dilluns, 31 de desembre del 2012

El Concert de l'Any

Pussy Riot. Situacionisme 2.0.
No m’agraden les llistes del millor de l’any. Aquell tràmit amb què ens bombardegen pels voltants d'aquestes dates tots els mitjans de comunicació -blogs inclosos- vinculats amb l’àmbit musical. Bombardejos tan desproporcionats en determinats casos, que sembla fins i tot que el gruix de feina realitzat al llarg de dotze mesos vagi enfocat exclusivament a confeccionar els rankings de torn. Anys enrere, jo també elaborava les meves pròpies llistes i les penjava en un blog, però vaig deixar de fer-ho quan em vaig adonar que la música, com el cinema, la literatura o les arts plàstiques, no es pot reduir a la fredor de les xifres i les posicions en un ranking. Perquè l’art, al meu entendre, és creació i expressió, no pas competició.

No obstant, m’agradaria referir-me avui al que, crec, ha estat el Concert de l’Any -sí, en majúscules-. Ni Springsteen, ni Wilco, ni els caps de cartell del festival de torn, ni aquell secret tan ben guardat que només vam degustar una selecta minoria -la qual cosa, en un país on només sabem combatre la ignorància i la indiferència a base d’esnobisme, sol donar molts més punts que el discurs artístic en si-. Al Concert de l’Any, jo no hi vaig ser. De fet, va tenir lloc a mil·lers de quilòmetres de distància del meu entorn més immediat, i en una ciutat i un país que no he trepitjat mai ni crec poder-ho fer a curt termini. Parlo de la irrupció de Pussy Riot a la catedral del Crist Salvador de Moscou, tot desafiant l’autoritarisme de Putin i la fèrria moral ortodoxa.

El Concert de l’Any, sí, perquè malgrat el caràcter fugaç de l’esdeveniment, el seu ressò -i el de tot el que ha vingut després, judici inclòs- ha estat massiu i global -fins i tot Sting ha acumulat més titulars aquest 2012 pel seu suport a Pussy Riot que no pas per la seva pròpia activitat artística-. Perquè ha donat més sentit que mai al terme riot grrrl. Perquè ens ha recordat en què consistia allò que anomenem punk, indie o alternatiu abans d’esdevenir un reclam per a vendre refrescs, telèfons mòbils i perfums de marca. Però sobretot perquè ha refermat el potencial catalitzador de la música i l’art en general en contextos socials tan miserables com la Rússia de Putin.

Un potencial, si m’ho permeten, que augmenta proporcionalment al grau de misèria i frustració provocats pel context de torn -com a mostra, l’onada de creativitat que el thatcherisme va desencadenar a la Gran Bretanya dels 80-. Suposo que per això, perquè per molt que ens queixem aquí encara vivim millor que sota la mà de ferro d’un ex alt càrrec del KGB, i perquè surt més gent al carrer quan guanya un equip de futbol que quan es retallen els serveis públics, la tan nostrada i autoproclamada escena indie segueix més interessada en obtenir guardons i aparèixer en rankings, que en adoptar postures crítiques i compromeses com la de Pussy Riot. Unes Pussy Riot que van fer en qüestió de minuts el que a casa nostra no aconsegueix un festival sencer. El Concert de l’Any, sí senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada