Townes Van Zandt International Festival

Al nord d'Itàlia, a tocar del llac de Como, hi ha un poble de 5.000 habitants que es diu Figino Serenza i que acull anualment un festival dedicat a la memòria de Townes Van Zandt, sempre amb reclams internacionals d'autèntic luxe. Aquesta setmana celebrarà la seva 22a edició, amb un cartell on figuren noms com els de Will Sexton, Amy Lavere, Michele Stodart, Rob Stoner o Scarlet Rivera (aquests dos últims, veterans de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan). Fascinant és poc.

Jesse Hector (1947-2026)

Va ser un d'aquells personatges que pràcticament personificaven l'essència del rock'n'roll, en el seu cas en la variant més genuïnament britànica –londinenca, per ser exactes-. Jesse Hector tenia el so brut del primer punk, el que tant apuntava a les múltiples derivades del moviment mod com a les formes més viscerals del glam i l'estètica teddy boy. Les seves patilles eren absolutament icòniques, com a mínim en aquella escena subterrània de la qual mai va acabar de sortir, però des d'on va impulsar formacions com els essencials Hammersmith Gorillas. La seva versió del "You Really Got Me" dels Kinks, publicada el 1974, connecta la generació de Ray Davies amb la dels Damned. Ha traspassat a l'edat de 78 anys.

Andy Fairweather Low invoca els astres del blues

ANDY FAIRWEATHER LOW
Palau Sant Jordi, Barcelona

10 de maig de 2026

Ni més ni menys que Andy Fairweather Low va escalfar l'ambient del Palau Sant Jordi, ahir al vespre abans d'aquell concert d'Eric Clapton que bona part dels presents recordaran durant molt de temps. Un d'aquells noms que solen figurar a peu de pàgina quan entren als grans recintes, però en tot cas un il·lustre veterà que pot explicar moltes coses a qui les vulgui escoltar. Molt més que un simple aperitiu, la seva actuació en condició d'artista convidat.

Més enllà d'haver encapçalat els entranyables Amen Corner durant la segona meitat dels 60, més enllà de la seva carrera com a músic de gira i de sessió –en dècades passades l'havíem pogut veure en aquell mateix escenari acompanyant a Roger Waters i al propi Clapton–, Fairweather Low pot presumir d'una trajectòria solista que mai ha acabat d'alçar el vol, però tampoc ha deixat de tenir consistència.

L'últim capítol, oportunament titulat "The Invisible Bluesman" (2025), és una col·lecció de versions molt ben triades i executades de clàssics del blues i del rock'n'roll. No el va citar ahir a la nit, encapçalant una d'aquelles bandes que farien patxoca als clubs del Soho londinenc, però en va invocar l'esperit amb una selecció de títols aliens que van fer dialogar llenguatges com els del jazz, el rhythm & blues, el country o el primer rock'n'roll.

Va enllaçar el "Tequila" dels Champs amb el tema de Peter Gunn i "Apache" dels Shadows. Va elogiar a Bob Dylan abans de rebaixar les revolucions de "Don't Think Twice, It's All Right". I va acostar-se a l'església amb l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken" de la Carter Family. Potser se li podia haver demanat més material propi, qui sap si alguna cita a Amen Corner –de vegades encara recupera "(If Paradise Is) Half as Nice"–. És clar que només va disposar de mitja hora de rellotge per desplegar el repertori. De la qual va treure profit, d'això no n'hi ha cap dubte.

Clapton és Déu

ERIC CLAPTON
Palau Sant Jordi, Barcelona
10 de maig de 2026

Clapton és Déu ('Clapton Is God'). Així es va escriure en una paret de Londres en algun moment de la dècada dels 60, quan el guitarrista abanderava l'expansió del ventall estètic del rock a partir de les lliçons més bàsiques del blues. I així es podria haver escrit ahir a les parets del Palau Sant Jordi, on el de Surrey va segellar una d'aquelles vetllades que el pas del temps ens farà recordar com a mitològiques.

L'últim cop que Clapton havia actuat a Barcelona, el març de 2004, tenia l'edat que té ara Jeff Tweedy. Passats 22 anys, amb 81 primaveres molt ben portades a l'esquena, la seva figura evoca la d'aquells vells bluesmen que l'havien inspirat en primera instància. Si assistir fa dues dècades a un concert d'Slowhand era com anar a veure avui a Wilco, la cerimònia d'ahir va ser equiparable a presenciar un concert de B.B. King durant la seva etapa final.

Hi va haver quelcom de metafísic en l'actuació de Clapton i la seva senyora banda –amb Doyle Bramhall II a la rereguarda i l'incombustible Chris Stainton encara als teclats–, però també en el respecte absolut del públic envers l'artista. El silenci va ser sepulcral, tant a la pista com a la grada, durant els passatges més pausats del repertori, els que exigien aquell grau d'atenció tan car d'assolir últimament als esdeveniments de masses.

Fins i tot una cançó com "Tears in Heaven", possiblement la més radiada de tot el catàleg del britànic però també una de les bèsties negres dels seus seguidors més acèrrims, va assolir ahir una dimensió que no venia determinada per l'arranjament sinó pel context. Si el blues és l'expressió d'un dolor que neix al fons de l'ànima, no se me n'acut millor exemple ara mateix que un senyor de 81 anys cantant al seu fill mort en tràgiques circumstàncies fa tres dècades i mitja.

Del repertori d'ahir em sembla destacable que Clapton sacrifiqués dianes segures per donar cabuda a títols menys predicats –aquell "Golden Ring"– i reivindicar tòtems del blues com Willie Dixon, Bo Diddley o Robert Johnson. Fins a tres peces van caure d'aquest últim. Un "Kind Hearted Woman" en format acústic i en solitari, un "Cross Road Blues" que ja es considera marca de la casa, i un "Little Queen of Spades" segellat amb un solo de guitarra dels que alteren la percepció de les coses.

També em sembla reivindicable el moment en què uns quants milers d'ànimes van corejar la tornada de "Nobody Knows You When You're Down and Out". Un estàndard del blues compost per Jimmy Cox i immortalitzat amb la veu de Bessie Smith que, no obstant, incomptables generacions –començant per la d'un servidor– han descobert de la mà de Clapton. Agradi o no, això és molt més del que ha fet mai cap dels puristes que porten 40 anys carregant de forma gratuïta contra aquest senyor.

Signe dels temps que corren, durant aquests últims dies s'ha parlat molt (massa) d'un incident que va tenir lloc durant el concert de Clapton a Madrid, quan algun desaprensiu li va llençar un disc de vinil que li podria haver fet mal, només per obtenir visibilitat a les xarxes socials. Davant d'això, la imatge del Clapton octogenari, amb tota la seva serenor i tot el seu ofici, és també un dels últims testimonis d'altres temps que potser no eren més nobles però sí menys absurds i, sobretot, menys mediocres.

Brighton 64 tornen a Granollers

BRIGHTON 64

Festival Minibeat

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

10 de maig de 2026

Brighton 64 actuant aquesta tarda al MiniBeat. Feia quatre dècades que la banda de la Casa de la Bomba no actuava a Granollers. Ho ha recordat Ricky Gil des de l'escenari. Quan Brighton van tocar a la ciutat en plena dècada dels 80, van haver de parar el concert perquè un hospital privat que hi havia al costat de la sala (l'antic Radical, actual Sans) es va queixar del soroll. Quines coses. Avui, la banda ha actuat en un festival adreçat al públic familiar, que té entre els seus propòsits explicar als nens que hi ha música més enllà d'Eufòria i Dàmaris Gelabert. En alguna cosa devem haver millorat.

Love'n'Joy

LOVE'N'JOY

Festival Minibeat

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

10 de maig de 2026

Love'n'Joy despatxant rock psicodèlic en les seves formes més inflamables, aquesta tarda al MiniBeat. Venen d'Ucraïna però, salvant un breu apunt al final del concert, no han fet bandera de cap altra causa que la seva música, tal com ho haurien fet si fossin de qualsevol altre lloc. Més enllà de les consideracions geopolítiques, més enllà del partit que pugui prendre cadascú, de vegades se'ns oblida que sota les bombes, darrere les xifres d'una guerra, hi ha persones que són exactament iguals que nosaltres. Persones que, de vegades, escolten la mateixa música que ens agrada a nosaltres. Persones que, de vegades, fins i tot formen grups i acaben portant el seu art tan lluny com les circumstàncies els ho permeten.

Hereus de Kitsch

Cap Quadrat.

Joia.

Cap Quadrat i Joia. Una banda de post-punk i una altra de post-hardcore, actuant aquest matí al MiniBeat dins del recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers. El festival està dedicat enguany a la memòria dels fundacionals Kitsch, aquella banda que va ampliar els horitzons de la música en català molt més enllà del que mai els arribaran a ampliar... Figa Flawas. La seva herència és perfectament palpable en la música de Cap Quadrat i de Joia. Tant a nivell ètic com estètic.

The Rolling Stones - "In the Stars"

Es podrien dir moltes coses d'"In The Stars", el nou single dels Rolling Stones –avançament d'un "Foreign Tongues" previst pel 10 de juliol–. D'entrada, es podria parlar del diàleg entre l'estrofa i la tornada. Entre el rock macarra, arrelat en el blues, i una melodia pop simplement inesborrable. Entre un dinàmic riff marca de la casa i un esclat d'eufòria que assenyala multituds. Entre allò que representen, respectivament, Keith Richards i Mick Jagger, al si d'una banda que sempre ha estat la suma de les seves parts.

L'essència de Ses Majestats, ben present en una pista que efectivament no igualarà gestes passades, ni falta que li fa. Dit això, si em quedo amb una cosa d'aquest single, és el miracle d'escoltar els Stones parint una cançó com aquesta en ple 2026. Ningú (insisteixo, ningú!) hauria pogut fer una aposta similar quan els més espavilats de cada casa assenyalaven Urban Junge i Bridges to Babylon com a hipotètiques gires de comiat. Jagger i Richards encara es deuen petar de riure.

Black Hole Sun

Black hole sun

Won't you come

And wash away the rain?

(Soundgarden)

Granollers, maig de 2026.

Dark was the night, cold was the ground

Dark was the night, cold was the ground.

(Blind Willie Johnson)

Granollers, maig de 2026.

Com una canonada

Pipeline. Com una canonada, entre canyes, de les que sonen com aquella peça dels Chantays. Les Franqueses del Vallès, maig de 2026.

Month of May

Gonna make a record in the month of May

In the month of May, in the month of May

Gonna make a record in the month of May

When the violent wind blows the wires away

(Arcade Fire)

Les Franqueses del Vallès, maig de 2026.

