Dies després vaig revisar per enèssima vegada “Cool Hand Luke” (1967), un dels meus films de capçalera. La història d’un reclús rebel en un duríssim centre penitenciari dels Estats Units. Una apologia d’aquest esperit rebel i inconformista, però també una invitació a múltiples reflexions morals i ètiques. Dóna gust observar com en altres temps el cinema comercial -amb tot el seu potencial de mitjans tècnics, humans i econòmics- podia servir precisament per això, per a convidar a reflexionar. I fa pena comprovar com aquest ha derivat majoritàriament cap a un desproporcionat desplegament d’efectes especials sobre guions insulsos, amb cap més objectiu que vendre samarretes, vals promocionals de cadenes de menjar ràpid i crispetes elaborades amb tan poca passió com molts dels blockbusters que rebenten les cartelleres.dilluns, 17 de desembre del 2012
Reflexions
Veia dies enrere per la televisió una pel·lícula ambientada durant un dels grans conflictes bèl·lics que han marcat la història contemporània. El film en si no em va semblar gran cosa, però em van cridar l’atenció determinats elements estètics que identifiquen la primera meitat del segle passat, i que van evocar en el meu subconscient les conquestes socials assolides aleshores a base de suor i sang. Conquestes que durant el que portem de segle XXI s’han anat destruint sense cap mena de mirament sota pretextos com l’actual context de crisi. Potser seré un romàntic, però m’agrada el segle XX. Cent anys durant els quals -conflictes i genocidis a banda- van passar coses increïbles i es van assolir fites que en ple segle XXI han acabat mutilades a cop de tisora per culpa de l’avaricia i la manca d’escrúpols d’uns quants.
Dies després vaig revisar per enèssima vegada “Cool Hand Luke” (1967), un dels meus films de capçalera. La història d’un reclús rebel en un duríssim centre penitenciari dels Estats Units. Una apologia d’aquest esperit rebel i inconformista, però també una invitació a múltiples reflexions morals i ètiques. Dóna gust observar com en altres temps el cinema comercial -amb tot el seu potencial de mitjans tècnics, humans i econòmics- podia servir precisament per això, per a convidar a reflexionar. I fa pena comprovar com aquest ha derivat majoritàriament cap a un desproporcionat desplegament d’efectes especials sobre guions insulsos, amb cap més objectiu que vendre samarretes, vals promocionals de cadenes de menjar ràpid i crispetes elaborades amb tan poca passió com molts dels blockbusters que rebenten les cartelleres.
Dies després vaig revisar per enèssima vegada “Cool Hand Luke” (1967), un dels meus films de capçalera. La història d’un reclús rebel en un duríssim centre penitenciari dels Estats Units. Una apologia d’aquest esperit rebel i inconformista, però també una invitació a múltiples reflexions morals i ètiques. Dóna gust observar com en altres temps el cinema comercial -amb tot el seu potencial de mitjans tècnics, humans i econòmics- podia servir precisament per això, per a convidar a reflexionar. I fa pena comprovar com aquest ha derivat majoritàriament cap a un desproporcionat desplegament d’efectes especials sobre guions insulsos, amb cap més objectiu que vendre samarretes, vals promocionals de cadenes de menjar ràpid i crispetes elaborades amb tan poca passió com molts dels blockbusters que rebenten les cartelleres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Comparteixo la teva opinió. Per la meva part no és que enyori el segle XX per romanticisme; per a mi és més una qüestió de supervivència existencial. Aquesta societat actual en que malvivim, assetjats per problemes socioeconòmics de tot tipus, el poder establert s’ha anat carregant tots els valors que impedien els objectius del consumisme desaforat i ara pretenen que siguem solidaris amb el seu fracàs. Un cop aniquilada la reflexió, ni tant sols el mitjà és el missatge, sinó l’ús desproporcionat que se’n fa de la cultura de masses com si fos un videojoc violent. Tot plegat fa, com ben bé dius, molta pena, i per això ens veiem confortats recorrent a una forma d’entendre la cultura que gairebé ja és història.
ResponEliminaDoncs sí. Jo més aviat diria una forma d'entendre la vida, però et dono la raó. I l'has clavat amb el concepte de supervivència existencial :-)
Elimina