la presidència dels Estats Units (així ho va expressar, per exemple, la malaguanyada Carme Chacón). Mal negoci, el de valorar les persones en funció d’allò que tenen entre les cames (o del color de la seva pell) en lloc de fer-ho per les seves accions o les seves capacitats.

Aquest cap de setmana tindrà lloc la segona volta d’unes eleccions franceses on Emmanuel Macron i Marine Le Pen es disputen la presidència de la República. Si guanya el primer, guanya aquell mateix establishment que la figura de Clinton representava als Estats Units. Si guanya la segona, guanyen el populisme, la xenofòbia i una candidata que ha demostrat reiteradament la seva afinitat amb el discurs de Trump, però França tindrà per primer cop una presidenta en lloc d’un president. Com en el cas dels Estats Units, no em caso amb cap dels dos candidats però de tenir veu en el procés electoral optaria per aquell mal menor que, des del meu punt de vista, suposen tant Clinton com Macron amb independència dels seus respectius gèneres. La pregunta, arribat aquest punt, és si el club fans de Hillary Clinton contempla aquestes eleccions des d'una perspectiva oberta i transversal, o si segueix analitzant-ne els candidats amb criteris més genètics que polítics.