El Concert de l'Any

Pussy Riot. Situacionisme 2.0.

No m’agraden les llistes del millor de l’any. Aquell tràmit amb què ens bombardegen pels voltants d'aquestes dates tots els mitjans de comunicació -blogs inclosos- vinculats amb l’àmbit musical. Bombardejos tan desproporcionats en determinats casos, que sembla fins i tot que el gruix de feina realitzat al llarg de dotze mesos vagi enfocat exclusivament a confeccionar els rankings de torn. Anys enrere, jo també elaborava les meves pròpies llistes i les penjava en un blog, però vaig deixar de fer-ho quan em vaig adonar que la música, com el cinema, la literatura o les arts plàstiques, no es pot reduir a la fredor de les xifres i les posicions en un ranking. Perquè l’art, al meu entendre, és creació i expressió, no pas competició.

No obstant, m’agradaria referir-me avui al que, crec, ha estat el Concert de l’Any -sí, en majúscules-. Ni Springsteen, ni Wilco, ni els caps de cartell del festival de torn, ni aquell secret tan ben guardat que només vam degustar una selecta minoria -la qual cosa, en un país on només sabem combatre la ignorància i la indiferència a base d’esnobisme, sol donar molts més punts que el discurs artístic en si-. Al Concert de l’Any, jo no hi vaig ser. De fet, va tenir lloc a mil·lers de quilòmetres de distància del meu entorn més immediat, i en una ciutat i un país que no he trepitjat mai ni crec poder-ho fer a curt termini. Parlo de la irrupció de Pussy Riot a la catedral del Crist Salvador de Moscou, tot desafiant l’autoritarisme de Putin i la fèrria moral ortodoxa.

El Concert de l’Any, sí, perquè malgrat el caràcter fugaç de l’esdeveniment, el seu ressò -i el de tot el que ha vingut després, judici inclòs- ha estat massiu i global -fins i tot Sting ha acumulat més titulars aquest 2012 pel seu suport a Pussy Riot que no pas per la seva pròpia activitat artística-. Perquè ha donat més sentit que mai al terme riot grrrl. Perquè ens ha recordat en què consistia allò que anomenem punk, indie o alternatiu abans d’esdevenir un reclam per a vendre refrescs, telèfons mòbils i perfums de marca. Però sobretot perquè ha refermat el potencial catalitzador de la música i l’art en general en contextos socials tan miserables com la Rússia de Putin.

Un potencial, si m’ho permeten, que augmenta proporcionalment al grau de misèria i frustració provocats pel context de torn -com a mostra, l’onada de creativitat que el thatcherisme va desencadenar a la Gran Bretanya dels 80-. Suposo que per això, perquè per molt que ens queixem aquí encara vivim millor que sota la mà de ferro d’un ex alt càrrec del KGB, i perquè surt més gent al carrer quan guanya un equip de futbol que quan es retallen els serveis públics, la tan nostrada i autoproclamada escena indie segueix més interessada en obtenir guardons i aparèixer en rankings, que en adoptar postures crítiques i compromeses com la de Pussy Riot. Unes Pussy Riot que van fer en qüestió de minuts el que a casa nostra no aconsegueix un festival sencer. El Concert de l’Any, sí senyor.