Red At Night i Natchet Taylor a l'Anònims

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

Diumenge, 26 d'abril - 12 h.

Anònims (c/. Ricomà, 57) - Granollers

Amb un peu en el so Americana, arrels en el punk rock i una ànima desesperadament romàntica, Red At Night és el projecte d'un cantautor amb seu a Berlín que explica històries sobre l'amor i la vida. Durant l'última dècada s'ha dedicat a girar per Europa i els Estats Units tot cantant unes cançons que conjuguen poesia elèctrica i nervi rocker. Si et diuen res noms com els de Replacements, Social Distortion, The Gaslight Anthem o el Bruce Springsteen més estripat, a tu també t'haurien de ressonar.

També ens acompanyarà Natchet Taylor, un veterà de l'escena d'Austin (Texas) que ha fet de Barcelona la seva llar i del rock'n'roll el seu gòspel. Aquest 2026 ens ha obsequiat amb "Troubadours of the Swingin' Doors". Un àlbum rodó com ell sol, i una irresistible col·lecció de cançons que dialoguen a parts iguals amb Hank Williams i Joe Strummer, Mike Ness i Johnny Cash, Townes Van Zandt i John Doe. Sense posats ni artificis. Només country amb gust de bourbon i benzina, blues de barra de bar, i un esperit genuïnament punk que marca la diferència.

redatnight.bandcamp.com

natchettaylor.bandcamp.com

50 anys de "Black and Blue" i "Ramones"

Dos discos publicats avui fa 50 anys. "Black and Blue" dels Rolling Stones i el debut homònim de Ramones. Dues obres importants de dues bandes essencials, que en plena primavera de 1976 estaven en moments molt diferents de les seves respectives carreres.

Els Stones es trobaven en plena transició entre la marxa de Mick Taylor i la incorporació de Ronnie Wood –a qui ja es pot escoltar en bona part de l'àlbum–. Al seu dia, "Black and Blue" no va agradar gens a crítics com Lester Bangs, però jo penso que el temps ha donat la raó a pistes com "Hand of Fate", "Hey Negrita", "Memory Hotel" o les més radiades "Hot Stuff" i "Fool to Cry".

"Ramones" és un dels pilars de la revolució punk, i pràcticament va definir-ne l'estètica tot sol. A la crítica li va encantar, el gran públic no va entendre res, i el temps també acabaria donant la raó a "Blitzkrieg Bop", "Beat on the Brat", "Judy Is a Punk" i totes les que van caient a continuació. Un dels plàstics més influents que mai s'han arribat a planxar.

Dave Mason (1946-2026)

Ens ha deixat Dave Mason, a qui molts encara recorden com a guitarrista i un dels fundadors de Traffic, si bé el seu pas per la banda d'Steve Winwood, Jim Capaldi i Chris Wood va ser breu i intermitent. Símptoma de la forta empremta que hi va deixar amb pistes tan inequívoques com "Feelin' Alright?". Un cop fora del grup, va alternar una fructífera carrera solista amb una trajectòria igualment abundant com a músic de sessió. I sí, va ser ell qui va tocar la guitarra acústica quan Jimi Hendrix va gravar "All Along the Watchtower" de Dylan. També va entrar a l'estudi amb els Rolling Stones –va tocar percussions a "Street Fighting Man"–, George Harrison, Fleetwood Mac i els Wings de Paul McCartney, entre d'altres.

Wayne Moss (1938-2026)

Ha mort Wayne Moss, guitarrista de sessió d'inabastable trajectòria als estudis de Nashville. Va gravar "Sheila" amb Tommy Roe (1962), "Oh Pretty Woman" amb Roy Orbison (1964), "Blonde on Blonde" amb Bob Dylan (1966) i "Jolene" amb Dolly Parton (1973). També va treballar amb Waylon Jennings, Patsy Cline, Lefty Frizzell, Charlie Daniels, Loretta Lynn, Charley Pride, Carl Perkins, Nancy Sinatra, Kris Kristofferson, Brenda Lee i Linda Ronstadt, entre molts altres. I durant la primera meitat dels 70 va formar part d'Area Code 615 i Barefoot Jerry, notables bandes de country rock integrades per músics de sessió –a totes dues hi militava el seu bon amic Charlie McCoy, també present a les sessions de "Blonde on Blonde"-.

Brittney Spencer, telonera de Dylan

El 3 d'agost de 2024 me'n vaig anar fins al Shoreline Amphitheatre de Mountain View, aproximadament una hora al sud de San Francisco, per assistir a una de les dates de l'Outlaw Music Festival Tour, esdeveniment itinerant auspiciat per Willie Nelson, que en aquell tram de la gira comptava com a estrelles convidades amb Bob Dylan i John Mellencamp. Obrint la vetllada, en condició de telonera, va actuar Brittney Spencer, una jove que aleshores tot just començava a fer-se un nom a Nashville, i que de seguida se'm va posar a la butxaca amb un repertori de refrescant country pop amb una bona dosi de soul.

Com si m'hagués tocat la loteria, aquell dia vaig disposar d'un molt bon seient i vaig poder seguir de molt a prop les quatre actuacions. Vaig entrar al recinte pocs minuts després de l'obertura de portes, i vaig arribar al meu lloc just a temps de presenciar l'inici del concert de Brittney Spencer. Quan devia portar un parell de cançons, potser tres, vaig distingir una figura que treia el cap darrere del backline. Era Dylan, encaputxat amb aquella dessuadora de color verd que sol portar quan vol anar de paisà, observant l'escenari de manera discreta però molt atenta.

Spencer a Mountain View. Al fons, Dylan, amb caputxa, observant el concert.

Recapitulem. En aquell moment, jo ja havia pogut veure a Dylan en directe en múltiples ocasions, però mai l'havia vist en persona fora de l'escenari. Mai l'havia vist seguint l'actuació d'un altre artista. I, què dimonis, mai a la vida m'hauria imaginat que un bon dia em trobaria l'autor de "Like a Rolling Stone" seguint atentament un concert al qual jo mateix havia assistit de públic. D'allò ja fa gairebé dos anys, i ara llegeixo que aquell dia Dylan va anar al camerino de Brittney Spencer, li va dir que li agradaven les seves cançons, i li va demanar el número de telèfon.

Ella el va escriure a mà en un tovalló de paper i li va donar –sí, li va donar a Dylan un tovalló de paper amb el seu número de telèfon manuscrit, tal com solien fer-se les coses abans que els humans ens acostuméssim a buscar-nos a les xarxes socials–. I, com sol passar en aquests casos, no en va saber mai més res... fins fa unes setmanes, quan va rebre una trucada que la va convidar a sortir de gira amb Dylan aquest estiu. Va dir que sí, i d'aquí a poc més de dos mesos obrirà alguns dels seus concerts als Estats Units com a part d'un cartell que completarà, atenció, Jimmie Vaughan.

Sortir de gira amb Dylan deu ser una experiència de les que et marquen per sempre més. Però no em puc ni imaginar què es pot arribar a sentir, quan acabes de treure el teu primer disc i el mateix Dylan et ve a buscar expressament per dir-te que li agraden les teves cançons. És possible que aquell 3 d'agost fos un dels dies més importants de la vida de Brittney Spencer. I a mi, ni que sigui perquè aquella noia se'm va guanyar a la primera, em fa il·lusió haver-ho pogut veure de prop. Justament, avui fa 27 anys que vaig assistir al meu primer concert de Dylan. Repassant alguns dels llocs fins als quals m'ha arribat a portar la seva música, crec que el 22 d'abril de 1999 va ser un dels dies més importants de la meva.

Barbara Carr (1941-2026)

La trajectòria de Barbara Carr es va desenvolupar a mig camí del soul –va començar seguint els passos de Fontella Bass al circuit de clubs de Saint Louis, Missouri– i del blues, un estil dins del qual va obtenir nombrosos reconeixements per part de la indústria i dels seus companys de professió. Durant les dècades dels 60 i els 70 va passar per escuderies com Chess abans de fundar a principis dels 80 el seu propi segell, Bar-Car, juntament amb el seu marit, Charles Carr. Va ser durant aquesta etapa quan va publicar obres tan notables com "Good Woman Go Bad" (1989) o "Street Woman" (1982). Ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

Patrick Campbell-Lyons (1943-2026)

Solen ser referenciats com els Nirvana anglesos, per evitar confusions amb la banda nord-americana del mateix nom. Però el cert és que ni Patrick Campbell-Lyons ni Alex Spyropoulos, els dos cantants i multiinstrumentistes que van formar el duet a Londres el 1966, havien nascut al Regne Unit. El primer era irlandès. El segon, grec. La seva música, en tot cas, sí que encapsula bona part dels ingredients que van definir el pop britànic durant la segona meitat dels 60. Una base folk amb ressons barrocs i psicodèlics, i una sèrie d'àlbums notables que diverses generacions (re)descobririen dècades més tard, quan un litigi amb els Nirvana de Seattle va acabar fora dels jutjats amb un acord amistós que va permetre a totes dues formacions seguir utilitzant el nom en qüestió. Campbell-Lyons ha traspassat a l'edat de 82 anys.

