Jackie en vinil, Katharine en compacte

Jackie Brown i la seva col·lecció de vinils.

Estava veient fa dies l’enèsima reposició televisiva d’un dels títols estrella de la filmografia tarantiniana, “Jackie Brown” (1997). Em va cridar l’atenció aquesta vegada una escena en què la protagonista -brillant Pam Grier- explica per què prefereix el vinil per sobre del disc compacte en un moment, la segona meitat dels 90, en què aquest darrer format semblava haver signat el certificat de defunció del primer. El seu raonament no és tan romàntic ni estètic com pràctic: durant anys i panys, ha acumulat una àmplia discoteca -on abunden autèntiques joies del funk i el soul- a base de comprar vinils. I és clar, diguin el que diguin els dictats de la indústria discogràfica, no pensa tornar-se a comprar tots aquells discos pels quals ja ha passat una vegada per caixa. 

Quinze anys després de l’estrena d’aquell film, i en àmbits com la música, la moda o el propi cinema, hem vist com tot tornava. Els cinquanta, els seixanta, els setanta, els vuitanta i darrerament els noranta. Ha tornat el soul, el post-punk, el techno-pop, els bigotis estil Magnum i fins i tot aquelles ulleres que fa quatre dies tan ridícules ens semblaven però que ara tant ens agraden. I és clar, enmig de tants retorns -i en un desesperat intent de supervivència de la indústria discogràfica-, també ha tornat el vinil. Els que sempre l’havien defensat per sobre del compacte, s’han vist recompensats amb tota una dosi de justícia històrica. Els que només n’havien sentit parlar en batalletes dels seus progenitors o germans grans, finalment han pogut comprovar com sonava un disc d’Otis Redding o Black Flag en el seu format original. I els que vam començar a endinsar-nos en la música a mitjans dels 90 ens hem quedat amb un pam de nas després d’haver-nos passat mitja vida comprant compact discs. 

Katharine Whalen's Jazz Squad.

És aquesta última una reflexió que acostumo a fer amb un bon amic. Ambdós som col·leccionistes de música que vam començar a comprar discos quan els vinils estaven desterrats de la majoria de prestatgeries. El nostre cas, per tant, és l’oposat al de Jackie Brown: les nostres discoteques s’han nodrit principalment de compactes, i passar-nos exclusivament al vinil ens fa molta mandra a aquestes alçades. La qual cosa no queda molt bé a ulls de qui anomenem talibans del vinil. Aquells que, per norma general, reivindiquen el format sense tenir temps de fixar-se en el seu contingut. La qual cosa els impedeix aturar-se en títols tan majúsculs com “Jazz Squad” (1999), de Katharine Whalen, exvocalista dels enyorats Squirrel Nut Zippers. Tot un tractat de jazz vocal que molts d’aquests talibans reivindicarien si s’hagués editat en una gran rodanxa de plàstic negre. Però es va enregistrar durant aquell breu període històric -finals dels 90 i principis del segle XXI- en què la indústria només editava compactes. 

Jo me’l vaig comprar pocs mesos després de la seva edició, animat per una crítica entusiasta que havia llegit en una revista de l’època -aleshores encara no existia youtube, i l'única manera de saber si aquell àlbum realment m'agradaria era aconseguir-ne una còpia-. Un entusiasme totalment justificat per un disc que encara a dia d’avui punxo de tant en tant. Una col·lecció de perles jazzístiques perdudes en el temps, reinterpretades per Whalen, la seva càlida veu de seda i una solvent banda d’acompanyament on figuraven membres dels propis Zippers. Dotze demostracions de classe entre les quals destacava aquella meravellosa revisió de “My Baby Just Cares for Me” que tancava l’àlbum, superada únicament per la canònica versió de Nina Simone. Fa poques setmanes el vaig tornar a punxar sencer, arribant a casa una matinada de dissabte. Hores intempestives, il·luminació suau, el sofà, un bourbon amb cola i el disc de la Whalen. I deixin-se estar de formats.