David Allan Coe (1939-2026)

Ha mort David Allan Coe, un dels màxims exponents d'allò que es va anomenar outlaw country i un dels últims supervivents d'una generació que ho va capgirar tot. Un rebel amb totes les lletres i fins a les últimes conseqüències, que tant cantava les bondats del whiskey de Tennessee com et paria un himne de classe treballadora dels que deixen en evidència a tots els revolucionaris de cap de setmana que no hi veuen més enllà d'una consigna.

Incorregible, incorruptible, torracollons com ell sol, no es mossegava la llengua ni havia vingut a fer amics. Coses de la vida, va morir amb 86 anys el mateix dia que el seu vell col·lega Willie Nelson celebrava 93 primaveres (ara sí, el Red Headed Stranger és literalment 'The Last Man Standing'). I a les portes de l'1 de maig, una data idònia per recuperar aquell "Take This Job and Shove It" que va popularitzar Johnny Paycheck però portava la signatura inequívoca del Longhaired Redneck.

93 anys amb Willie Nelson

Avui fa 93 anys que va néixer Willie Nelson a Abbott, Texas. Llegenda viva, mai més ben dit, d'això que anomenem música. A punt de publicar el seu 79è àlbum d'estudi, aquest mes de maig tornarà a sortir de gira i l'estiu vinent s'embarcarà en una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour. The Last Man Standing. Last Leaf on the Tree. No hi ha hagut ni hi haurà mai més ningú com ell.

Janis Joplin a la porta

Portes que conviden a entrar. El somriure de Janis Joplin decorant un dels racons de Can 60, un bar de rock'n'roll amb molt d'encant. Sant Hilari Sacalm, abril de 2026.

Half awake in a fake empire

Tiptoe through our shiny city

With our diamond slippers on

Do our gay ballet on ice

Bluebirds on our shoulders

We're half awake in a fake empire

(The National)

Granollers, abril de 2026.

Nedra Talley (1946-2026)

Ha mort Nedra Talley, l'última supervivent de les Ronettes, la cosina de les germanes Veronica i Estelle Bennett, la corista que cantava a l'esquerra de Ronnie Spector. Amb ella s'acaba una de les grans nissagues de l'era daurada dels girl groups.

Gregg Foreman (1972-2026)

Un d'aquells músics que van estar a l'altre costat de la barrera, Gregg Foreman va exercir com a disc jockey i com a periodista musical, a banda d'encapçalar bandes com The Delta 72. Amb aquesta formació es va fer un nom a l'escena post-punk de Washington DC durant la dècada dels 90 i va aproximar els postulats de tòtems com Fugazi fins a llenguatges com els del blues o el rock de garatge. Un cop fora del grup, va formar part de projectes com Dirty Delta Blues, la banda d'acompanyament de Cat Power –de la qual va ser teclista i director musical–. La seva imatge era pur rock'n'roll.

Veritats sobre tres o quatre acords

NATCHET TAYLOR + RED AT NIGHT

Anònims, Granollers

26 d'abril de 2026

Final de la gira conjunta de Natchet Taylor i Red At Night, aquest migdia a l'Anònims de Granollers. Doble sessió de punk acústic i country sense pal·liatius. I un bon grapat de cançons de les que proclamen veritats sobre tres acords (quatre com a molt).

Red At Night ha refermat tota la força que poden arribar a tenir una guitarra acústica i una veu que canta sense embuts. "Rock'n'roll is all I got", ha confessat a la torrencial "All I Got", provinent de l'EP "With the Radio On" (2024).

"Nobody's looking at the stars anymore / Nobody listens to records lying on the floor", ha lamentat en una peça inèdita que formarà part del seu pròxim disc. El manifest de qui no vol formar part de la roda sinó celebrar tot allò que en queda fora.

Natchet Taylor ha obert amb la sempre tonificant "Texacana Summer" i ha posat l'Anònims de potes enlaire amb el country punk indomable de "Running Out My Wild", totes dues provinents de "Troubadours of the Swingin' Doors" (2026).

Ha reivindicat les seves arrels texanes amb cites a Townes Van Zandt ("Pancho and Lefty") i James McMurtry ("Levelland"). I quan el respectable li ha demanat un bis s'ha despenjat amb el "Wonderwall" d'Oasis, però en la versió de Ryan Adams, que avui s'ha manifestat més oportuna que l'original.

Natchet Taylor.

Red At Night.

Quan Rodney Crowell va actuar al Zorrilla

RODNEY CROWELL

Blues & Ritmes @ Teatre Zorrilla, Badalona

25 d'abril de 2026

Hi ha coses que no s'acostumen a veure cada dia, i després hi ha aquells miracles que només s'arriben a materialitzar quan s'alineen els astres adequats. Com per exemple la possibilitat d'assistir a un concert de tot un senyor Rodney Crowell en un auditori amb capacitat per a 200 afortunats al cor de Badalona. Va passar ahir al Teatre Zorrilla, actuació auspiciada per la bona gent de Blues & Ritmes que va marcar el debut del texà als nostres escenaris, també l'inici d'una atapeïda gira europea.

A punt de fer 76 anys, el noi de Houston presumeix de l'ofici de qui ha après dels millors mestres abans de fer escola ell mateix, també de la vitalitat de qui ha envellit tan extraordinàriament com la seva obra. La seva presència escènica, austera però elegant com ella sola, és fruit de tota una vida dedicada al noble art de fer cançons i servir-les al respectable. Se'n diu tenir classe, i és la viva imatge d'allò que mai arribaran a ser determinades estrelles de posar i treure quan tinguin la seva edat.