Ray Monette (1946-2026)

El guitarrista Ray Monette era un d'aquells eterns secundaris que podrien explicar anècdotes a l'abast de molt pocs, també un tros d'història musical de Detroit. Va ser un dels Funk Brothers, la banda de la casa de Motown, amb la qual va gravar incomptables pistes que van definir bona part de la música soul de la dècada dels 60. Després va formar part d'Scorpion, i el 1971 va tornar a l'escuderia Motown tot ingressant als essencials Rare Earth, amb els quals va tocar fins al 2004. A principis dels 70 també va treballar amb un aleshores desconegut Meat Loaf.

Gira catalana de Natchet Taylor i Red At Night

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

Catalunya Tour April 2026

23/04 Barcelona (Garage)

24/04 Sant Hilari Sacalm (Can 60)

25/04 Tossa de Mar (Rockaway Beach)

26/04 Granollers (Anònims)

Amb un peu en el so Americana, arrels en el punk rock i una ànima desesperadament romàntica, Red At Night és el projecte d'un cantautor amb seu a Berlín que explica històries sobre l'amor i la vida. Durant l'última dècada s'ha dedicat a girar per Europa i els Estats Units tot cantant unes cançons que conjuguen poesia elèctrica i nervi rocker. Si et diuen res noms com els de Replacements, Social Distortion, The Gaslight Anthem o el Bruce Springsteen més estripat, a tu també t'haurien de ressonar.

També ens acompanyarà Natchet Taylor, un veterà de l'escena d'Austin (Texas) que ha fet de Barcelona la seva llar i del rock'n'roll el seu gòspel. Aquest 2026 ens ha obsequiat amb "Troubadours of the Swingin' Doors". Un àlbum rodó com ell sol, i una irresistible col·lecció de cançons que dialoguen a parts iguals amb Hank Williams i Joe Strummer, Mike Ness i Johnny Cash, Townes Van Zandt i John Doe. Sense posats ni artificis. Només country amb gust de bourbon i benzina, blues de barra de bar, i un esperit genuïnament punk que marca la diferència.

redatnight.bandcamp.com

natchettaylor.bandcamp.com

Felipe Staiti (1962-2026)

Ha mort Felipe Staiti, guitarrista de Los Enanitos Verdes, una de les grans bandes del rock argentí de les últimes quatre dècades. Formats el 1979 a la ciutat de Mendoza, van canalitzar com pocs les essències més fresques del pop anglòfil dels 60, esdevenint un nom important de la New Wave a l'Amèrica Llatina –potser no tan popular a la resta del món com el dels seus compatriotes Soda Stereo, però en tot cas un nom de pes–. Staiti ens ha deixat quatre anys després del traspàs del baixista i cantant de la banda, Marciano Cantero.

Estació d'Enllaç

Aquestes últimes setmanes m'he dedicat a recuperar alguns episodis d''Estació d'enllaç', sèrie televisiva emesa per TV3 entre la tardor de 1994 i l'hivern de 1999. El dia a dia d'una colla de personatges que convivien en una estació de tren fictícia en algun lloc de Barcelona, encarnats per figures escèniques de la mida de Josep Maria Pou, Mercè Arànega, Marta Angelat, Laia Marull, Francesc Orella, Àngels Poch o Ramon Madaula.

Revisant les primeres temporades de la sèrie, m'he adonat que els trens que circulen avui a la xarxa de Rodalies de Catalunya són pràcticament els mateixos que hi circulaven fa 30 anys –i això explica, en part, el pèssim estat actual del servei–. També he reflexionat sobre com han evolucionat certs costums socials i, sobretot, he recordat els dies en què la ficció televisiva catalana tot just començava a caminar tota sola.

Cada capítol d''Estació d'enllaç' era una petita gran història que podia ser conseqüència de les que l'havien precedit, però s'explicava tota sola. Tenia els seus propis plantejament, nus i desenllaç, i solia ser qualsevol cosa menys previsible. Potser el secret era comptar amb guionistes de la mida de Jaume Cabré, un dels grans escriptors en llengua catalana de les últimes dècades, que abans havia fet també els guions de 'La Granja', sèrie emesa igualment per TV3.

