Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

"The Batman" (2022)

Robert Pattinson en un fotograma de "The Batman".

El problema de "The Batman" (2022) no és que Robert Pattinson resulti fins i tot menys creïble que Ben Affleck a la pell del Croat Emmascarat. El problema és que el reboot de la franquícia cinematogràfica del superheroi de DC que dirigeix Matt Reeves, només es pot justificar apel·lant a la necessitat constant de generar nous continguts perquè no pari mai de girar la roda de la indústria de l'entreteniment. El problema és que tot allò que es podia dir de Batman a la gran pantalla, ja ho havien dit prèviament Tim Burton i Christopher Nolan. I si el primer ho havia dit amb bastanta més gràcia que Reeves, el segon directament ho havia fet amb caràcter definitiu –vaja, que després de la seva trilogia potser ja no calia afegir res més-.

"The Batman" és una pel·lícula excessiva en tots els sentits. Perquè és llarga i perquè es fa llarga. Perquè en gairebé tres hores de metratge, Reeves no explica absolutament res de nou als coneixedors de la nissaga del ratpenat –tampoc als nouvinguts, que per sort disposen de portes d'entrada més idònies a l'univers de Batman, tant a la pantalla com en paper-. Perquè en el seu intent de presentar una Gotham encara més fosca i decadadent que la de Nolan, Reeves tan sols referma l'obra del seu predecessor com l'última paraula. I perquè amb tot el seu espectacle visual d'última generació no eclipsa la màgia artesanal de l'escenografia de Burton, ni tapa una línia argumental que reincideix una vegada i una altra en tot allò que ja s'havia explicat.

El millor de "The Batman"? Sens dubte un magistral Paul Dano a la pell d'un Riddler que pot recordar per moments al Bane de Tom Hardy –novament, la comparació amb la trilogia de Nolan- i que hauria pogut brillar com un dels grans antagonistes de l'univers cinematogràfic de la factoria DC en un marc més encertat. És l'apunt més destacable d'una cinta que tampoc alça el vol quan sona com a tema central de la banda sonora el "Something in the Way" d'uns Nirvana certament desubicats en tal context. Va afirmar Reeves que el seu Bruce Wayne s'inspirava en Kurt Cobain. Tenint en compte que s'ha arribat a vendre calçat esportiu presumptament inspirat en el màrtir de la generació grunge, un ja hauria d'estar curat d'espants.

20 anys sense Layne Staley

Layne Staley (1967-2002)

Va morir la mateixa data que el seu veí i contemporani Kurt Cobain, tot i que vuit anys més tard. Una altra història amb final tràgic que posava punt i final a una de les bandes essencials del rock dels 90. Es commemoren avui dues dècades del traspàs de Layne Staley, vocalista d'Alice In Chains i màrtir de la generació grunge. El drama de l'artista torturat que se n'anava tot deixant un bonic cadàver. L'ànima sensible que havia cantat alguns dels versos més colpidors de la seva generació –es diu de seguida, tenint en compte que parlem dels 90 i del grunge-. Se'l troba molt a faltar.

Sam Henry (1956-2022)

SAM HENRY
(1956-2022)

Ens ha deixat Sam Henry, bateria original dels Wipers de Greg Sage. Molt més que l'enèsima banda preferida de Kurt Cobain, una de les formacions més influents del punk nord-americà. Els de Portland, Oregon, no tan sols es consideren com un dels grups pioners del gènere al nord-oest dels Estats Units, sinó també com un dels ponts entre la primera onada punk i tot allò que va venir després. Entre els grans reclams del seu repertori, peces com "D-7" o "Return of the Rat" –versionades anys després per Nirvana-, totes dues del seu canònic àlbum de debut, "Is This Real?" (1980). Henry va deixar el grup poc després de la seva publicació. En dècades posteriors va militar en bandes com The Rats, Napalm Beach o els igualment essencials Poison Idea.