L'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) va comptar amb el suport de la teclista Catherine Marx i el violinista i mandolinista Eamon McLoughlin. La primera és una vetarana de bandes com la de Conway Twitty. El segon és membre de la 'house band' del Grand Ole Opry, i amb una credencial com aquesta no requereix cap més introducció. El repertori va repassar de manera generosa una carrera que ha donat fruits de la mida d'"East Houston Blues", "Earthbound", "Leaving Louisiana In The Broad Daylight" o "I Ain't Living Long Like This".

Títols que va amanir amb històries i anècdotes viscudes al costat d'amics, mentors i companys de viatge com Guy Clark o Emmylou Harris. També amb una emocionant cita a Townes Van Zandt, aquell gran final amb el públic cantant –o intentant-ho– la tornada de l'eterna "Pancho and Lefty". Si es pogués posar alguna objecció al concert d'ahir, seria el fet d'haver obviat l'últim i encara flamant àlbum de Crowell, el notable "Airline Highway" (2025). És un detall menor, un apunt sense importància, d'una vetllada que es recordarà durant molts anys.

Play me some mountain music

Play me some mountain music

Like grandma and grandpa used to play 

(Alabama)

Sant Feliu de Buixalleu, abril de 2026.

Veus sense embuts, acords estripats

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

Can 60, Sant Hilari Sacalm

24 d'abril de 2026

Podem dir-ne punk acústic, podem dir-ne folk punk, podem dir-ne so Americana, o podem inventar-nos qualsevol etiqueta que encara no existeixi. En el fons, la gira conjunta que el berlinès Red At Night i el texà Natchet Taylor estan portant a terme aquests dies per diverses poblacions catalanes no deixa de respondre a les pulsions més essencials d'allò que tota la vida s'ha dit rock'n'roll. Una veu cantant sense embuts sobre tres acords estripats. I un bon grapat de cançons que, si no et salven la vida, com a mínim t'ajuden a entendre-la una mica millor.

Red At Night va ser l'encarregat de fer els honors, ahir a la nit a Can 60, amb un repertori que va repassar la seva producció discogràfica –l'àlbum "Empty Seats" (2023) i l'EP "With the Radio On" (2024)–. Composicions d'alta tensió que remeten a uns Replacements o uns Gaslight Anthem, i una lírica que es fixa en els petits detalls de les coses per acabar reflexionant sobre el sentit de l'existència humana. Va trepitjar fort amb píndoles tan immediates com "Ferris Wheel" o "Radio On", i el respectable va acabar corejant la tornada de "Long Road Ahead" com qui canta un himne d'estadi.

A continuació, Natchet Taylor va revelar un vessant que encara no havíem pogut descobrir per aquestes latituds. Les versions acústiques, íntimes per moments però en tot cas viscerals, de pistes com "Pale Rider", "Running Out My Wild", "Texacana Summer" o "Wild Heart Flower". Totes quatre formen part de "Troubadours of the Swingin' Doors" (2026), un àlbum que aprofundeix en el llenguatge comú del country i el punk. Per si la cosa encara no havia quedat prou clara, es va marcar un senyor medley amb "Small Town Saturday Night" de Hal Ketchum i "Olympia, WA" de Rancid. En el fons, l'un i els altres parlen del mateix.

Menció a part mereix l'entorn de Can 60, un local d'aquells que avui semblen gairebé impossibles. Un bar de tota la vida, situat en un poble al peu de les Guilleries, on passen aquella mena de coses que mai podran passar als circuits, diguem-ne, convencionals. El regenten dos melòmans de base, que pràcticament no tenen presència a les xarxes, no serveixen còctels de disseny ni tenen cap màster en gestió cultural. En canvi, ceuen en la música que els agrada, contagien la seva passió a tota una comunitat, i pots acabar parlant amb ells de Rory Gallagher, Shemekia Copeland i Charlie Musselwhite –la música que va sonar pels altaveus abans i després del concert-.

Red At Night i Natchet Taylor actuaran aquesta nit a Tossa de Mar (Rockaway Beach) i demà al migdia a Granollers (Anònims).

Red At Night,

Natchet Taylor.

R.I.P. Taylor Kirk

Ha mort Taylor Kirk, la veu i l'ànima de Timber Timbre, projecte de folk noir i sofisticat pop en blanc i negre que va emergir des de Toronto a finals de la primera dècada del segle present. Tenia 44 anys i, en conseqüència, moltes cançons encara per escriure i cantar. Guardo molt bon record de l'única vegada que el vaig poder veure en directe. Va ser el novembre de 2012, quan la formació aleshores vigent de Timber Timbre va telonejar i acompanyar a Micah P. Hinson a l'escenari de la sala Razzmatazz. Fa mal, que els músics que t'agraden se'n vagin abans d'hora.

Red At Night i Natchet Taylor a l'Anònims

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

En concert

Diumenge, 26 d'abril - 12 h.

Anònims (c/. Ricomà, 57) - Granollers

Amb un peu en el so Americana, arrels en el punk rock i una ànima desesperadament romàntica, Red At Night és el projecte d'un cantautor amb seu a Berlín que explica històries sobre l'amor i la vida. Durant l'última dècada s'ha dedicat a girar per Europa i els Estats Units tot cantant unes cançons que conjuguen poesia elèctrica i nervi rocker. Si et diuen res noms com els de Replacements, Social Distortion, The Gaslight Anthem o el Bruce Springsteen més estripat, a tu també t'haurien de ressonar.