Hi va haver un temps en què les ficcions televisives catalanes es servien del talent dels escriptors del país a l'hora de fer els guions. Tres dècades després, el paradigma és l'oposat. Ara és la indústria de la literatura, la que es nodreix de llibres escrits pels famosos de la plataforma 3Cat –desafortunada denominació sota la qual va decidir algú que calia enterrar la marca TV3–. I això també explica moltes coses. Com, per exemple, la vergonya aliena que cada cop més lectors habituals solem sentir durant la temporada de Sant Jordi.

Thompson Springs

THOMPSON SPRINGS

Anònims, Granollers

19 d'abril de 2026

Si parlem de música, m'atreveixo a afirmar que Thompson Springs és la descoberta més gran que he fet aquest 2026. Una banda de Chicago que practica un rock amb accent genuïnament nord-americà. Un peu en el blues elèctric, un altre en el so Americana, i la injecció etílica dels primers Black Crowes.

Aquest migdia han tancat a l'Anònims la gira europea de presentació de "Vol. 1" (2025), el seu últim àlbum i qui sap si la seva obra més rodona. Al centre de l'escenari, el cantant i guitarrista Matt Smith apuntant molt més que maneres amb cançons de la mida d'"All My Life" i "Trail Dust".

A un costat i l'altre, el guitarrista solista Anthony Cook i el teclista Pat Leary dialogant en unes jams evocadores d'uns Allman Brothers o fins i tot uns Grateful Dead. Suportant tot el pes del trio frontal, la base rítmica que formen David Thrift (baix) i Jacob Bicknase, un bateria que coneix el significat del terme 'swing' –justament allò que els falta avui a tantes bandes de 'classic rock'-.

Han amanit el repertori propi amb cites a tòtems del blues com T-Bone Walker –un nocturn "Call It Stormy Monday (But Tuesday Is Just as Bad)–, John Lee Hooker –un corrosiu "Dimples"– o Jimmy Reed –"Baby What You Want Me to Do", amb un membre del públic a qui acabaven de conèixer tocant l'harmònica–. I el respectable s'ho ha passat de conya, ha comprat discos i samarretes al final del concert, i ha marxat a casa més content que un gínjol. D'això es tracta, ni més ni menys.

Tom Warrior interpreta Hellhammer

TOM GABRIEL WARRIOR'S TRIUMPH OF DEATH

Festival Winds of Agony

Nau B1, Granollers

18 d'abril de 2026

El temps sempre acaba donant la raó a visionaris com Tom Gabriel Warrior. El cantant i guitarrista de Hellhammer i Celtic Frost va actuar ahir a la Nau B1 amb Triumph Of Death. Encara en plena forma als seus 62 anys, va interpretar el repertori de Hellhammer com a cap de cartell de Winds of Agony. Un festival dedicat al metal extrem amb una vintena de bandes programades –a destacar també noms com els de Naglfar o Demoncy– que abastaven estils com el thrash, el black o el death metal en les seves diverses ramificacions. Quan Hellhammer es van formar el 1982 a Suïssa, encara no existia cap d'aquestes etiquetes i pràcticament no hi havia ningú més fent el que ells feien. Quatre dècades i mitja després, concerts com el d'ahir expliquen d'on venen tota la resta de bandes amb les quals Tom Warrior sol compartir escenaris i cartells. Llegenda viva, lliçó d'història i memorable vetllada.

Burned Out Car

I live in a car that doesn't go nowhere

It's one short step to a shopping cart

In a twilight world that has no heart

I watch the sun go down from a burned out car

(Murray McLauchlan)

Granollers, abril de 2026.

Ressons de Grateful Dead al Radikal

AOXOTOXOA

Radikal Music Club, Granollers

17 d'abril de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Perquè no es limiten a recrear un repertori, sinó a celebrar tota una essència que es té o no es té. Els suïssos Aoxotoxoa la tenen, i ahir ho van refermar amb un gran concert a la sala Radikal, emmarcat dins de les Grateful Nights, aquell esdeveniment itinerant –promogut pel músic i productor Aaron Feder– que també es dedica a celebrar l'esperit dels Dead.