Mark Lanegan (1964-2022)

MARK LANEGAN
(1964-2022)

La carrera de Mark Lanegan és tan prolífica i tan diversa, que de vegades costa decidir-se per un sol punt d'entrada. Podríem parlar del seu pas decisiu per l'òrbita grunge de la mà d'uns Screaming Trees que un bon dia se li van fer petits –i no parlem d'una banda qualsevol, queda dit-. De les seves col·laboracions i aventures amb amics i companys de viatge que van de Queens Of The Stone Age als Twilight Singers de Greg Dulli, passant per Soulsavers o Isobel Campbell. I per descomptat d'una discografia solista que es pot comptar entre les més essencials d'allò que un dia es va anomenar rock alternatiu –una etiqueta que també es fa petita per referir-se al de Seattle-.

Se m'acut ara mateix, a tall d'anècdota, que ben bé quatre anys abans que Nirvana descobrissin a tota una generació la canònica murder ballad "Where Did You Sleep Last Night", peça tradicional popularitzada per Leadbelly, era Lanegan qui la recuperava amb caràcter gairebé definitiu des del seu primer àlbum en solitari –"The Winding Sheet" (1990)-, amb el mateix Kurt Cobain a la guitarra i a la segona veu –i prenent més d'un apunt, no cal dir-ho-, també amb Krist Novoselic al baix. Lanegan i Cobain eren ànimes bessones. Dos outsiders que semblaven fets l'ún per l'altre. Més de tres dècades després, tots dos són eterns i tornen a estar junts.

Ha mort Mark Lanegan, i amb ell una de les figures més genuïnes i incorruptibles del rock de les últimes dècades. Incapaç de comptar les ocasions que el vaig arribar a veure en directe amb els seus múltiples projectes, em quedo sobretot amb la que va ser la meva primera vegada amb ell. Sala Apolo de Barcelona, tardor de 2004, amb Nick Oliveri com a il·lustre teloner i presentant la que encara em segueix semblant la seva obra definitiva –que no és poc, en un llegat com el que deixa-. Aquell "Bubblegum" (2004) on el rock torrencial de "Hit the City" alternava sense problemes amb el decadentisme de "Wedding Dress" i el blues terminal de "Methamphetamine Blues".

Se n'ha anat un dels més grans. La seva absència costarà d'assimilar. El buit que deixa és simplement irreparable.

T-Bone Burnett explica la història d'"Smells Like Teen Spirit"

Kathleen Hanna i Kurt Cobain, il·lustrats per T-Bone Burnett.

La història d'"Smells Like Teen Spirit", de Nirvana, narrada i il·lustrada per tot un T Bone Burnett. Va passar l'any 2016 al curt d'animació "Teen Spirit", dirigit per Drew Christie. Amb el seu peculiar estil, el llegendari músic i productor explica com Kurt Cobain va compondre un dels títols que acabarien definint el rock de la dècada dels 90, i el paper que Tobi Vail i Kathleen Hanna de Bikini Kill van jugar en aquell procés. Disponible a Youtube.

Nirvana segons Thou

El repertori de Nirvana, reinterpretat des de les coordenades del metal extrem. O les composicions de Kurt Cobain, desprovistes del seu vessant més pop i amb una dosi extra de mala llet. És l'experiment que han dut a terme els nord-americans Thou al seu últim disc, un "Blessings of the Highest Order" (2020) on recullen tots els clàssics de Nirvana que han versionat al llarg dels anys en clau d'sludge metal. També hi han inclòs la versió d'"In the Pines", la peça tradicional que els de Seattle interpretaven en directe sota el títol de "Where Did You Sleep Last Night" i que els de Louisiana tenyeixen de tenebra com a "My Girl".

Pel que fa als temes propis de Nirvana, funcionen especialment bé en aquest nou registre les peces de naturalesa més densa i on el baix de Krist Novoselic solia jugar un paper destacat en les versions originals. "Dive" i "Blew" en són bons exemples, també "Sifting" o "Scentless Apprentice", títols que refermen la proximitat i l'afinitat de Cobain i companyia –i del grunge en la seva concepció més primitiva- amb el metal més salvatge, visceral i desacomplexat. A destacar també un "Something in the Way" deconstruït i claustrofòbic, i un "I Hate Myself and I Want to Die" que sona a qualsevol cosa menys a la broma que va ser al seu moment.