També ens acompanyarà Natchet Taylor, un veterà de l'escena d'Austin (Texas) que ha fet de Barcelona la seva llar i del rock'n'roll el seu gòspel. Aquest 2026 ens ha obsequiat amb "Troubadours of the Swingin' Doors". Un àlbum rodó com ell sol, i una irresistible col·lecció de cançons que dialoguen a parts iguals amb Hank Williams i Joe Strummer, Mike Ness i Johnny Cash, Townes Van Zandt i John Doe. Sense posats ni artificis. Només country amb gust de bourbon i benzina, blues de barra de bar, i un esperit genuïnament punk que marca la diferència.

redatnight.bandcamp.com

natchettaylor.bandcamp.com

50 anys de "Black and Blue" i "Ramones"

Dos discos publicats avui fa 50 anys. "Black and Blue" dels Rolling Stones i el debut homònim de Ramones. Dues obres importants de dues bandes essencials, que en plena primavera de 1976 estaven en moments molt diferents de les seves respectives carreres.

Els Stones es trobaven en plena transició entre la marxa de Mick Taylor i la incorporació de Ronnie Wood –a qui ja es pot escoltar en bona part de l'àlbum–. Al seu dia, "Black and Blue" no va agradar gens a crítics com Lester Bangs, però jo penso que el temps ha donat la raó a pistes com "Hand of Fate", "Hey Negrita", "Memory Hotel" o les més radiades "Hot Stuff" i "Fool to Cry".

"Ramones" és un dels pilars de la revolució punk, i pràcticament va definir-ne l'estètica tot sol. A la crítica li va encantar, el gran públic no va entendre res, i el temps també acabaria donant la raó a "Blitzkrieg Bop", "Beat on the Brat", "Judy Is a Punk" i totes les que van caient a continuació. Un dels plàstics més influents que mai s'han arribat a planxar.

Dave Mason (1946-2026)

Ens ha deixat Dave Mason, a qui molts encara recorden com a guitarrista i un dels fundadors de Traffic, si bé el seu pas per la banda d'Steve Winwood, Jim Capaldi i Chris Wood va ser breu i intermitent. Símptoma de la forta empremta que hi va deixar amb pistes tan inequívoques com "Feelin' Alright?". Un cop fora del grup, va alternar una fructífera carrera solista amb una trajectòria igualment abundant com a músic de sessió. I sí, va ser ell qui va tocar la guitarra acústica quan Jimi Hendrix va gravar "All Along the Watchtower" de Dylan. També va entrar a l'estudi amb els Rolling Stones –va tocar percussions a "Street Fighting Man"–, George Harrison, Fleetwood Mac i els Wings de Paul McCartney, entre d'altres.

Wayne Moss (1938-2026)

Ha mort Wayne Moss, guitarrista de sessió d'inabastable trajectòria als estudis de Nashville. Va gravar "Sheila" amb Tommy Roe (1962), "Oh Pretty Woman" amb Roy Orbison (1964), "Blonde on Blonde" amb Bob Dylan (1966) i "Jolene" amb Dolly Parton (1973). També va treballar amb Waylon Jennings, Patsy Cline, Lefty Frizzell, Charlie Daniels, Loretta Lynn, Charley Pride, Carl Perkins, Nancy Sinatra, Kris Kristofferson, Brenda Lee i Linda Ronstadt, entre molts altres. I durant la primera meitat dels 70 va formar part d'Area Code 615 i Barefoot Jerry, notables bandes de country rock integrades per músics de sessió –a totes dues hi militava el seu bon amic Charlie McCoy, també present a les sessions de "Blonde on Blonde"-.

Brittney Spencer, telonera de Dylan

El 3 d'agost de 2024 me'n vaig anar fins al Shoreline Amphitheatre de Mountain View, aproximadament una hora al sud de San Francisco, per assistir a una de les dates de l'Outlaw Music Festival Tour, esdeveniment itinerant auspiciat per Willie Nelson, que en aquell tram de la gira comptava com a estrelles convidades amb Bob Dylan i John Mellencamp. Obrint la vetllada, en condició de telonera, va actuar Brittney Spencer, una jove que aleshores tot just començava a fer-se un nom a Nashville, i que de seguida se'm va posar a la butxaca amb un repertori de refrescant country pop amb una bona dosi de soul.

Com si m'hagués tocat la loteria, aquell dia vaig disposar d'un molt bon seient i vaig poder seguir de molt a prop les quatre actuacions. Vaig entrar al recinte pocs minuts després de l'obertura de portes, i vaig arribar al meu lloc just a temps de presenciar l'inici del concert de Brittney Spencer. Quan devia portar un parell de cançons, potser tres, vaig distingir una figura que treia el cap darrere del backline. Era Dylan, encaputxat amb aquella dessuadora de color verd que sol portar quan vol anar de paisà, observant l'escenari de manera discreta però molt atenta.

Spencer a Mountain View. Al fons, Dylan, amb caputxa, observant el concert.

Recapitulem. En aquell moment, jo ja havia pogut veure a Dylan en directe en múltiples ocasions, però mai l'havia vist en persona fora de l'escenari. Mai l'havia vist seguint l'actuació d'un altre artista. I, què dimonis, mai a la vida m'hauria imaginat que un bon dia em trobaria l'autor de "Like a Rolling Stone" seguint atentament un concert al qual jo mateix havia assistit de públic. D'allò ja fa gairebé dos anys, i ara llegeixo que aquell dia Dylan va anar al camerino de Brittney Spencer, li va dir que li agradaven les seves cançons, i li va demanar el número de telèfon.

