Guns, Gangs and Drugs

Jimmie Lee Robinson.

És el problema de devorar música i col·leccionar discos com a necessitat vital. No tens present tot el que hi ha a la teva col·lecció. Dies enrere estava remenant un calaix i vaig topar amb "Guns, Gangs and Drugs", de Jimmie Lee Robinson (1931-2002). Un disc de 1996 a càrrec d'un il·lustre secundari dels dies daurats del blues de Chicago. Feia anys que no havia fet sonar aquest plàstic, i si els haig de ser franc ni tan sols sóc capaç de recordar d'on el vaig treure -probablement me'l comprés a Chicago mateix, farà cosa de deu anys, però no n'estic segur-. El cas és que vaig decidir punxar-lo, copa a la mà -Jack Daniel's, evidentment-, i vaig quedar-me enganxat a detalls que probablement m'havien passat desapercebuts a l'escoltar-lo per primera vegada massa anys enrere. El primer, la producció del tema titular. Pistoles, bandes i drogues. El títol ho diu tot. Un shaker imitant els trets d'una metralleta i Robinson oferint un retrat de la vida al gueto tan acurat com un tema de NWA. El segueix "Parchman Farm" (no confondre amb el tema del mateix títol compost per Mose Allison i versionat per Georgie Fame i John Mayall, entre d'altres). Un cant al temut centre penitenciari de Mississippi sobre un repetitiu ritme pesat, udols à la Howlin' Wolf i unes percussions pseudoindustrials evocant els espetecs del fuet de torn. La cosa es suavitza amb "So Long", una balada amb aires de pop nocturn, evocadora de "Blue Moon" i tantes altres, i es torna a posar a to amb "Houdley Voo Doo Man" i uns ecos gens dissimulats de "Hoochie Coochie Man". I així fins a un total de dotze temes que culminen amb la immensitat de "The Great Lakes". Ignoro si l'àlbum en qüestió es pot localitzar amb facilitat actualment, però haver-lo redescobert va suposar tota una sorpresa. I unes quantes copes de JD a la salut de Robinson, sigui on sigui.






Audio: "Guns, Gangs and Drugs" - Jimmie Lee Robinson