Els de Lucerna van interpretar clàssics de la mida de "Sugaree", "Terrapin Station", "Feels Like Rain", "Touch of Grey" o una solemne "Black Muddy River" –gran final– sense recrear-se en cap partitura, sinó injectant-los nova vida. També van endinsar-se en els misteris de la psicodèlia amb una claustrofòbica jam electrònica, i van citar a Buddy Holly amb aquell "Not Fade Away" que connecta els de San Francisco amb el de Lubbock –també amb Dylan i amb els Stones-.

Després del concert hi va haver qui va comparar l'experiència viscuda al Radikal amb els dies en què Granollers acollia esdeveniments com els històrics concerts de King Crimson al Parquet, el pioner Festival de Música Progressiva de 1971 o l'estrena del "Dioptria" de Pau Riba a la sala Dingo. Salvant totes les distàncies que cal salvar, que òbviament són moltes, quelcom de tot allò sí que hi va ser, la nit passada, en l'ambient psicodèlic que es podia respirar a la sala del carrer de Quevedo.

Don Schlitz (1952-2026)

Ha mort Don Schlitz, compositor de llarguíssima trajectòria a Nashville. Era autor de clàssics com "Forever and Ever, Amen", gravat per Randy Travis, "When You Say Nothing at All", que Keith Whitley i Alison Krauss van enregistrar abans que Ronan Keating, o "The Gambler", immortalitzat per Kenny Rogers però gravat prèviament per Bobby Bare, Johnny Cash i el mateix Schlitz. Tenia 73 anys i era membre del Grand Ole Opry, on encara havia actuat sovint aquests últims mesos. No oblidaré mai la nit que el vaig escoltar per la ràdio dient al públic de l'Opry House: "Vosaltres no sabeu qui soc, però tots coneixeu les meves cançons". A continuació, va tocar "The Gambler" amb l'únic suport d'una guitarra acústica. I la reacció del respectable es va sentir des de Kentucky.

El Submarí Groc, un fanzine 'beatle' com els d'abans i en català

Fa un parell de dies va arribar a la meva bústia el número 44 d'El Submarí Groc, el primer fanzine en català dedicat exclusivament als Beatles. Una trentena llarga de pàgines en les quals s'analitza l'últim llançament de la sèrie Anthology però també s'explica la curiosa història dels American Beetles. És un gustàs, en temps de 'webzines', 'reels' i 'plataformes de continguts', poder fullejar un fanzine com els de tota la vida, imprès en paper, fet per fans i per a fans, amb articles que requereixen (i mereixen) temps de lectura.

One More Red Nightmare

The dream was now broken

Though rudely awoken

Really safe and sound

Asleep on the greyhound

One more red nightmare

(King Crimson)

Granollers, abril de 2026.

Music Traveler

Una iniciativa editorial que ens queda lluny, però val la pena saludar. Music Traveler és la primera revista que he conegut centrada exclusivament en la geografia melòmana. S'edita en neerlandès i es distribueix als països del Benelux. El mes passat vaig localitzar-ne l'últim número a l'aeroport de Schiphol i, tot i no entendre'n una sola paraula, no el vaig voler deixar escapar. Per la seva temàtica, per l'atractiu disseny de la seva maquetació, i per la il·lustració de Rory Gallagher que destaca a la primera plana. També per una contraportada on no s'anuncia cap macroesdeveniment, sinó que narra la biografia de Charley Patton amb forma de còmic.

Cançons per pensar el futur

MICHAEL LUCHTAN

Anònims, Granollers

12 d'abril de 2026

Les músiques d'arrel tenen la virtut d'explicar-nos d'on venim, i alhora oferir-nos claus per interpretar el present i encarar el futur. Michael Luchtan és un cantautor nord-americà establert a Barcelona que s'ha foguejat en tradicions com les de la música country o el folk dels Apalatxes. El seu últim EP, el flamant "Lost to AI" (2026), fa servir aquests mateixos llenguatges per reflexionar sobre què significa ser humà en un món cada dia més mecànic i digitalitzat.

Aquest migdia l'ha presentat a l'Anònims. Concert íntim a l'hora del vermut. Cançons majúscules servides per una veu que es fa escoltar sense necessitat de cridar, i acompanyades amb tot allò que encara pot transmetre l'austeritat d'una guitarra acústica. Aquí hem tingut la peça titular, també la crònica pandèmica de "Drinking from Home" i la dylaniana "Stuck Between a Redneck and a Three-Piece Suit".