Ella el va escriure a mà en un tovalló de paper i li va donar –sí, li va donar a Dylan un tovalló de paper amb el seu número de telèfon manuscrit, tal com solien fer-se les coses abans que els humans ens acostuméssim a buscar-nos a les xarxes socials–. I, com sol passar en aquests casos, no en va saber mai més res... fins fa unes setmanes, quan va rebre una trucada que la va convidar a sortir de gira amb Dylan aquest estiu. Va dir que sí, i d'aquí a poc més de dos mesos obrirà alguns dels seus concerts als Estats Units com a part d'un cartell que completarà, atenció, Jimmie Vaughan.

Sortir de gira amb Dylan deu ser una experiència de les que et marquen per sempre més. Però no em puc ni imaginar què es pot arribar a sentir, quan acabes de treure el teu primer disc i el mateix Dylan et ve a buscar expressament per dir-te que li agraden les teves cançons. És possible que aquell 3 d'agost fos un dels dies més importants de la vida de Brittney Spencer. I a mi, ni que sigui perquè aquella noia se'm va guanyar a la primera, em fa il·lusió haver-ho pogut veure de prop. Justament, avui fa 27 anys que vaig assistir al meu primer concert de Dylan. Repassant alguns dels llocs fins als quals m'ha arribat a portar la seva música, crec que el 22 d'abril de 1999 va ser un dels dies més importants de la meva.

Barbara Carr (1941-2026)

La trajectòria de Barbara Carr es va desenvolupar a mig camí del soul –va començar seguint els passos de Fontella Bass al circuit de clubs de Saint Louis, Missouri– i del blues, un estil dins del qual va obtenir nombrosos reconeixements per part de la indústria i dels seus companys de professió. Durant les dècades dels 60 i els 70 va passar per escuderies com Chess abans de fundar a principis dels 80 el seu propi segell, Bar-Car, juntament amb el seu marit, Charles Carr. Va ser durant aquesta etapa quan va publicar obres tan notables com "Good Woman Go Bad" (1989) o "Street Woman" (1982). Ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

Patrick Campbell-Lyons (1943-2026)

Solen ser referenciats com els Nirvana anglesos, per evitar confusions amb la banda nord-americana del mateix nom. Però el cert és que ni Patrick Campbell-Lyons ni Alex Spyropoulos, els dos cantants i multiinstrumentistes que van formar el duet a Londres el 1966, havien nascut al Regne Unit. El primer era irlandès. El segon, grec. La seva música, en tot cas, sí que encapsula bona part dels ingredients que van definir el pop britànic durant la segona meitat dels 60. Una base folk amb ressons barrocs i psicodèlics, i una sèrie d'àlbums notables que diverses generacions (re)descobririen dècades més tard, quan un litigi amb els Nirvana de Seattle va acabar fora dels jutjats amb un acord amistós que va permetre a totes dues formacions seguir utilitzant el nom en qüestió. Campbell-Lyons ha traspassat a l'edat de 82 anys.

Ray Monette (1946-2026)

El guitarrista Ray Monette era un d'aquells eterns secundaris que podrien explicar anècdotes a l'abast de molt pocs, també un tros d'història musical de Detroit. Va ser un dels Funk Brothers, la banda de la casa de Motown, amb la qual va gravar incomptables pistes que van definir bona part de la música soul de la dècada dels 60. Després va formar part d'Scorpion, i el 1971 va tornar a l'escuderia Motown tot ingressant als essencials Rare Earth, amb els quals va tocar fins al 2004. A principis dels 70 també va treballar amb un aleshores desconegut Meat Loaf.

Gira catalana de Natchet Taylor i Red At Night

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

Catalunya Tour April 2026

23/04 Barcelona (Garage)

24/04 Sant Hilari Sacalm (Can 60)

25/04 Tossa de Mar (Rockaway Beach)

26/04 Granollers (Anònims)

Amb un peu en el so Americana, arrels en el punk rock i una ànima desesperadament romàntica, Red At Night és el projecte d'un cantautor amb seu a Berlín que explica històries sobre l'amor i la vida. Durant l'última dècada s'ha dedicat a girar per Europa i els Estats Units tot cantant unes cançons que conjuguen poesia elèctrica i nervi rocker. Si et diuen res noms com els de Replacements, Social Distortion, The Gaslight Anthem o el Bruce Springsteen més estripat, a tu també t'haurien de ressonar.

També ens acompanyarà Natchet Taylor, un veterà de l'escena d'Austin (Texas) que ha fet de Barcelona la seva llar i del rock'n'roll el seu gòspel. Aquest 2026 ens ha obsequiat amb "Troubadours of the Swingin' Doors". Un àlbum rodó com ell sol, i una irresistible col·lecció de cançons que dialoguen a parts iguals amb Hank Williams i Joe Strummer, Mike Ness i Johnny Cash, Townes Van Zandt i John Doe. Sense posats ni artificis. Només country amb gust de bourbon i benzina, blues de barra de bar, i un esperit genuïnament punk que marca la diferència.

redatnight.bandcamp.com

natchettaylor.bandcamp.com

Felipe Staiti (1962-2026)

Ha mort Felipe Staiti, guitarrista de Los Enanitos Verdes, una de les grans bandes del rock argentí de les últimes quatre dècades. Formats el 1979 a la ciutat de Mendoza, van canalitzar com pocs les essències més fresques del pop anglòfil dels 60, esdevenint un nom important de la New Wave a l'Amèrica Llatina –potser no tan popular a la resta del món com el dels seus compatriotes Soda Stereo, però en tot cas un nom de pes–. Staiti ens ha deixat quatre anys després del traspàs del baixista i cantant de la banda, Marciano Cantero.

