Una revista sobre Dylan, en suec

De vegades em compro revistes sobre temes que m'interessen, escrites en llengües que no entenc. Com aquesta publicació en suec sobre Bob Dylan. La vaig trobar la tardor passada en un mostrador de premsa de l'aeroport d'Estocolm, justament l'endemà d'haver assistit a un concert de l'home que surt en portada a la ciutat on havia viscut (i traspassat) Izzy Young.

132 pàgines dedicades a repassar la figura i la trajectòria de Dylan, amb paraules que em resulten tan incompresibles com fascinants. De vegades em compro revistes en llengües que no entenc, deia, ni que sigui per admirar-ne el disseny, les fotografies –aquí n'hi ha alguna que encara no havia vist mai–, el tacte, el color, l'olor...

Ni que sigui per tenir a les mans una cosa que, passats els anys, seguirà tenint més valor que el 99% de les publicacions que es fan cada dia a les xarxes (incloent les d'un servidor, per descomptat). Per molt que en un racó de la portada hi posi "100% Inofficiell". Això sí que ho entenc, i gairebé em sembla un reclam com una catedral.

50 anys de "Wanted! The Outlaws"

Avui fa mig segle de la publicació de "Wanted! The Outlaws" (RCA, 1976), l'àlbum que va aplegar sota una mateix paraigua les veus de Waylon Jennings, Willie Nelson, Jessi Colter i Tompall Glaser. No era un disc col·laboratiu, com podia donar a entendre la seva caràtula, sinó un recopilatori de peces que tots quatre havien publicat anteriorment pel seu compte, més alguna novetat.

Tampoc se'l pot considerar com el punt de partida d'allò que aleshores ja s'anomenava outlaw country. Però sí que va ser i segueix sent el retrat més acurat d'aquell country d'estètica rebel que gravitava al marge de Nashville i de tota la seva indústria –i que orbitava al voltant d'Austin i el seu mític Armadillo World Headquarters–.

Entre les novetats destacava la inicial "My Heroes Have Always Been Cowboys", composició de Sharon Vaughn gravada per Jennings, que Nelson incorporaria anys més tard al seu repertori. També la presa en directe de "Good Hearted Woman", gravada en un concert del primer, amb la veu del Red Headed Stranger sobreposada a l'estudi.

Tampoc es pot passar per alt la lectura de "Honky Tonk Heroes (Like Me)", original de Billy Joe Shaver gravat per Jennings el 1973 i augmentat aquí amb noves pistes vocals i instrumentals. El mateix tractament es va aplicar a "Suspicious Minds", el clàssic de Mark James prèviament consagrat per Elvis Presley, que Jennings havia versionat el 1970.

"Wanted! The Outlaws" va ser el primer àlbum de country en obtenir la certificació de disc de platí, arribant a despatxar més d'un milió de còpies al seu moment. El 1996, RCA el va reeditar amb una desena de pistes addicionals –l'edició original contenia 11 cançons– per commemorar-ne el vintè aniversari.

No Plan

Here, there's no music here

I'm lost in streams of sound

Here, am I nowhere now?

No Plan

(David Bowie)

Granollers, gener de 2026.

Bob Weir (1947-2026)

Diu la llegenda que Bob Weir va conèixer Jerry Garcia tot perseguint el so d'un banjo. Va escoltar-ne les notes quan caminava pel carrer, va entrar al local d'on venia la música, i qui tocava era Garcia. Va ser la llavor de Grateful Dead, la banda més paradigmàtica de l'escena de San Francisco durant la dècada dels 60, un dels pilars del California Sound. La seva trajectòria assenyala l'ascens i la caiguda de la psicodèlia durant l'era d'Aquari, també les rutes orgàniques que el rock va adoptar un cop superada aquella etapa tot redescobrint registres com els del folk, el blues, el country o el jazz en les seves diverses manifestacions. Ha mort Bob Weir, guitarrista, cantant i membre fundador dels Dead, i com a tal un dels pilars de la música nord-americana de l'última meitat de segle. Durant les últimes dècades havia alternat una fructífera trajectòria a títol personal, amb la preservació del llegat i l'esperit d'una banda simplement irrepetible. Ens deixava un 10 de gener. Com Howlin' Wolf mig segle enrere. Com David Bowie ara fa una dècada. Com Jeff Beck ara fa tres anys.