Escoltin el disc a Bandcamp.

El bilió de visualitzacions d'"Smells Like Teen Spirit"

El compte oficial de Nirvana a Facebook anunciava ahir alegrement que el videoclip d'"Smells Like Teen Spirit" ha superat el bilió de visualitzacions en una plataforma d'streaming. Signe inequívoc del temps que ens ha tocat viure, suposo. Ara podríem dir allò de si Kurt Cobain aixequés el cap, però crec que no val la pena.

Aniversaris de "Bleach" i "Unknown Pleasures"

Ni Joy Division es van inventar allò que anomenem post-punk ni Nirvana van donar el tret de sortida del grunge, però ni un gènere ni l'altre s'entendrien sense els seus àlbums de debut. "Unknown Pleasures" (1979) i "Bleach" (1989), respectivament, que van veure la llum tal dia com avui si bé amb deu anys de diferència, i que van jugar un paper clau a l'hora de definir els estils en qüestió. Dos plàstics que van passar més aviat desapercebuts al seu moment, però que el temps i els esdeveniments han acabat consolidant com a obres imprescindibles en qualsevol discoteca que vulgui considerar-se més o menys completa. I dos frontmen, Ian Curtis i Kurt Cobain, que van abandonar aquest món massa d'hora i en tràgiques circumstàncies, si bé havien arribat a mantenir un dia a dia força més assolellat del que apunten determinades creences populars. 40 anys es commemoren avui del primer disc de Joy Division, i 30 del de Nirvana. Que tornin a sonar "Disorder", "She's Lost Control" i "Shadowplay". I "School", "About a Girl" i "Negative Creep".

25 anys sense Kurt Cobain

Kurt Cobain (1967-1994).

Hi ha moments que un recorda tota la vida. Episodis que associarà per sempre més amb allò que estava fent en el precís instant en què van tenir lloc. El 8 d'abril de 1994 un servidor estava sopant al seu domicili patern quan un informatiu televisiu va donar la notícia de la mort de Kurt Cobain. El cadàver l'havia trobat un electricista i aparentment s'havia suïcidat. El cop va ser demolidor. Ingressava el líder de Nirvana a l'anomenat Club dels 27 tot posant punt i final a una trajectòria artística i vital que se li havia escapat de les mans. La notícia la vam conèixer el dia 8, però el fatídic desenllaç havia tingut lloc tres dies abans, el 5 d'abril, avui fa 25 anys.

Nirvana amb Joan Jett i John McCauley

Els excomponents de Nirvana amb John McCauley (centre), la nit passada al Cal Jam.

Finalment es van confirmar els rumors que havien circulat durant els últims dies, i la nit passada va tenir lloc a San Bernardino el més semblant a una reunió de Nirvana que s'ha pogut veure des de la mort de Kurt Cobain. Els supervivents de l'última formació de la banda de Seattle, Krist Novoselic, Dave Grohl i Pat Smear, van aparèixer plegats i per sorpresa a l'escenari en el marc del Cal Jam, el festival anual que impulsa el propi Grohl de la mà de Foo Fighters. Amb Joan Jett i John McCauley (Deer Tick) alternant-se el lloc de Cobain, la formació -que va tenir la decència de no utilitzar el nom de Nirvana- va interpretar sis temes de la banda, entre els quals "Serve the Servants", "Scentless Apprentice", "Smells Like Teen Spirit" i "All Apologies" -aquest últim amb Brody Dale (The Distillers) al baix i Novoselic a l'acordió-. La cosa va sortir prou bé i va sonar encara millor -poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube-, i a ningú se li escapa que determinats promotors ja deuen estar posant importants sumes econòmiques sobre la taula per tal que no es quedi en una anècdota. Veurem què passa i amb quins resultats.

