Congost Blues

Com un juke joint a la riba del riu Congost. Canovelles, març de 2024.

Tanca Discos Revolver

L'interior de la botiga on van tocar Wilco - Discos Revolver.

Llegeixo amb tristor que tanca Discos Revolver. La botiga de tota la vida. La del rètol vermell –la del rètol verd, la 'petita' o la 'nova', com molta gent encara anomena a Revolver Records, seguirà oberta-, un dels símbols del carrer Tallers de Barcelona des de 1991, i qui sap si la disqueria més emblemàtica d'una ciutat que cada dia s'assembla menys a ella mateixa.

El tancament d'un comerç, és també el tancament de moltes històries personals que ja no es podran tornar a repetir mai més. En el meu cas, Discos Revolver equival a molts dels compactes i vinils que omplen les prestatgeries de casa meva, però també a les vivències de tota una vida. Ja fa anys que només m'acosto fins al centre de Barcelona per anar a comprar discos o per assistir a algun concert. Si últimament aquella zona ja em costava de reconèixer, a partir d'ara encara em costarà una mica més.

I no em vingueu amb mantres de si el progrés, adaptar-se als nous temps, tot canvia i no sé quantes històries més. A Revolver (com a Discos Castelló i a tantes altres que ja han abaixat la persiana) s'hi compraven discos, s'hi parlava de música, s'hi passava l'estona i s'hi feien amics –també signatures de discos d'Slayer i concerts de Wilco-. A la franquícia o al 'brunch' de disseny que obri al seu lloc, no hi passarà res de tot això.

Open All Night

 

Open All Night. Les Franqueses del Vallès, gener de 2024.

"El meu avi", per petició popular

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix l'adjectiu 'popular' com allò "relatiu o pertanyent al poble", "fet pel / per al poble", "que té qualitats adequades per al poble" o que és "en voga entre el poble".

Atenent a tot aquest seguit de definicions, no em sembla gens forassenyat assenyalar l'havanera "El meu avi" com una de les expressions més genuïnes de cultura popular que s'han parit a Catalunya durant els últims 100 anys –molt més que el tot s'hi val en què han degenerat gran part de les festes majors del país-.

Per això, tot i que l'Ajuntament l'havia retirat del repertori en base a unes afirmacions sobre el seu autor que de moment no han estat provades, els músics de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell van tancar el concert d'ahir amb aquesta cançó després que el públic la reclamés a viva veu. Sí, "El meu avi" s'ha tornat a cantar aquesta nit a Calella 'per petició popular'.

Justament, aquest mes de juliol farà 50 anys que el públic del primer Canet Rock va entonar el "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa al final del festival, després que les autoritats franquistes haguessin prohibit l'actuació del seu autor en aquell esdeveniment.

El context d'aleshores no tenia res a veure amb el d'ara, però no puc evitar observar certs paral·lelismes entre un episodi i l'altre. Perquè en tots dos casos parlem d'un cant espontani –i d'arrel inequívocament popular- que desafia una prohibició imposada des de dalt –des de l'administració-.

D'allò que fa mig segle se'n deia censura, avui se'n diu cancel·lació. A la pràctica, les motivacions i els efectes són exactament els mateixos. I paradoxalment, en ple 2025, hi ha hagut molt més rock'n'roll en una cantada d'havaneres que en tot el cartell del Canet Rock.

Un segle del naixement de Bill Haley

Bill Haley a l'aeroport del Prat, octubre de 1958.

Avui fa 100 anys que va néixer Bill Haley a Highland Park, Michigan. Nom essencial de la música i la cultura del segle XX, el "Rock Around the Clock" que va facturar al capdavant dels Comets el maig de 1954 assenyala el punt de partida del rock'n'roll com a fenomen cultural, segons la historiografia oficial.

També va ser el primer rocker internacional que va actuar a Barcelona. Va passar l'octubre de 1958 a l'antic Palau dels Esports –el mateix pavelló on dècades més tard actuarien Springsteen, Grateful Dead, Dylan o The Cure, i que avui s'està morint de fàstic mentre es programen concerts a l'infame Sant Jordi Club–. Segons les poques cròniques que es conserven de l'època, la cosa va acabar en batalla campal.

La visita de Haley i els Comets a Barcelona és una d'aquelles històries que molt poca gent coneix i que convindria rescatar de l'oblit. A la pàgina web del Macba s'hi poden trobar algunes de les fotografies amb què Xavier Miserachs va documentar el concert. I rastrejant la xarxa he trobat aquesta imatge que vaig veure per primer cop, fa més de 30 anys, en un suplement de La Vanguardia i de la qual desconec l'autor, on es pot veure Haley a l'aeroport del Prat. Sí, la Barcelona de finals dels 50 podia rockejar de valent i, certament, era més moderna del que molts es pensen.

L'èxit de Haley va ser efímer. Devorat per la criatura que ell mateix havia contribuït a gestar, es va passar tota la dècada dels 60 relegat a un injust segon pla. Durant els 70 es va beneficiar del renovat interès pels pioners del rock'n'roll que guanyava terreny en països com el Regne Unit, arribant a actuar el 1979 davant de la reina Elisabet II. Per la xarxa circulen vídeos d'aquella actuació, i val la pena visionar-los per constatar el bon estat de forma en què es trobava.

Bill Haley va morir el 9 de febrer de 1981 a Harlingen, Texas, a causa d'un atac de cor. Aquell mateix mes, els Stray Cats van publicar el seu primer àlbum i van desencadenar tota una revolució cultural posant el focus en la música i l'estètica dels anys 50. De vegades em pregunto si, d'haver seguit viu, se n'hauria pogut beneficiar. I sovint dedueixo que la resposta la tenien totes aquelles bandes de neoswing que van proliferar com bolets a finals dels 90.

Michael Madsen (1957-2025)

La mort de Michael Madsen m'agafa, casualment, pocs dies després d'haver revisat seguides les dues parts de "Kill Bill". De vegades penso que el millor Tarantino està en algunes de les seves escenes. I sempre arribo a la conclusió que Madsen va signar a la segona part un dels seus grans papers posant-se a la pell de Budd, aquell assassí caigut en desgràcia que podria ser perfectament un dels personatges més odiosos i alhora entranyables de tota la història del setè art.

De vegades també penso que tota la humanitat voldria ser com el personatge d'Uma Thurman a "Kill Bill", però la immensa majoria amb prou feina arribem a ser el personatge de Madsen a la mateixa nissaga. I dic amb prou feina perquè Budd, amb tots els seus defectes i tota la seva misèria, és capaç d'assolir un grau d'autocrítica que ja voldríem la majoria de mortals.

Aquella dona es mereix tenir la seva venjança, afirma referint-se al personatge sense nom de Thurman, i tota la resta d'implicats en la trama –inclòs ell mateix– mereixen morir. Així ho sentencia, entre glops de cervesa barata, confessant-se davant del totpoderós Bill que encarna un igualment superlatiu David Carradine. Or en estat pur.