Sly Stone (1943-2025)

Ha mort Sly Stone, pioner i arquitecte absolut del funk amb permís de James Brown i George Clinton, també un geni maleït, tocat a parts iguals pel talent i la mala fortuna. El seu llegat al capdavant d'Sly and The Family Stone explica cada un dels salts endavant que va fer la música d'arrel afroamericana entre finals dels 60 i principis dels 70, i assenyala les bases de moltes coses que passarien més tard –també en el terreny social: va ser la primera banda racialment integrada que va escalar les llistes d'èxits als Estats Units–.

Tot plegat va ser fruit d'una visió, la seva, que havia adquirit mentre es guanyava les garrofes fent de disc jockey radiofònic i de productor discogràfic en un entorn tan efervescent com el de San Francisco en plena eclosió de l'era psicodèlica. Va ser aplicant al soul i al rhythm & blues de tota la vida aquelles pinzellades àcides que ell mateix havia supervisat des dels controls en plàstics dels Beau Brummels i The Great Society, com es va avançar a tot i a tothom.

Després va venir la davallada. Hi va haver històries de drogues, de disputes legals que es van acabar molt malament, fins i tot d'una etapa en què segons diversos testimonis hauria (mal)viscut de les ajudes socials i dormint en una furgoneta. Un nou interès per la seva figura ja en ple segle XXI semblava anticipar una etapa de redempció, un retorn que hauria pogut ser per la porta gran però mai es va acabar de produir. Ha arribat al final del seu trajecte un pioner intractable, per bé i per malament. Els homenatges, com sol passar en aquests casos, arribaran tard i tindran un regust agredolç.

Sunset Cafe

El Sunset Cafe de Gavà té prestatges decorats amb vinils de Radiohead, Sade, Air, Rage Against The Machine i A Tribe Called Quest, còmics de la Marvel i la biografia de Mötley Crüe, entre d'altres. Quan hi vaig entrar divendres a la tarda, sonava una cosa que no vaig saber identificar però em va recordar a Faith No More. Quan en vaig sortir, Chet Baker cantava "My Funny Valentine".

Dues històries de Pink Floyd

Ahir a la tarda vaig anar a la biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà a parlar sobre "The Dark Side of the Moon", el clàssic de Pink Floyd, publicat ara fa 52 anys. Entre el públic, com de costum, algunes persones que tenien prou edat per haver descobert aquest disc quan es va posar a la venda.

Abans de començar la xerrada vaig conèixer l'Antonio, un senyor que havia adquirit "The Dark Side of The Moon" el 1975, dos anys després de la seva publicació. "Me fui a comprar el último de ZZ Top, que me gustaban mucho. Pero no lo tenían, y el hombre de la tienda me recomendó el 'Dark Side'", em va explicar.

"Yo no sabía nada de Pink Floyd, ni quienes eran, nada. Pero puestos a comprarme un disco, me dejé llevar y ahora es mi favorito de la historia". Cinquanta anys després, l'Antonio té la discografia sencera de Pink Floyd en vinil i en CD. I quan explica aquesta història, el seu rostre s'il·lumina d'una forma que mai podran entendre les generacions que han descobert la música a través d'una pantalla tàctil.

És evident que persones com l'Antonio coneixen "The Dark Side of the Moon" molt millor del que jo l'arribaré a conèixer mai. Perquè, dades enciclopèdiques al marge, la música va de vivències. I en el cas d'aquell senyor que pràcticament podria ser el meu pare, "The Dark Side of the Moon" és la banda sonora de tota una vida.

Per això, en un moment donat de la xerrada, vaig optar per callar i convidar-lo a explicar la seva història a la resta d'assistents. Ho va fer amb molt de gust, i jo li agraeixo molt més del que es pensa. I segueixo insistint que la música va de vivències com les de l'Antonio, i no d'empassar-se 25 concerts en un sol cap de setmana com qui se'n va a fer un creuer pel Mediterrani.

Poques hores més tard, tornant a casa en un d'aquells trens de la Renfe que rarament van a l'hora, es va asseure al meu davant un noi molt jove que escoltava música amb auriculars. Portava posada una samarreta de "The Dark Side of the Moon". Quan va veure la meva còpia en vinil d'aquest disc se'm va quedar mirant, i jo a ell.

Aleshores es va treure els auriculars i vàrem començar a parlar. Em va dir el seu nom, que soc incapaç de transcriure, i em va explicar que és nascut a Rússia però porta una temporada vivint a prop de Barcelona. Que el rock és la seva vida –m'ho va dir amb aquestes paraules–, i que va veure la llum el dia que uns veïns –encara al seu país d'origen– li van descobrir la música de Pink Floyd.

La història de l'Antonio i la d'aquell noi són tan diferents i tan distants com els seus respectius contextos geogràfics, temporals i socials. Però el fil conductor de totes dues és el mateix, una banda i una obra la vigència de les quals ha superat el test del temps. Diuen que Bad Bunny omplirà deu estadis l'any vinent. Sembla ser que això és tota una proesa, i no seré pas jo qui ho discuteixi. Però sí que em pregunto qui es recordarà de Bad Bunny d'aquí a mig segle.

Uclés, més modern que mai

Àlex Mitrani parlant sobre la figura i l'obra de Josep Uclés, ahir a la tarda al Museu de Granollers, durant l'acte inaugural del festival Opera Aperta. Els versos que surten projectats a la pantalla són de la lletra de "Bèstia!", la cançó d'Oriol Tramvia. Mitrani va traçar les arrels d'Uclés a partir de moviments com el punk o el glam, citant també a Nazario, Sisa i David Bowie, entre d'altres. "Hi ha aspectes d'Uclés que són més moderns avui que al seu moment, com la crítica al poder i als instruments que aquest fa servir per imposar-se i refermar-se. El seu art conté una ironia que ens salva de convertir-nos nosaltres mateixos en aquells monstres que volem denunciar", va dir Mitrani, historiador de l'art i conservador del MNAC.

Xerrada sobre Pink Floyd a Gavà

Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà. Si ens hi volen acompanyar, serà un plaer.