Frances Bean Cobain

Algun dia havia de passar, tenint en compte que de precedents no en falten, alguns més afortunats que d'altres. Frances Bean Cobain, la filla de Kurt Cobain i Courtney Love, també ha decidit seguir l'exemple dels seus progenitors i donar sortida als seus instints musicals. De moment no sembla que la cosa hagi de donar cap fruit de forma immediata, Cobain s'ha limitat simplement a penjar al seu compte d'Instagram un fragment de la que sembla ser una de les seves primeres composicions. Guitarra acústica en to menor, una veu dolça però poderosa i una lírica que d'alguna manera vol evocar determinades essències familiars però no és precisament "Pennyroyal Tea". Si la cosa anirà a més o no ja ho veurem, de moment podem escoltar la peça en qüestió -ara per ara sense títol conegut- aquí.

El nou cartell promocional de Melvins

La relació que Kurt Cobain va mantenir amb l'entorn de Melvins va ser tan estreta, que d'alguna manera es pot afirmar que les trajectòries de l'un i dels altres haurien estat molt diferents de com les coneixem si no s'haguessin retroalimentat. El cas és que la banda de Buzz Osborne ha presentat recentment un nou cartell promocional de la seva present gira on es pot veure la versió esquelètica de qui va ser líder de Nirvana abraçant-se amb la seva vídua, Courtney Love. Ara per ara la banda no ha donat cap pista del significat de l'obra en qüestió, però la cosa podria portar cua.

Nirvana, en acústic i amb Dave Grohl al baix

Dave Grohl i Kurt Cobain: Unplugged in Edinburgh.

És el que té això de l'arqueologia musical. Que quan et penses que ho has escoltat tot (o gairebé tot) d'un artista en concret, van i apareixen noves gravacions inèdites. Si a més parlem d'una banda com Nirvana, no cal ni que la qualitat del de la gravació en qüestió passi cap mena de mínim perquè la troballa esdevingui una notícia de les que fan córrer rius de tinta. El cas és que acaba de veure la llum un curiós document sonor de la breu aparició que la banda de Seattle va realitzar, en format acústic, en el marc d'un festival benèfic que va tenir lloc l'1 de desembre de 1991 al pub Southern Bar d'Edimburg. El més curiós del cas és la formació que es va enfilar a l'escenari, reduïda a duet amb Kurt Cobain a la guitarra i a la veu i Dave Grohl al baix -Krist Novoselic es trobava entre el públic però no va tocar-. El repertori va ser de tan sols quatre cançons: "Dumb", "Polly", "Jesus Doesn't Want Me for a Sunbeam" (The Vaselines) i "Twist Barbie" (Shonnen Knife), si bé al document rescatat tan sols es poden escoltar les dues primeres. El trobaran a Youtube.

L'esquelet de "Very Ape"

Caràtula de "With the Lights Out".

De vegades sembla increïble tot el que una versió primerenca d'una determinada cançó pot arribar a revelar sobre el tema en qüestió. Estava escoltant ara mateix el primer enregistrament de "Very Ape" que va arribar a realitzar Kurt Cobain, tot sol a casa seva, mesos abans que Nirvana acabessin donant forma al que seria un dels temes més potents i urgents d'"In Utero" (1993). Veu i guitarra com a fonaments del que esdevindria tot un artefacte punk rock d'elevadíssim voltatge. I l'esquelet d'aquell riff que, diuen, s'inspira en el "Kanishka" de Los Brujos -peça que el propi Cobain hauria descobert durant una gira per l'Argentina-. Dos acords en constant col·lisió frontal que clamen per esclatar tal i com ho acabarien fent a la versió final. La gravació en qüestió circula a través de diversos bootlegs i va veure la llum de forma oficial a la caixa recopilatòria "With the Lights Out" (2004).

