"Carina"

Una vella furgoneta Volkswagen, reconvertida en una cabina de disc jockey autoamplificada –els jamaicans en dirien un sound system– per obra i cortesia del col·lectiu Lola Van. Sessió de soul d'Atlantic, mod jazz i altres sonoritats anyenques per amenitzar una ruta gastronòmica que va començar ahir a la tarda a les Franqueses del Vallès.

Dona gust, sortir al carrer i escoltar James Brown, Sam & Dave i Wilson Pickett. També a James Hunter, de qui el disc jockey va rescatar la sempre agraïda "Carina", joia de la corona d'aquella obra absolutament rodona i pràcticament definitiva que va ser "The Hard Way" (2008). A gairebé dues dècades d'haver-se publicat, segueix sonant tan fresca com el primer dia.

Si "The Hard Way" és un dels grans discos de blue eyed soul i rhythm & blues britànic que s'han facturat en el que portem de segle, "Carina" és una de les píndoles de genialitat més indiscutibles que mai ha arribat a parir el seu autor. Una balada soul de les que fan companyia en qualsevol circumstància, amb batec rocksteady i una secció de corda que no admet comparacions ni metàfores.

"Carina" és una cançó que sempre em posa de bon humor, fins i tot quan el context és inoportú. Fa alguns anys la vaig escoltar al passeig marítim d'un municipi turístic de la costa catalana. La va punxar un disc jockey que estava posant música en una d'aquelles terrasses on els gintònics semblen amanides i la carta de còctels va plena de nomenclatures tan inassumibles com els preus de les copes.

El cas és que jo passava per allà mentre el punxadiscos obsequiava la seva parròquia amb una desafortunada remescla de la peça que ens ocupa, enterrada sota caixes de ritmes i línies de baix electrònic que, més enllà de no aportar res, tapaven tota la seva bellesa i la reduïen a banal soroll de fons en un lloc de pas on els turistes agafaven borratxeres de mitja tarda mentre la comunitat 'healthy' feia 'running' al mateix ritme que marcaven els beats de tal despropòsit sonor.

No tinc res contra les remescles. Al contrari, he arribat a escoltar-ne de molt interessants i de molt ben fetes. Però no he entès mai aquesta necessitat de destrossar cançons que freguen la perfecció, de voler potenciar patrons rítmics amb la mateixa gràcia de qui vandalitzaria la Gioconda dibuixant-li un bigoti. I bé, tot això ho vaig pensar ahir a la tarda mentre un disc jockey punxava "Carina" de James Hunter. La versió original. La que no requereix res que no tingui. La que sona tan fresca avui com ho hauria fet sis o set dècades enrere.