Estació d'Enllaç

Aquestes últimes setmanes m'he dedicat a recuperar alguns episodis d''Estació d'enllaç', sèrie televisiva emesa per TV3 entre la tardor de 1994 i l'hivern de 1999. El dia a dia d'una colla de personatges que convivien en una estació de tren fictícia en algun lloc de Barcelona, encarnats per figures escèniques de la mida de Josep Maria Pou, Mercè Arànega, Marta Angelat, Laia Marull, Francesc Orella, Àngels Poch o Ramon Madaula.

Revisant les primeres temporades de la sèrie, m'he adonat que els trens que circulen avui a la xarxa de Rodalies de Catalunya són pràcticament els mateixos que hi circulaven fa 30 anys –i això explica, en part, el pèssim estat actual del servei–. També he reflexionat sobre com han evolucionat certs costums socials i, sobretot, he recordat els dies en què la ficció televisiva catalana tot just començava a caminar tota sola.

Cada capítol d''Estació d'enllaç' era una petita gran història que podia ser conseqüència de les que l'havien precedit, però s'explicava tota sola. Tenia els seus propis plantejament, nus i desenllaç, i solia ser qualsevol cosa menys previsible. Potser el secret era comptar amb guionistes de la mida de Jaume Cabré, un dels grans escriptors en llengua catalana de les últimes dècades, que abans havia fet també els guions de 'La Granja', sèrie emesa igualment per TV3.

Hi va haver un temps en què les ficcions televisives catalanes es servien del talent dels escriptors del país a l'hora de fer els guions. Tres dècades després, el paradigma és l'oposat. Ara és la indústria de la literatura, la que es nodreix de llibres escrits pels famosos de la plataforma 3Cat –desafortunada denominació sota la qual va decidir algú que calia enterrar la marca TV3–. I això també explica moltes coses. Com, per exemple, la vergonya aliena que cada cop més lectors habituals solem sentir durant la temporada de Sant Jordi.

Thompson Springs

THOMPSON SPRINGS

Anònims, Granollers

19 d'abril de 2026

Si parlem de música, m'atreveixo a afirmar que Thompson Springs és la descoberta més gran que he fet aquest 2026. Una banda de Chicago que practica un rock amb accent genuïnament nord-americà. Un peu en el blues elèctric, un altre en el so Americana, i la injecció etílica dels primers Black Crowes.

Aquest migdia han tancat a l'Anònims la gira europea de presentació de "Vol. 1" (2025), el seu últim àlbum i qui sap si la seva obra més rodona. Al centre de l'escenari, el cantant i guitarrista Matt Smith apuntant molt més que maneres amb cançons de la mida d'"All My Life" i "Trail Dust".

A un costat i l'altre, el guitarrista solista Anthony Cook i el teclista Pat Leary dialogant en unes jams evocadores d'uns Allman Brothers o fins i tot uns Grateful Dead. Suportant tot el pes del trio frontal, la base rítmica que formen David Thrift (baix) i Jacob Bicknase, un bateria que coneix el significat del terme 'swing' –justament allò que els falta avui a tantes bandes de 'classic rock'-.

Han amanit el repertori propi amb cites a tòtems del blues com T-Bone Walker –un nocturn "Call It Stormy Monday (But Tuesday Is Just as Bad)–, John Lee Hooker –un corrosiu "Dimples"– o Jimmy Reed –"Baby What You Want Me to Do", amb un membre del públic a qui acabaven de conèixer tocant l'harmònica–. I el respectable s'ho ha passat de conya, ha comprat discos i samarretes al final del concert, i ha marxat a casa més content que un gínjol. D'això es tracta, ni més ni menys.

Tom Warrior interpreta Hellhammer

TOM GABRIEL WARRIOR'S TRIUMPH OF DEATH

Festival Winds of Agony

Nau B1, Granollers

18 d'abril de 2026

El temps sempre acaba donant la raó a visionaris com Tom Gabriel Warrior. El cantant i guitarrista de Hellhammer i Celtic Frost va actuar ahir a la Nau B1 amb Triumph Of Death. Encara en plena forma als seus 62 anys, va interpretar el repertori de Hellhammer com a cap de cartell de Winds of Agony. Un festival dedicat al metal extrem amb una vintena de bandes programades –a destacar també noms com els de Naglfar o Demoncy– que abastaven estils com el thrash, el black o el death metal en les seves diverses ramificacions. Quan Hellhammer es van formar el 1982 a Suïssa, encara no existia cap d'aquestes etiquetes i pràcticament no hi havia ningú més fent el que ells feien. Quatre dècades i mitja després, concerts com el d'ahir expliquen d'on venen tota la resta de bandes amb les quals Tom Warrior sol compartir escenaris i cartells. Llegenda viva, lliçó d'història i memorable vetllada.

Burned Out Car

I live in a car that doesn't go nowhere

It's one short step to a shopping cart

In a twilight world that has no heart

I watch the sun go down from a burned out car

(Murray McLauchlan)

Granollers, abril de 2026.