Nirvana a Radio Shack

Sembla ser que encara segueixen sortint a la llum tresors ocults relacionats amb la història de Nirvana. El periodista nord-americà Mike Ziegler acaba de fer públic un vídeo on es veu la banda actuant en una botiga de la cadena Radio Shack a la seva localitat, Aberdeen, el 24 de gener de 1988. Era l'endemà de la gravació de la primera maqueta del grup, les imatges es van enregistrar amb la intenció d'acompanyar la citada dècada i la formació encapçalada per Kurt Cobain i Krist Novoselic comptava amb Dale Crover (Melvins) a la bateria. La qualitat de les imatges no és la més òptima possible, però l'escena resulta d'allò més reveladora. Vegin el vídeo a Youtube.

50è aniversari de Kurt Cobain

Kurt Cobain (1967-1994).

Cinc dècades fa avui que va néixer el portaveu involuntari de l'última gran revolució del rock'n'roll. El líder de Nirvana, l'ànima torturada que va esdevenir ídol generacional, l'autor d'algunes de les cançons més grans de les passades tres dècades i el rostre més visible d'allò que es va anomenar grunge. Diuen que poc abans de morir volia dissoldre el grup per a explorar nous territoris sonors. També diuen que volia explorar aquests mateixos territoris des del si dels propis Nirvana. Que d'haver seguit fent música hagués rebaixat el nervi elèctric i s'hagués aproximat a registres reflexius com l'slowcore -on ja s'aproximava la fràgil "Something in the Way" que tancava el track list de "Nevermind" (1991)-. No ho sabrem mai. Sigui com sigui i de trobar-se encara entre nosaltres, Kurt Cobain faria avui 50 anys.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.

In Bloom

Sturgill Simpson.

"In Bloom", la cançó de Nirvana transformada en una malencònica i nocturna balada country. O com agafar una peça aliena, donar-li la volta i integrar-la al repertori propi per molt allunyat que aquest es pugui trobar del registre original. Això és el que ha fet Sturgill Simpson tot emmarcant la composició de Kurt Cobain en un disc, "A Sailor's Guide to Earth" (2016, Atlantic), que parteix de metàfores marineres per a abordar sentiments com l'enyorança. Dit això, i malgrat el to general del disc, cal apuntar que temes com l'inicial "Welcome to Earth (Pollywog)" suposen autèntiques injeccions vitamíniques.

Reflexions després de Cobain

Kurt Cobain.

Primera. Fa tres dies es commemorava el vintè aniversari de la mort de Kurt Cobain. Dues dècades d'un suïcidi que va tallar d'arrel una de les trajectòries musicals més celebrades i recordades del segle passat -tornant a constatar de passada que, en un negoci com el de la música pop, tota tragèdia equival a un bon reclam comercial-. 5 d'abril de 1994, s'apagava la música i començava un soroll mediàtic que s'intensificaria amb motiu de cada aniversari rodó. Per això no vaig voler escriure res dissabte passat. Per això vaig preferir esperar tres dies. 8 d'abril de 1994. Un electricista trobava el cadàver de Cobain, estès al terra de casa seva. Francament, no tinc ni idea de què vaig fer el dia que va morir el líder de Nirvana, però recordo perfectament com me'n vaig assabentar aquell 8 d'abril: mentre sopava amb el meu pare i a través de la televisió. Aleshores no m'ho podia creure. A dia d'avui, encara em fa mal. En un moment en què toca idealitzar temps passats sense necessitat d'haver-los viscut, on l'estètica grunge ha arribat a presidir aparadors no aptes per a petites butxaques i les discoteques i pubs de disseny banalitzen els laments de Cobain tot amenitzant borratxeres de cap de setmana, un no pot evitar pensar en els 90 i recordar aquella imatge. La de la finestra, l'avantbraç, els texans i el calçat esportiu. Fa mal, molt de mal.

