Nienke Dingemans - "Ain't No Hollywood Girl" (2023)

Vaig descobrir la música de Nienke Dingemans fa tot just un parell de setmanes, tot remenant la secció de blues d'una botiga de discos del centre de Rotterdam. Plato, es deia l'establiment, i els recomano que hi facin una visita si mai passen vostès per la ciutat neerlandesa.

Va ser a la secció de discos de blues, deia, on vaig localitzar el primer i per ara únic àlbum d'aquesta cantant i compositora també neerlandesa, "Ain't No Hollywood Girl" (2023). Em van cridar l'atenció el disseny de la caràtula i el títol del disc, però sobretot el fet de trobar-me davant de l'obra d'una artista autòctona. Vaig agafar el plàstic, el vaig portar fins al taulell i li vaig preguntar a una de les dependentes si me'l recomanava.

No només me'l va recomanar, sinó que em va explicar que l'autora del disc és amiga del personal de la botiga, i que li faria il·lusió saber que un exemplar de la seva obra era a punt de viatjar cap a Barcelona. Segueixo pensant que un venedor de discos sempre serà més de fiar que qualsevol algoritme (els botiguers, a diferència dels algoritmes, solen tenir amics). O sigui que em vaig comprar aquell exemplar d'"Ain't No Hollywood Girl" sense dubtar-ho.

L'endemà, quan vaig arribar a casa, el vaig fer sonar, i la sorpresa va ser tan majúscula com les cançons d'una compositora molt jove però igualment bona coneixedora de la tradició a la qual ret homenatge amb cada nota que canta i que toca. "Ain't No Hollywood Girl" és un disc de blues nocturn i amb altes dosis de misteri, però la seva autora també sap dialogar amb llenguatges com els del country ("The House of Lily Jones") o fins i tot el rockabilly ("Blue Eyed Dreams").

També hi ha una senyora balada amb uns arranjaments de corda que assenyalen l'eternitat ("Place I Call Home"). I un exercici de blues rock urgent i directe a la jugular, que apunta a les mateixes places on solen petar-ho unes Larkin Poe ("Thelma and Louise"). La seva veu té força, però sobretot sona honesta com ella sola. "I've stolen my style / From the country and the blues / Old school living / That's what I choose", canta a "Southern Way". Molt més que una declaració d'intencions, tota una filosofia de vida resumida en quatre versos.