A Bronx Tale (1993)

Tradicions. Tots tenim les nostres. I una de les meves preferides és tancar-me en un cinema cada vegada que el Barça juga contra el Madrid. És simplement una manera d'aïllar-me totalment d'un esdeveniment que no m'interessa en absolut -i de passada donar-me el gustàs de veure una pel·lícula en pantalla gran i amb la sala gairebé per a mi sol-. Perquè sí, podria tancar-me a casa amb clau i pany i abaixar totes les persianes. Fins i tot podria posar un disc d'Slayer al volum onze, com els d'Spinal Tap. Però ni això m'alliberaria d'haver de sentir petards, cridòries i altres escàndols que, en dies de derbi, desafien sense pietat totes aquelles normatives de civisme que els melòmans sempre hem de seguir al peu de la lletra i sense excepcions -és més, encara em tocaria a mi el rebre per estar escoltant Slayer a tota castanya-. Però ahir tenia un vespre complicat i no m'era possible arribar a cap sessió de cinema. Descartada aquesta opció i tan bon punt vaig començar a sopar, vaig posar un d'aquells canals televisius que tenen el bon gust d'emetre només pel·lícules. I va ser així com em vaig topar una vegada més amb Mr. De Niro i la seva història del Bronx. Un dels meus títols de capçalera en cinema de gàngsters. I una història que, francament, m'apassiona molt més que cap esdeveniment esportiu.

L'APUNT

Aquest matí he fet un cop d'ull als diaris i no he pogut evitar assabentar-me del resultat del partit d'ahir. No és que l'hagi buscat, sinó que apareixia destacat a totes les portades. D'acord, entenc que a la majoria de gent d'aquest país li interessa. Però a mi m'interessa més saber quins llibres s'han publicat aquesta setmana, on puc fer una copa escoltant bona música o, sobretot, què dimonis estan fent els nostres polítics per arreglar aquest intent de país on vivim. I sí, de la mateixa manera que hi ha qui viu al marge de la música, el cinema o la política, a mi m'agradaria poder viure al marge del futbol. Algú s'ha plantejat editar un diari sense secció esportiva? Suposo que no: ja se sap que la pela és la pela.

Audio: "I Wonder Why" - Dion and The Belmonts