Ressons de Grateful Dead al Radikal

AOXOTOXOA

Radikal Music Club, Granollers

17 d'abril de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Perquè no es limiten a recrear un repertori, sinó a celebrar tota una essència que es té o no es té. Els suïssos Aoxotoxoa la tenen, i ahir ho van refermar amb un gran concert a la sala Radikal, emmarcat dins de les Grateful Nights, aquell esdeveniment itinerant –promogut pel músic i productor Aaron Feder– que també es dedica a celebrar l'esperit dels Dead.

Els de Lucerna van interpretar clàssics de la mida de "Sugaree", "Terrapin Station", "Feels Like Rain", "Touch of Grey" o una solemne "Black Muddy River" –gran final– sense recrear-se en cap partitura, sinó injectant-los nova vida. També van endinsar-se en els misteris de la psicodèlia amb una claustrofòbica jam electrònica, i van citar a Buddy Holly amb aquell "Not Fade Away" que connecta els de San Francisco amb el de Lubbock –també amb Dylan i amb els Stones-.

Després del concert hi va haver qui va comparar l'experiència viscuda al Radikal amb els dies en què Granollers acollia esdeveniments com els històrics concerts de King Crimson al Parquet, el pioner Festival de Música Progressiva de 1971 o l'estrena del "Dioptria" de Pau Riba a la sala Dingo. Salvant totes les distàncies que cal salvar, que òbviament són moltes, quelcom de tot allò sí que hi va ser, la nit passada, en l'ambient psicodèlic que es podia respirar a la sala del carrer de Quevedo.

Don Schlitz (1952-2026)

Ha mort Don Schlitz, compositor de llarguíssima trajectòria a Nashville. Era autor de clàssics com "Forever and Ever, Amen", gravat per Randy Travis, "When You Say Nothing at All", que Keith Whitley i Alison Krauss van enregistrar abans que Ronan Keating, o "The Gambler", immortalitzat per Kenny Rogers però gravat prèviament per Bobby Bare, Johnny Cash i el mateix Schlitz. Tenia 73 anys i era membre del Grand Ole Opry, on encara havia actuat sovint aquests últims mesos. No oblidaré mai la nit que el vaig escoltar per la ràdio dient al públic de l'Opry House: "Vosaltres no sabeu qui soc, però tots coneixeu les meves cançons". A continuació, va tocar "The Gambler" amb l'únic suport d'una guitarra acústica. I la reacció del respectable es va sentir des de Kentucky.

El Submarí Groc, un fanzine 'beatle' com els d'abans i en català

Fa un parell de dies va arribar a la meva bústia el número 44 d'El Submarí Groc, el primer fanzine en català dedicat exclusivament als Beatles. Una trentena llarga de pàgines en les quals s'analitza l'últim llançament de la sèrie Anthology però també s'explica la curiosa història dels American Beetles. És un gustàs, en temps de 'webzines', 'reels' i 'plataformes de continguts', poder fullejar un fanzine com els de tota la vida, imprès en paper, fet per fans i per a fans, amb articles que requereixen (i mereixen) temps de lectura.

One More Red Nightmare

The dream was now broken

Though rudely awoken

Really safe and sound

Asleep on the greyhound

One more red nightmare

(King Crimson)

Granollers, abril de 2026.

Music Traveler

Una iniciativa editorial que ens queda lluny, però val la pena saludar. Music Traveler és la primera revista que he conegut centrada exclusivament en la geografia melòmana. S'edita en neerlandès i es distribueix als països del Benelux. El mes passat vaig localitzar-ne l'últim número a l'aeroport de Schiphol i, tot i no entendre'n una sola paraula, no el vaig voler deixar escapar. Per la seva temàtica, per l'atractiu disseny de la seva maquetació, i per la il·lustració de Rory Gallagher que destaca a la primera plana. També per una contraportada on no s'anuncia cap macroesdeveniment, sinó que narra la biografia de Charley Patton amb forma de còmic.

Cançons per pensar el futur

MICHAEL LUCHTAN

Anònims, Granollers

12 d'abril de 2026

Les músiques d'arrel tenen la virtut d'explicar-nos d'on venim, i alhora oferir-nos claus per interpretar el present i encarar el futur. Michael Luchtan és un cantautor nord-americà establert a Barcelona que s'ha foguejat en tradicions com les de la música country o el folk dels Apalatxes. El seu últim EP, el flamant "Lost to AI" (2026), fa servir aquests mateixos llenguatges per reflexionar sobre què significa ser humà en un món cada dia més mecànic i digitalitzat.

Aquest migdia l'ha presentat a l'Anònims. Concert íntim a l'hora del vermut. Cançons majúscules servides per una veu que es fa escoltar sense necessitat de cridar, i acompanyades amb tot allò que encara pot transmetre l'austeritat d'una guitarra acústica. Aquí hem tingut la peça titular, també la crònica pandèmica de "Drinking from Home" i la dylaniana "Stuck Between a Redneck and a Three-Piece Suit".

Com a bon narrador d'històries, Luchtan s'ha servit també de títols aliens per acabar d'amanir el repertori. Així, ha citat a Townes Van Zandt ("Lungs"), Fleetwood Mac ("Landslide") i Buck Owens ("Streets of Bakersfield"). També ha cantat "Red River Valley", alternant els versos originals en anglès amb l'adaptació al català de Joan Soler Amigó. I s'ha acomiadat amb una sorprenent revisió d'"Al Vent", de Raimon, que ha tocat gairebé com si fos de Johnny Cash.

I'm going nowhere...

I'm going nowhere

Don't look so scared

I'm going nowhere

(The Cure)

Campins, el Baix Montseny, abril de 2025.