Una dècada sense Bowie

Ha passat una dècada i encara fa mal. Es commemora avui el desè aniversari de la mort de David Bowie. El calendari marcava el 10 de gener de 2016, però aquí ens en vàrem assabentar la matinada de l'endemà per la diferència horària amb la Costa Est dels Estats Units. Recordo com si fos ahir aquell 11 de gener. Era dilluns, i el despertador va sonar de manera tan inoportuna com cada matí. Però aquell dia va ser diferent.

Un cop despert, vaig veure que tenia un missatge pendent de llegir al telèfon mòbil. Era del meu pare, que sol matinar més que jo. Al cos del missatge hi havia una única i colpidora frase: "Ha mort David Bowie". Així, sense embuts. Durant les hores posteriors em van seguir arribant missatges similars i vaig tenir temps d'escoltar la notícia per la ràdio, però aquella primera alerta em va deixar glaçat. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure.

Recordo que em va costar molt assimilar la realitat d'un món sense Bowie, però de cop i volta tot tenia sentit. Tot el misteri que havia envoltat "Blackstar", l'últim i capital disc de l'home nascut David Robert Jones, publicat tan sols dos dies abans, coincidint amb la data del seu 69è aniversari. Aquella estètica crepuscular, gairebé apocalíptica, i aquell llenguatge críptic que havia donat peu a tota mena d'especulacions, sense que ningú pogués arribar a predir el fatal i colpidor desenllaç.

"Blackstar" és un dels discos més importants del segle XXI, potser el que més. Un àlbum que seria majúscul al marge del seu context, però la dimensió del qual no es va poder apreciar en la seva totalitat fins que aquest context es va haver revelat. "Blackstar" no és una obra sobre la mort del seu autor, sinó una obra que integra la mort del seu autor dins del propi relat tal com no s'havia fet mai abans en l'àmbit de la música enregistrada.

Dit d'una altra manera, "Blackstar" no és el disc de comiat d'un artista conscient que se li acaben les hores, sinó l'acte final d'una vida sencera consagrada a la música. El testament de qui no podia haver marxat de cap altra manera que fent un últim acte d'amor a la pròpia música. Això és "Blackstar", i això és tota la carrera de Bowie, si es mira en perspectiva.

Han passat 10 anys des de la mort de Bowie i la publicació de "Blackstar", i només he arribat a escoltar el disc sencer en quatre o cinc ocasions, totes elles entre els dies 8 i 10 de gener de 2016. Entre la data de la seva publicació i la del traspàs del seu autor. Des que es va anunciar el fatal desenllaç no l'he pogut tornar a escoltar de principi a final. No em surt, no puc, fa mal.

La mort de David Bowie va marcar l'inici d'un 2016 marcat per les baixes de veterans tan il·lustres com Prince o Leonard Cohen –dues setmanes abans, durant els últims batecs de 2015, ens havia deixat Lemmy-. Tendència que des d'aleshores ha esdevingut norma, però ens va agafar pràcticament per sorpresa en un moment en què les estrelles del rock podien caure pel camí o esdevenir eternes, però en cap cas morir de velles o víctimes d'una malaltia com qualsevol altre mortal. Amb Bowie se'n va anar l'autor d'alguns dels millors discos que mai s'han pogut escoltar, però també la innocència dels que encara somiàvem que els nostres ídols durarien per sempre.

Salvador Escribà Reñé (1950-2026)

Ens ha deixat Salvador Escribà Reñé, cantant i fundador –juntament amb Josep Vercher de Los Cheyenes– de La Salseta del Poble Sec, aquella orquestra de ball amb ànima rockera i consciència social, que es va presentar en societat per amenitzar un míting del PSUC i ho va acabar petant a totes les places i envelats del país. Per al record, la mètrica boogie-woogie que van injectar a la tradicional siciliana "Il Friscaletto". "Ei company", la van titular. Corria l'any 1986, i a data d'avui segueix sonant tan fresca com una pista de Louis Prima amb Sam Butera. Escribà va destacar pel seu carisma a l'escenari, també per aportar aquell accent vocal de Ponent a una de les formacions més genuïnament barcelonines del seu temps. Va ser també impulsor de Salseta Discos, segell que va publicar bona part de l'obra de la banda i va esdevenir un actor destacat en l'eclosió d'allò que es va anomenar Rock Català, jugant un paper clau a l'hora d'impulsar carreres com les d'Umpa-pah o Sopa de Cabra.