Com a bon narrador d'històries, Luchtan s'ha servit també de títols aliens per acabar d'amanir el repertori. Així, ha citat a Townes Van Zandt ("Lungs"), Fleetwood Mac ("Landslide") i Buck Owens ("Streets of Bakersfield"). També ha cantat "Red River Valley", alternant els versos originals en anglès amb l'adaptació al català de Joan Soler Amigó. I s'ha acomiadat amb una sorprenent revisió d'"Al Vent", de Raimon, que ha tocat gairebé com si fos de Johnny Cash.

I'm going nowhere...

I'm going nowhere

Don't look so scared

I'm going nowhere

(The Cure)

Campins, el Baix Montseny, abril de 2025.

Afrika Bambaataa (1957-2026)

Ens ha deixat Afrika Bambaataa, de nom civil Lance Taylor, un dels pioners del hip hop i un dels màxims exponents del gènere durant els seus anys formatius. Al capdavant de la Soulsonic Force va contribuir a fer universal un llenguatge que ell mateix havia definit des de les 'block parties' del Bronx.

Pel camí va atorgar una nova dimensió a la figura del DJ i va posar els fonaments de bona part de l'electrònica de club que s'ha escoltat (i ballat) durant les últimes quatre dècades –també del calaix de sastre de les mal anomenades 'músiques urbanes'–. En són bones mostres senzills de la mida de "Planet Rock" i "Looking for the Perfect Beat", tots dos de 1982.

D'altra banda, com a impulsor de la Universal Zulu Nation, va fer servir aquestes mateixes músiques com a eina de transformació social als barris més desfavorits, promovent la cultura hip hop com una alternativa a la violència de les bandes juvenils.

In the darkened underpass

Take me out tonight

Take me anywhere

I don't care, I don't care, I don't care

And in the darkened underpass

I thought, 'Oh God, my chance has come at last!'

But then a strange fear gripped me

And I just couldn't ask

(The Smiths)

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers, abril de 2026.

Parlant de música amb Bucòlic

Ahir vam ser a l'Anònims de Granollers amb Bucòlic, que van preestrenar el seu primer àlbum, "L'únic que vull és tornar a casa", amb una escolta compartida. Va ser un plaer seure a parlar de música amb Marina Miralles (veu i teclats), Toni Miralles (guitarra i veu), Ferran Bretcha (bateria), Guillem Raich (periodista) i Arianna Bruguera (activista i melòmana). El disc està disponible des d'avui mateix, tant en format físic com a les plataformes digitals. La fotografia de l'acte és de Pau Llobet.

James Gadson (1939-2026)

Ha mort James Gadson, veterà bateria de sessió amb una trajectòria literalment inabastable. El seu currículum enllaça noms que van de Bobby Womack a Beck, de Leonard Cohen a Lana Del Rey, de Paul McCartney a D'Angelo, de Jimmy Cliff a Benny Golson, i de B.B. King a Margo Price. Probablement, les seves sessions més reconegudes són les que va fer al costat de Bill Withers –amb qui va gravar l'àlbum "Still Bill" (1972), reforçant el batec de l'himne "Lean on Me"– i com a membre de la primera formació de la Watts 103rd Street Rhythm Band de Charles Wright. La que el 1970 va signar aquella delícia funk titulada "Express Yourself", amb un patró rítmic que va fer escola i que anys més tard van samplejar N.W.A.

Concert de Michael Luchtan a l'Anònims

Michael Luchtan és un cantautor nord-americà establert a Barcelona que s'expressa amb l'únic suport de la seva veu i d'una guitarra acústica. Les seves cançons, modelades per anys de participació en tradicions musicals comunitàries, beuen d'estils com el folk, el country o el so Americana. Les seves lletres exploren la memòria, la pèrdua, la tecnologia i les connexions humanes, sempre amb un punt d'ironia i humor negre. Aquest diumenge, 12 d'abril, actuarà a l'Anònims. Ens presentarà l'EP "Lost to AI", en el qual reflexiona sobre el sentit de l'existència humana en un món cada dia més digitalitzat. Recomanat per a seguidors de Wilco, Will Oldham, Dan Bern o Bob Dylan.

https://michaelluchtan.bandcamp.com/

Dylan amb Question Mark

La trobada fins ara inèdita de Bob Dylan amb Question Mark dels Mysterians. Va tenir lloc el passat 3 d'abril a Saginaw, Michigan, després d'un concert de Dylan a la ciutat de Rudy Martinez, aka ?. L'autor de "Tears of Rage" i el de "96 Tears", junts per primer cop. La fotografia l'ha publicat Scott Baker a través del perfil social scottbakermusicofficial.