Segona. "En el Útero" (2014) és el nou disc d'Anyzed i una de les primeres referències del segell barceloní Ultra-Local Records. Com indica el títol, es tracta d'un homenatge a l'"In Utero" (1993) de Nirvana. Un homenatge dels que realment val la pena escoltar, tot sigui dit. Perquè no es tracta d'un disc de versions, sinó de dotze temes -més la corresponent peça oculta- compostos des de zero, partint de les arrels del repertori original i sense ànim revisionista. D'aquesta manera, "Sirve a los Sirvientes" ("Serve the Servants") esdevé una asfixiant massa de distorsió i ritmes pesants al més pur estil d'uns Melvins; "Aprendiz Inodoro" ("Scentless Apprentice") és un urgent exercici de pop de guitarres més pròxim a uns Weezer -o fins i tot a uns Planetas- que als propis Nirvana; i "Viólame" ("Rape Me") parteix d'un subtil arpegi per anar guanyant cos i musculatura a cop de pedal. Anyzed s'han inspirat en un disc de Nirvana per fer-ne un de totalment nou i original. Això és molt més del que mai podrà oferir qualsevol grup clònic. I el millor dels homenatges, sí senyor.

Tercera. Amb motiu de l'efemèride de torn, s'especula aquests dies amb realitats alternatives on Kurt Cobain seguís viu. La qüestió és la de sempre: preguntar-se com hauria evolucionat Nirvana -les males llengües diuen que els volia dissoldre-, si hauria iniciat una trajectòria en solitari i si s'hauria generat tot aquest culte al voltant de la seva figura. Les respostes, per molts experts que opinin i per moltes hipòtesis que es formulin, no les sabrem mai. El que sí que sabem és que "Nevermind" (1991) era un salt endavant respecte a "Bleach" (1989), i que a la vegada "In Utero" suposava una reacció al propi "Nevermind". També sabem que li interessaven cada vegada més els experiments acústics, no entesos en forma d'Unpluggeds sinó de textures, atmosferes i formats que encara no havia explorat. Formats que de ben segur li haurien obert portes i fins i tot l'haurien acostat a gèneres com l'slowcore o el sadcore -on Cobain s'hagués mogut com un peix a l'aigua, escoltin sinó "Something in the Way" o la versió de "Where Did You Sleep Last Night"-. I finalment, sabem que l'últim tema gravat per Nirvana en un estudi, "You Know You're Right" -enregistrat pocs mesos abans del final però no publicat fins l'any 2002- s'edificava sobre inquietants cacofonies i ritmes repetitius. Patrons que, de forma conscient o inconscient, han abundat en bona part de la producció discogràfica independent dels darrers anys. Escoltin els últims discos d'Anímic i Raydibaum -per citar els primers exemples que m'han vingut al cap- i se n'adonaran.

Quarta. Diuen que han tornat els 90. I un es pregunta si realment se n'havien anat. I no perquè els seus referents culturals segueixin més o menys vigents, sinó perquè l'efemèride del passat dia 5 hauria d'encetar alguns debats. Fa vint anys que va morir Kurt Cobain. Si retrocedim aquests mateixos vint anys des del moment de la seva mort, ens plantarem de ple a 1974. Entre aquell any i el de la mort del líder de Nirvana van néixer, desenvolupar-se i en alguns casos desaparèixer corrents com el punk, el techno-pop, el hardcore, l'acid house o el propi grunge. Res a veure amb el que passaria durant les dues dècades posteriors. Sí, han seguit sorgint grans grups amb personalitat pròpia i editant-se autèntiques obres mestres, però els discursos dominants segueixen essent els mateixos de 1994: un mainstream obsolet que malgrat tot es manté fort, i les etiquetes indie i alternatiu com a cul de sac per a tot allò que no encaixi sota uns determinats paràmetres. Amb una diferència: ja fa anys que aquestes etiquetes s'han integrat còmodament al propi mainstream com un altre dels seus nínxols de mercat. Nirvana van guanyar una batalla simbòlica quan van expulsar Michael Jackson del cim del Billboard. Però la guerra, si és que mai en van lliurar cap, l'havien perdut tan bon punt Geffen els havia començat a seguir la pista.