dimecres, 4 de setembre de 2013

Descobrint el punk

"Recordo trobar el 'Sandinista!' de The Clash a la biblioteca i odiar-lo. Vaig pensar 'Si això és el punk rock, no hi vull tenir res a veure'. Va ser un cop dur, perquè sempre havia volgut escoltar punk rock, des que la revista Creem havia cobert l'última gira dels Sex Pistols. Llegia sobre ells i m'imaginava com d'increïble devia ser escoltar aquella música i formar-ne part. Aleshores jo devia tenir 11 anys i segurament no hagués pogut seguir la gira. La simple idea d'anar a Seattle era impossible, estava a 200 milles. Els meus pares m'hi van portar tres vegades, que jo recordi, i sempre en excursions familiars. Buscava constantment àlbums de punk rock, però evidentment no n'hi havia a la botiga de discos d'Aberdeen. Probablement vaig comprar Devo, Oingo Boingo i coses així quan finalment van arribar a Aberdeen amb anys de retard. I finalment, el 1984, Buzz Osborne (vocalista de Melvins), un amic meu, em va gravar un parell de cintes. Hi havia Black Flag, Flipper i totes les bandes més populars del punk, i vaig flipar. Havia trobat el meu destí".

Nirvana i el destí trobat per Cobain a les cintes d'Osborne.
Acaben d'assistir a un altre fragment de l'entrevista a Kurt Cobain recuperada per Mojo a la seva darrera edició. El líder de Nirvana explicava a Jon Savage com havia arribat fins al punk rock. Com s'havia passat anys llegint sobre el tema i havia acumulat ganes d'escoltar una música a la qual no podia accedir. Com un àlbum el va arribar a decebre a la primera escolta i com la vida li va canviar de cop quan finalment va poder accedir al punk. Tot això pot semblar delirant en uns temps en què pots baixar-te discografies senceres d'internet en qüestió de segons, però és una sensació que coneixem prou bé els que vam tenir la sort de començar a escoltar música abans de l'era digital. I dic sort perquè el fet d'haver de buscar un disc i no poder-lo escoltar fins que el trobaves en una botiga -o algú te'l deixava- donava lloc a tot un seguit d'experiències que associaries durant tota la vida amb aquell disc. A escenes que el teu subconscient evocaria cada vegada que punxessis aquella cançó. Perquè, davant la impossibilitat d'accedir a centenars de discos amb tan sols un clic, t'havies de conformar amb els que tenies. I els escoltaves una vegada i una altra. Els interioritzaves i en descobries els matisos. I d'aquesta manera, un àlbum que al principi t'havia deixat fred, podia acabar esdevenint un dels teus discos de capçalera.

Amb l'era de la comoditat digital i l'excés d'informació, tot això ha canviat. Se'ns acumulen els discos a sobre la taula -o en un disc dur, en el pitjor dels casos-, no tenim temps per a devorar-los tots i els escoltem una sola vegada. Hi tornem si ens agraden molt, ens posem a l'ipod les cançons que ens interessen -condemnant la resta de l'àlbum a l'oblit etern- i passem a una altra cosa. Hi ha discos que estan fets per a entrar a la primera, però n'hi ha d'altres que requereixen diverses escoltes abans de poder-los apreciar. No ens podem ni imaginar quants clàssics en potència acaben caient en l'oblit, precisament, víctimes d'aquest model de consum on qualsevol cosa pot esdevenir vella a les poques hores d'haver-se adquirit. I per descomptat, no podem pretendre que una persona sigui capaç d'entendre l'evolució de gegants com Pink Floyd o els Beatles baixant-se de cop discografies que requereixen el seu temps per a poder-les degustar i pair. És més, pot un xaval sense cap més guia que un programa p2p i qualsevol portal digital no contrastat entendre la diferència entre Joy Division i Interpol? Pot aquest mateix xaval trobar el seu destí de la mateixa manera que ho va fer Kurt Cobain gràcies a les cintes de Buzz Osborne? Realment ha democratitzat internet la cultura? O ens ha privat a tots plegats d'unes emocions totalment alienes a la gàbia dels zeros i els uns?


2 comentaris:

  1. Sí, también me imaginé como sonaba "Revolver" o "White album" de The Beatles o "Exile on main street" de The Rolling Stones hasta que finalmente pude escucharlos...en cintas de cassette que acabé gastando. También creo que es una cuestión de educación y pausa. Hay que saber sentarse a escuchar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalmente de acuerdo. Lo mismo me pasó a mi con algunos de los discos que citas, y con tantísimos otros (recuerdo, cuando todavía iba al instituto, ver en una tienda ya desaparecida esos discos de los Meteors que no podía comprarme porque eran de importación y costaban un riñón y medio para un chaval de 17 años, flipar con sus carátulas y los títulos de las canciones, imaginar cómo sonarían y no haberlo podido hacer hasta mucho tiempo después). Y sí, hay que saber sentarse a escuchar, del mismo modo que te sientas para leer un libro o ver una película. Pero en un mundo donde hay exceso de información de todo tipo (no solamente musical), donde dicha información queda desfasada cada vez con mayor rapidez, y donde la actitud mayoritaria es la de intentar ser el primero en llegar a todo en vez de descubrir las cosas a su ritmo, pues ya no se hace.

      Elimina