Patrick Campbell-Lyons (1943-2026)

Solen ser referenciats com els Nirvana anglesos, per evitar confusions amb la banda nord-americana del mateix nom. Però el cert és que ni Patrick Campbell-Lyons ni Alex Spyropoulos, els dos cantants i multiinstrumentistes que van formar el duet a Londres el 1966, havien nascut al Regne Unit. El primer era irlandès. El segon, grec. La seva música, en tot cas, sí que encapsula bona part dels ingredients que van definir el pop britànic durant la segona meitat dels 60. Una base folk amb ressons barrocs i psicodèlics, i una sèrie d'àlbums notables que diverses generacions (re)descobririen dècades més tard, quan un litigi amb els Nirvana de Seattle va acabar fora dels jutjats amb un acord amistós que va permetre a totes dues formacions seguir utilitzant el nom en qüestió. Campbell-Lyons ha traspassat a l'edat de 82 anys.

Here we are now, entertain us

With the lights out, it's less dangerous

Here we are now, entertain us

(Nirvana)

Radikal Music Club. Granollers, desembre de 2025.

Something in the way...

Something in the way, hmmm..

(Nirvana)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2025.

Steve Albini (1962-2024)

Vaig escoltar "In Utero" de Nirvana per primer cop quan feia poc que s'havia posat a la venda. Jo tenia 12 anys, i el fill d'uns amics dels meus pares va portar el "cassette de l'àngel" durant una sortida de cap de setmana a alguna casa de colònies.

Als nostres progenitors no els va fer ni puta gràcia que el féssim sonar a tota hòstia en un vell radiocassette que hi havia al menjador, durant la que se suposava que havia de ser una plàcida sobretaula de dissabte. Però a mi em va encantar.

El fill de l'amic dels meus pares em va gravar una còpia d'aquell cassette en un altre cassette –allò que aleshores s'anomenava una 'cinta verge'-, que va habitar el meu 'walkman' durant bona part del meu 7è d'EGB, i que encara dec conservar en algun lloc.

Anys més tard jo mateix me'l vaig comprar en cd, i encara l'escolto sovint. El que no he fet ni faré mai, és comprar-me cap d'aquestes reedicions 'deluxe' amb remasteritzacions que aporten tant a l'obra original com un hipotètic bigoti pintat al rostre de la Gioconda.

Perquè l'obra original, tal com va sortir i la vam poder escoltar al seu dia, em segueix semblant definitiva. No per res va ser tot un Steve Albini qui es va posar als controls i va aconseguir que Nirvana sonessin d'una vegada per totes tal com volien sonar.

Òbviament, jo no tenia ni idea de qui era Albini quan vaig escoltar "In Utero" per primer cop amb 12 anys. Però arribat aquest punt, crec que és just reconèixer la seva mà i totes les alegries que m'ha donat al llarg de la vida.

No parlo només de Nirvana, sinó també de Pixies, PJ Harvey, The Jesus Lizard, Pussy Galore i tants altres. També de Big Black, Rapeman i Shellac, òbviament –amb aquests últims el vaig arribar a veure un parell de cops en directe-.

Ha mort Steve Albini, productor de productors sense el qual no s'entendria el rock de les passades tres dècades i mitja. Molt més que el rostre visible de la banda que ve a tocar cada any al parc del Fòrum. R.I.P.

El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

In the Pines

Platja d'Aro, setembre de 2023.

Les obscures profunditats d'una pineda a tocar de la llera del riu Ridaura, a l'extrem sud de Platja d'Aro. L'espessor d'un entorn on el sol no acostuma a brillar i on un es podria passar la nit sencera tremolant. Com a "In the Pines", la murder ballad tradicional que han gravat Bill Monroe, Leadbelly, Mark Lanegan, Nirvana, Dolly Parton i Loretta Lynn, entre d'altres –alguns, amb el títol de "Where Did You Sleep Last Night?"-, i que Robert Plant va citar dies enrere durant el seu concert a Barcelona. El blues més ancestral ressonant en la penombra d'una arbreda.

"The Batman" (2022)

Robert Pattinson en un fotograma de "The Batman".

El problema de "The Batman" (2022) no és que Robert Pattinson resulti fins i tot menys creïble que Ben Affleck a la pell del Croat Emmascarat. El problema és que el reboot de la franquícia cinematogràfica del superheroi de DC que dirigeix Matt Reeves, només es pot justificar apel·lant a la necessitat constant de generar nous continguts perquè no pari mai de girar la roda de la indústria de l'entreteniment. El problema és que tot allò que es podia dir de Batman a la gran pantalla, ja ho havien dit prèviament Tim Burton i Christopher Nolan. I si el primer ho havia dit amb bastanta més gràcia que Reeves, el segon directament ho havia fet amb caràcter definitiu –vaja, que després de la seva trilogia potser ja no calia afegir res més-.

"The Batman" és una pel·lícula excessiva en tots els sentits. Perquè és llarga i perquè es fa llarga. Perquè en gairebé tres hores de metratge, Reeves no explica absolutament res de nou als coneixedors de la nissaga del ratpenat –tampoc als nouvinguts, que per sort disposen de portes d'entrada més idònies a l'univers de Batman, tant a la pantalla com en paper-. Perquè en el seu intent de presentar una Gotham encara més fosca i decadadent que la de Nolan, Reeves tan sols referma l'obra del seu predecessor com l'última paraula. I perquè amb tot el seu espectacle visual d'última generació no eclipsa la màgia artesanal de l'escenografia de Burton, ni tapa una línia argumental que reincideix una vegada i una altra en tot allò que ja s'havia explicat.

El millor de "The Batman"? Sens dubte un magistral Paul Dano a la pell d'un Riddler que pot recordar per moments al Bane de Tom Hardy –novament, la comparació amb la trilogia de Nolan- i que hauria pogut brillar com un dels grans antagonistes de l'univers cinematogràfic de la factoria DC en un marc més encertat. És l'apunt més destacable d'una cinta que tampoc alça el vol quan sona com a tema central de la banda sonora el "Something in the Way" d'uns Nirvana certament desubicats en tal context. Va afirmar Reeves que el seu Bruce Wayne s'inspirava en Kurt Cobain. Tenint en compte que s'ha arribat a vendre calçat esportiu presumptament inspirat en el màrtir de la generació grunge, un ja hauria d'estar curat d'espants.

Sam Henry (1956-2022)

SAM HENRY
(1956-2022)

Ens ha deixat Sam Henry, bateria original dels Wipers de Greg Sage. Molt més que l'enèsima banda preferida de Kurt Cobain, una de les formacions més influents del punk nord-americà. Els de Portland, Oregon, no tan sols es consideren com un dels grups pioners del gènere al nord-oest dels Estats Units, sinó també com un dels ponts entre la primera onada punk i tot allò que va venir després. Entre els grans reclams del seu repertori, peces com "D-7" o "Return of the Rat" –versionades anys després per Nirvana-, totes dues del seu canònic àlbum de debut, "Is This Real?" (1980). Henry va deixar el grup poc després de la seva publicació. En dècades posteriors va militar en bandes com The Rats, Napalm Beach o els igualment essencials Poison Idea.

Mark Lanegan (1964-2022)

MARK LANEGAN
(1964-2022)

La carrera de Mark Lanegan és tan prolífica i tan diversa, que de vegades costa decidir-se per un sol punt d'entrada. Podríem parlar del seu pas decisiu per l'òrbita grunge de la mà d'uns Screaming Trees que un bon dia se li van fer petits –i no parlem d'una banda qualsevol, queda dit-. De les seves col·laboracions i aventures amb amics i companys de viatge que van de Queens Of The Stone Age als Twilight Singers de Greg Dulli, passant per Soulsavers o Isobel Campbell. I per descomptat d'una discografia solista que es pot comptar entre les més essencials d'allò que un dia es va anomenar rock alternatiu –una etiqueta que també es fa petita per referir-se al de Seattle-.

Se m'acut ara mateix, a tall d'anècdota, que ben bé quatre anys abans que Nirvana descobrissin a tota una generació la canònica murder ballad "Where Did You Sleep Last Night", peça tradicional popularitzada per Leadbelly, era Lanegan qui la recuperava amb caràcter gairebé definitiu des del seu primer àlbum en solitari –"The Winding Sheet" (1990)-, amb el mateix Kurt Cobain a la guitarra i a la segona veu –i prenent més d'un apunt, no cal dir-ho-, també amb Krist Novoselic al baix. Lanegan i Cobain eren ànimes bessones. Dos outsiders que semblaven fets l'ún per l'altre. Més de tres dècades després, tots dos són eterns i tornen a estar junts.