Bucòlic preestrenen disc a l'Anònims

Dijous serem a l'Anònims de Granollers parlant amb Bucòlic del seu nou disc. Preestrena (això que ara se'n diu 'listening party') de "L'únic que vull és tornar a casa", un dia abans de posar-lo a la venda. Estan vostès avisats.

"Sinners" (2025)

Miles Caton, tocant blues en una escena de 'Sinners'.

He aprofitat aquests dies de Pasqua per visionar l'aclamada i oscaritzada "Sinners" (2025). Feia mesos que la tenia pendent, però no m'hi havia posat fins ara perquè alguna cosa em deia que seria ideal per degustar en plena Setmana Santa, una de les meves èpoques preferides de l'any per capbussar-me en el misteri metafísic del blues primitiu. Doncs bé, la pel·lícula ha superat les meves millors expectatives i no l'he vist una sola vegada, sinó dues, en dies consecutius.

Quan la cinta dirigida per Ryan Coogler ho va petar als Oscars, vaig llegir una crítica que la definia com una barreja de "Crossroads" i "From Dusk Till Dawn". Amb l'immens respecte que em mereixen l'una i l'altra, l'afirmació em va causar un cert neguit que s'acabaria esvaint quan amb prou feines portava vint minuts de visionat. Com tot en aquesta vida, emmarcar una història de vampirs en les pantanoses nits del Delta de Mississippi en temps de la segregació racial, es podia fer bé o es podia fer malament, i Coogler se n'ha sortit amb nota.

Quan la indústria del setè art es debat entre l'efectisme més buit, els 'remakes' i 'reboots' de temporada, i un cinema d'autor cada dia més encantat d'haver-se conegut a ell mateix, el realitzador ens ha recordat que una de les missions de qui es posa darrere de la càmera és o hauria de ser explicar bones històries. Una fita que Coogler ha assolit sense necessitat de descobrir la roda, però tenint clar que la sopa d'all es va inventar ja fa molt de temps. Menció a part mereixen les actuacions de Michael B. Jordan –en un simpàtic doble paper– i un Miles Caton que gairebé es revela com un bluesman de ple dret.

No és cap detall menor, això últim. Perquè, més enllà del fil argumental, "Sinners" m'ha semblat un sentit i molt pertinent homenatge al blues en totes les seves dimensions. Als pioners que li van donar forma entre barraques de fusta i plantacions de cotó en un context en què el color de la pell ho determinava tot, als valents que hi van veure una forma de guanyar diners però també de transmetre tot un llegat cultural altrament invisibilitzat, i a tota l'essència i la immensitat d'una música que Coogler equipara oportunament amb múltiples estils derivats i perifèrics en una escena psicotròpica que diu tot allò que ha de dir.

Finalment –i, aviso, això és gairebé un espòiler–, m'ha encantat l'actuació de Buddy Guy interpretant un vell músic de blues que bé podria ser ell mateix a aquestes altures. Buddy Guy, un d'aquells bluesmen nascuts al Deep South que van emigrar cap al nord i van acabar trobant el seu lloc a les grans ciutats industrials del Midwest. Un dels grans astres del blues de Chicago, i també un dels últims supervivents d'una era gairebé mitològica però alhora tan real com tot el seu llegat. 89 estius suma a l'esquena, i és a punt de tornar a sortir de gira. La immortalitat, pel·lícules de vampirs al marge, la segueix practicant a l'escenari.

Arizona Dranes, pionera del gòspel

Com més música escoltes, més t'adones que no en tens ni idea. Confesso que desconeixia completament la figura i l'obra d'Arizona Dranes –nom artístic de la cantant i pianista texana Juanita Drane (1891-1963)–, fins que setmanes enrere vaig localitzar aquest recopilatori en un mercat de discos i llibres de segona mà a Rotterdam.

Cinc miserables euros, vaig pagar pel vinil, però un cop escoltades les seves 16 pistes i assimilat el seu valor històric, m'adono que en realitat valia molt més. Arizona Dranes va ser una de les primeres dones que van enregistrar discos de gòspel i els van signar amb el seu nom. També va ser una de les introductores del piano en un gènere musical que fins als anys 20 del segle passat solia interpretar-se a cappella.

