dijous, 13 de desembre de 2012

Hang the dj, hang the dj, hang the dj...

Vaig tenir ahir el plaer de dinar amb un excompany de feina, inesgotable font de coneixement musical i ment creativa al darrere d’un projecte de música electrònica tan enigmàtic com refrescant. En un moment de la conversa, recordava ell -més veterà i per tant amb més perspectiva històrica que un servidor- com havia descobert, entre finals dels anys 70 i principis dels 80, grups com Wire, Joy Division o Siouxsie and The Banshees. Els dies d’internet i les possibilitats d’obtenir centenars de cançons amb un sol clic quedaven encara molt lluny, i de vegades l’única manera de descobrir aquests grups era a través dels disc jockeys de determinades sales i clubs. Punxadiscos, m’explicava, que viatjaven periòdicament a Londres -o a qualsevol ciutat situada més enllà dels Pirineus- per a comprar vinils, amb totes -o bona part- de les despeses pagades pel local en qüestió -o un bon sou si s’ho havien de pagar ells mateixos-. Suposo que eren altres temps, però no em negaran que aquesta actitud contrasta amb la trista actualitat.

Aleshores, una sala podia entendre que enviar un disc jockey a Londres perquè comprés discos introbables al mercat espanyol era una inversió en pro del seu negoci. Com també entenia el valor de la seva feina i del seu bagatge musical. En canvi, a dia d’avui abunden les sales on el dj -o el músic, que en l'escala de valors d'un empresari es troba a la mateixa alçada- ha de donar les gràcies si pot rascar una petita propina i alguna copa a canvi de la seva feina -que no es limita a posar discos, sinó a seleccionar-los i harmonitzar-los-. D’acord, potser en ple any 2012 no té sentit anar a Londres a buscar vinils introbables, però si una cosa no ha canviat ni canviarà mai, és que la qualitat té (o hauria de tenir) un preu i que una feina i un bagatge s’han de valorar com a tals. Potser per això, perquè ara qualsevol pot posar-se a punxar havent acumulat -que no escoltat- una bona quantitat d’arxius mp3, la figura del dj se substitueix amb massa freqüència per una rata d’ordinador amb un dispositiu USB o un arsenal de CD-R's carregats de cançons que s’ha baixat de qualsevol programa p2p i que, en alguns casos, ni tan sols coneix. Cosa que, tot sigui dit, sempre resultarà més digna que una trista playlist d’ordinador com a mostra que, per a certs locals autoanomenats musicals, la música importa en realitat menys que la decoració del lavabo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada