L'any d'Springsteen

Extens i sucós article el que Uncut dedica en la seva edició de gener a Bruce Springsteen. L'home de l'any, segons proclama la pròpia revista britànica a la portada d'un lliurament on es resumeix el més destacat de 2012. I és que, sens dubte, aquest any que s'acaba ha estat un dels més intensos i memorables dels més de 40 que el de New Jersey porta a la carretera. Un any marcat per l'edició de "Wrecking Ball" -el seu millor àlbum en més d'un quart de segle-, una gira mundial amb The E Street Band en què, segons afirmen algunes veus autoritzades, està oferint els millors concerts de la seva història -a Barcelona en vam tenir una mostra el 17 de maig-, i un compromís social i polític més ferm que mai -"Wrecking Ball", càrrega frontal contra el sistema financer i la crisi global que aquest ha alimentat, és un dels discos que millor defineixen els temps que corren-. Tot plegat, li atorga gairebé la mateixa dimensió com a icona cultural de Bob Dylan o Woody Guthrie en un país, els Estats Units, on la música encara és molt més que un reclam per a vendre politons. Un any, doncs, gairebé immillorable i que Andy Gill repassa al llarg de vuit pàgines.

El reportatge es nodreix de testimonis de personal pròxim al Boss i músics amb qui ha compartit escenari al llarg dels darrers dotze mesos -de Pete Seeger a Tom Morello, passant per Ken Casey dels Dropkick Murphys-, a més del propi Springsteen, de qui es rescaten declaracions fetes en rodes de premsa i aparicions públiques com la conferència que va oferir el mes de març al festival South By Southwest d'Austin, Texas. Va ser allà on va tornar a insistir en tot el que noms com els d'Stax, Motown, Elvis Presley, Bob Dylan o Woody Guthrie han significat per a ell. Però va ser en parlar dels Animals quan realment es va deixar anar. "Per a mi, els Animals van ser una revelació", reconeixia, "els primers discos que vaig escoltar on hi havia una gran consciència de classe. 'We've Gotta Get Out of This Place' resumeix totes i cada una de les cançons que jo he escrit. (...) I hi havia una altra cosa que els feia grans: cap dels seus components era atractiu". Per a deixar clar fins a quin punt l'havien influït, va cantar "Don't Let Me Be Misunderstood" (original de Nina Simone, però popularitzada per Eric Burdon i companyia), sobre els acords d'un dels seus propis himnes per excel·lència, "Badlands", admetent tot seguit que ell s'havia apropiat del riff dels Animals per a compondre el tema que obria "Darkness on the Edge of Town" (1978). "D'això se'n diu un bon robatori", reconeixia després d'aquell momentàs. Momentàs, sí, perquè són detalls com aquest els que fan gran a un artista, i no pas les xifres, els rankings o les portades de les revistes.



"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, durant una entrevista per a Rolling Stone, gener de 2012).







Audio: "Badlands" - Bruce Springsteen