Andrew Bodnar (1954-2026)

Ha mort Andrew Bodnar, baixista dels Rumour de Graham Parker durant els 70, i posteriorment durant la reunió de la banda en ple segle XXI. Un cop dissolt el grup va seguir treballant amb Parker una temporada, durant la segona meitat dels 80. També va tocar amb Nick Lowe –va gravar "Jesus of Cool" (1978) i "The Rose of England" (1985), gairebé res–, Garland Jeffreys i Elvis Costello, amb qui va segellar la canònica línia de baix del senzill "Watching the Detectives" (1978). Costello va comptar amb el mateix Lowe com a productor de la peça. De la bateria se'n va encarregar Steve Goulding, també membre de The Rumour. A la post-producció s'hi va afegir el teclat d'Steve Nieve.

Tradicions que es troben

Tradicions que es reconeixen l'una a l'altra. Llegendes de la música irlandesa i del country nord-americà compartint una de les parets del pub The Corner House. Cork, novembre de 2025.

Antonio Smash (1952-2026)

Ha mort Antonio Rodríguez, bateria i ànima d'Smash. La banda que gairebé va posar tota sola les bases de la música progressiva a l'Espanya dels 60 –els igualment fundacionals Màquina! sempre l'han reivindicat com a influència en els seus inicis–. Pares d'allò que s'anomenaria rock andalús i pioners de la fusió de flamenc i música contemporània, sense ells probablement no hauríem arribat a escoltar Triana, "Omega", Guadalupe Plata, Derby Motoreta's Burrito Kachimba... ni Rosalía. O com a mínim, no els hauríem escoltat tal com ho hem fet. Quant a Antonio Smash, val molt la pena seguir la seva pista en les dècades posteriors. La que porta fins a Lole y Manuel o Pata Negra, però també a projectes menys predicats i tan reivindicables com Goma, amb els quals va parir aquell tros de disc titulat "14 de abril" el mateix any en què va morir el dictador.

50 anys de "Desire"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Desire" (1976), un dels discos més atípics de Bob Dylan, i justament per aquest motiu una de les obres més paradigmàtiques del seu cànon, si és que una cosa i l'altra tenen sentit. L'àlbum de "Hurricane", "Oh, Sister" i "One More Cup of Coffee". Del violí d'Scarlet Rivera, el baix de Rob Stoner i els cors d'Emmylou Harris. El so de la Rolling Thunder Revue, capturat a l'estudi i encastat a la base d'allò que esdevindria el folk rock (fins i tot el folk punk) en dècades posteriors. Torno a punxar-lo, torno a contemplar-ne la caràtula, i em sembla sobrenatural que l'home que hi surt fotografiat sigui el mateix a qui vaig poder veure setmanes enrere presentant "Rough and Rowdy Ways" com qui encara no n'ha tingut prou. Com qui encara no ha dit tot allò que havia vingut a dir. Com qui encara té temps de fer un altre cafè. Que en siguin dos, sisplau.

Johnny Legend (1948-2026)

Si pràcticament encetàvem aquest 2026 lamentant el traspàs de Hayden Thompson, avui ens hem d'acomiadar d'un altre veterà del rockabilly. El californià Martin Margulies, conegut artísticament com Johnny Legend, va ser un dels exponents de la segona onada del gènere, la que es va desencadenar entre finals dels 70 i principis dels 80. El seu discurs fonia les formes més essencials (i viscerals) del rock'n'roll amb l'estètica del Sud dels Estats Units, i de les pel·lícules de terror en blanc i negre de dècades enrere. Va combinar la carrera musical amb la d'actor.

Un segle amb George Martin

George Martin (1926-2016)

Es commemora avui un segle del naixement de George Martin. L'home que va obrir als Beatles les portes de Parlophone i va esdevenir una peça clau de l'engranatge de la banda. Junts van traçar una línia evolutiva fins aleshores inèdita i mai més equiparada. Cinc anys són els que separen "Love Me Do" (1962) de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), de seguida s'ha dit. Ningú més, si parlem de música pop, ha fet un salt endavant a tals efectes en tan sols un lustre i alterant l'espai-temps amb cada pas (amb permís de Dylan i els Beach Boys durant aquell mateix període, si bé caldria matisar coses). De quan la novetat era un estímul, i no un reclam.

Hayden Thompson (1938-2025)

Ha mort Hayden Thompson, pioner del rockabilly i veterà de la música country. Natural de Booneville, Mississippi, va gravar per segells com International –subsidiari de Sun Records– o Kapp, va actuar al Louisiana Hayride i va sortir de gira amb gegants com Sonny Burgess o Billy Lee Riley. Tenia 87 anys i sumava més de set dècades de trajectòria musical.