El seu estil a les tecles, fortament influït pel ragtime i el boogie-woogie, va acostar els juke joints i l'església dècades abans que Ray Charles o Elvis Presley fessin saltar les primeres alarmes, i d'alguna manera equipara el llegat de Dranes amb el de Sister Rosetta Tharpe com a guitarrista –tant aquesta última com la també pianista Mahalia Jackson la van citar com a influència-.

"Barrel House Piano and Sanctified Singing", així es titula el plàstic que ens ocupa, recull bona part dels enregistraments que Dranes va fer entre 1926 i 1928 pel segell Okeh. Sí, algunes d'aquestes pistes ja tenen un segle d'història, i la resta són a punt de fer-lo. La qual cosa em fascina cada cop que les reprodueixo i em referma en el valor que té la música enllaunada, quan es fa amb la vocació de perdurar i no amb la de 'generar continguts'.

Segons he llegit aquests dies, Dranes va fer les seves primeres sessions d'estudi el mateix 1926, i després de 1928 va deixar de gravar si bé va seguir girant pel sud dels Estats Units fins a la dècada dels anys 40, quan es va establir a Los Angeles i va desaparèixer del mapa. Fent recerca, amb prou feines he pogut trobar un parell de fotografies seves, la qual cosa li atorga una aura de misteri que encara la fa més fascinant. Ideal per escoltar aquests dies de Pasqua.

Suki Lahav (1951-2026)

Ha mort la violinista, cantant i poeta israeliana Suki Lahav. Abans de donar-se a conèixer al seu país, on destacaria sobretot com a lletrista de cançons, va viure una temporada als Estats Units, on va militar breument a la E Street Band de Bruce Springsteen. Se la pot escoltar fent cors en dues pistes de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle" (1973) –"4th of July, Asbury Park (Sandy)" i "Incident on 57th Street"–. També és seu aquell violí que atorga una dosi extra de profunditat a "Jungleland", l'èpic final de "Born to Run" (1975).

Primer àlbum de Bucòlic

Autoretrat de Bucòlic.

Quan les dinàmiques d'això que anomenem indústria ens han abocat a normalitzar el llançament constant de singles que són avançaments d'altres singles (!), i que com a molt solen tenir una o dues setmanes de vigència, és un plaer saludar una banda com Bucòlic, que ha deixat passar cinc anys entre el seu EP de debut –"Ara que et conec" (2021)– i el seu primer disc llarg.

Una aturada que els seus components –Marina Miralles (veu i teclat), Toni Miralles (guitarra i veu) i Ferran Bretcha (bateria)– han aprofitat per viure les seves vides dins i fora del grup, també per donar forma a unes cançons que destil·len proximitat i transparència. Les d'un conjunt que fa honor al terme 'indie', amb tot el que aquest solia implicar abans de banalitzar-se fins a extrems ridículs.

Bucòlic publicaran la setmana vinent "L'únic que vull és tornar a casa", un àlbum que recollirà el testimoni d'aquell primer EP. Vuit cançons amb totes les lletres –atenció a la que titula el plàstic, també a "Desfassats" i a "Tot aquest temps"– que refermaran la vigència, passin els anys que passin, d'una manera d'entendre la música pop que encara té com a far de referència aquell arc estètic que va dels Beatles a Camera Obscura.

"L'únic que vull és tornar a casa" es podrà escoltar a partir del 10 d'abril tant en format físic com digital.

Mojo celebra el centenari de Miles Davis

El número d'abril de Mojo s'avança a la commemoració del centenari de Miles Davis amb un article de portada que dedica 12 pàgines a repassar la trajectòria del revolucionari trompetista. I arrodoneix la jugada amb un d'aquells cd's que, un cop amenitzada la lectura, encara seguiran fent servei.

El recopilatori "100 Miles" inclou una quinzena de pistes dels primers anys de la carrera de Davis, que comencen amb la seva lectura d'un original de Benny Carter el 1953 i acaben amb ell mateix segellant "Solar" –la peça que quedaria gravada a la seva làpida amb forma de partitura– el 1954.

Entre l'una i l'altra, el podem escoltar foguejant-se al costat de Sarah Vaughan, Charlie Parker, Coleman Hawkins o Sonny Rollins –amb aquest últim el sentim tocant el piano–, i assistim a la seva primera sessió de gravació –el 24 d'abril de 1945 a les ordres de Herbie Fields i Rubberlegs Williams–. Vida abans de "Milestones" i "Kind of Blue".