"Her" (2013) és una d'aquelles pel·lícules que eleven el cinema a l'alçada de la literatura universal. La que observa, analitza, contextualitza i documenta l'evolució de l'ésser humà i l'univers que l'envolta. Al llarg de dues hores, Spike Jonze resumeix els primers quinze anys del segle XXI -els de la democratització d'internet, la proliferació de terminals mòbils i l'expansió de les xarxes socials- amb una història d'amor de les que ja s'explicaven a l'Antiga Grècia. Amb la peculiaritat que els protagonistes són un ésser humà (Joaquin Phoenix) i un programa informàtic (amb veu d'Scarlett Johansson a la versió original), i que l'acció té lloc en un futur sense determinar.
Un futur que exerceix com a perfecta metàfora del nostre propi present. Perquè part dels interiors s'ha rodat en decorats que bé podrien ser restaurants o cocteleries de disseny. Perquè els personatges van vestits i es comporten de la mateixa manera que el públic d'aquests espais. I perquè pateixen el mateix mal que bona part de l'autodenominada civilització occidental: l'aïllament i la dependència generats per l'entorn digital. Començant per un protagonista incapaç de relacionar-se amb els seus éssers més propers però que, en canvi, encaixa a la primera amb l'últim reclam en sistemes operatius. Com qui ara i aquí busca en xats, fòrums digitals i xarxes socials allò que no sap trobar o generar al món real. Com qui no sap mantenir un àpat en família o amb amics sense estar pendent del mòbil. Com qui té centenars d'amics a Facebook però ningú amb qui sortir a fer una cervesa.
En el fons, el futur plantejat per Jonze no dista excessivament del que James Cameron es va imaginar a "Terminator" (1984), el d'una humanitat dominada per la seva pròpia tecnologia. Això sí, "Her" fa molta més por. Perquè aquí no hi ha bons ni dolents, sinó individus desorientats i màquines que, per molt humanes que semblin, no deixen de ser màquines. Perquè aquestes màquines no han sotmès l'ésser humà de manera planificada i per la força, sinó accidentalment i des de la seva pròpia funcionalitat. I sobretot perquè, un cop finalitzada la projecció, el primer que va fer bona part del públic -inclòs un servidor- va ser consultar els seus respectius telèfons mòbils. Ciència-ficció? No pas.
