Dana Spiotta - Stone Arabia (2012)

Mai he cregut en una societat que tot ho divideix i classifica en triomfs i fracassos. Potser per això em sento tan identificat amb personatges com Nik Worth, el protagonista indirecte d'"Stone Arabia". Indirecte perquè, malgrat ser ell l'eix central de la novel·la, l'autèntica protagonista és la seva germana Denise. És a través de les seves impressions com Dana Spiotta reconstrueix la fascinant trajectòria vital de Worth. Un habitant qualsevol dels suburbis de Los Angeles que, a punt de fer cinquanta anys, viu la fantasia de ser estrella del rock amb tanta o més intensitat i convicció que quan en tenia quinze. Durant tot aquest temps, i havent entès de ben jovenet que mai assoliria aquell somni impossible, s'ha dedicat a enregistrar discos casolans amb diverses bandes i fins i tot en solitari, per a regalar-los als seus éssers més pròxims. I el més important, a documentar aquesta trajectòria a través de pàgines i més pàgines de ressenyes, crítiques i altres retalls de premsa inventats. Una carrera musical fictícia que, no obstant, té molt més sentit que la vida real de Worth, barman a mitja jornada i a canvi d'un sou que ni tan sols li permet arribar a final de mes. "Stone Arabia" és molt més que una novel·la rock. És una declaració de principis. Una reflexió sobre el pas del temps i sobre la distància entre els somnis i la realitat, però sobretot sobre la perversa cultura de l'èxit, la celebritat i l'autopromoció -tal i com apunten les notes de la coberta posterior-. I un homenatge a qui, per molts anys que passin, segueix somiant i renunciant a renunciar. Oscar Wilde deia que la vida real d'una persona no és la que porta, sinó la que desitjaria portar. Worth n´és un bon exemple. Una estrella del rock amb una discografia monumental. Encara que només l'escoltin la seva germana, la seva neboda, les seves exparelles i algun amic íntim. Perquè la música -indústria al marge- té més a veure amb els somnis i les inquietuds que amb conceptes tan buits com èxit, celebritat o autopromoció. Molt més.


"Con el tiempo me ha acabado gustando eso de no tener público. Imagina poder liberarte del mensaje y concentrarte en el sonido puro, ahorrarte las explicaciones, las interpretaciones erróneas y todo lo relacionado con el negocio y la recepción de la obra. Imagina no tener que renunciar nunca a Artaud, a Chuck Berry, a Aleister Crowley, a los Beats, al I Ching y a Lewis Carroll. Imagina una libertad total" (Nik Worth).