Ha mort Mark Lanegan, i amb ell una de les figures més genuïnes i incorruptibles del rock de les últimes dècades. Incapaç de comptar les ocasions que el vaig arribar a veure en directe amb els seus múltiples projectes, em quedo sobretot amb la que va ser la meva primera vegada amb ell. Sala Apolo de Barcelona, tardor de 2004, amb Nick Oliveri com a il·lustre teloner i presentant la que encara em segueix semblant la seva obra definitiva –que no és poc, en un llegat com el que deixa-. Aquell "Bubblegum" (2004) on el rock torrencial de "Hit the City" alternava sense problemes amb el decadentisme de "Wedding Dress" i el blues terminal de "Methamphetamine Blues".

Se n'ha anat un dels més grans. La seva absència costarà d'assimilar. El buit que deixa és simplement irreparable.

T-Bone Burnett explica la història d'"Smells Like Teen Spirit"

Kathleen Hanna i Kurt Cobain, il·lustrats per T-Bone Burnett.

La història d'"Smells Like Teen Spirit", de Nirvana, narrada i il·lustrada per tot un T Bone Burnett. Va passar l'any 2016 al curt d'animació "Teen Spirit", dirigit per Drew Christie. Amb el seu peculiar estil, el llegendari músic i productor explica com Kurt Cobain va compondre un dels títols que acabarien definint el rock de la dècada dels 90, i el paper que Tobi Vail i Kathleen Hanna de Bikini Kill van jugar en aquell procés. Disponible a Youtube.

Nova etapa de Les Inrockuptibles

Estic degustant aquests dies l'extens i complet dossier amb què Les Inrockuptibles s'avança aquest mes de juny a la commemoració del 30è aniversari de "Nevermind" (1991). Una història, la de la gestació i l'impacte del segon àlbum de Nirvana, que he arribat a llegir en incomptables ocasions i a partir de diverses fonts, però de la qual segueixo descobrint i reparant en nous detalls a cada lectura. "El grunge era a tot arreu, potser va ser l’última vegada que un moviment existencial sorgit a partir del rock tenia quelcom a transmetre a la societat, a la civilització. Després d’allò, tot passaria a ser entreteniment", apunta el periodista Michka Assayas en un dels articles del dossier. Resulta desolador parar-se a analitzar les seves paraules i adonar-se que no li falta raó.

L'edició de juny de Les Inrockuptibles marca l'inici d'una nova etapa per a la revista francesa, que deixa de sortir setmanalment i recupera la periodicitat mensual. Un moviment motivat per la crisi dels formats que ara es diuen tradicionals, agreujada durant el darrer any i mig per la coronacrisi. No se n'amaguen els seus responsables, que expliquen la situació en un editorial on també aprofiten per recordar que la nova periodicitat, menys esclava d'una actualitat tan líquida com meteòrica, els permetrà separar millor el gra de la palla i tractar els temes amb més profunditat. La bona notícia, per tant, és que malgrat tot hi hagi qui segueix apostant per sortir en paper, recordant-se de totes aquelles persones que es resisteixen a observar el món des d'una pantalla tàctil i que encara valoren el rigor de la feina ben feta davant la fugacitat de la immediatesa.

Com a mostra una edició de gairebé 200 pàgines, amb un disseny que convida a fullejar-la amb cura i desenes d'articles on val la pena aturar-se. Més enllà del sucós dossier sobre "Nevermind", m'ha cridat l'atenció un reportatge de Carole Boinet sobre tots aquells joves (i no tan joves) francesos que durant la pandèmia es van saltar confinaments i tocs de queda tot organitzant festes de forma clandestina en boscos, soterranis i domicilis particulars. L'autora no jutja ningú, tan sols observa, pregunta, escolta i prova d'entendre el perquè de tot plegat. I ho explica, és clar. "Una trobada amb aquelles criatures amb actitud resistent per a les quals la festa és un acte polític", conclou. Tot un contrast amb el cúmul de barbaritats que hem arribat a llegir durant l'últim any sobre totes aquelles generacions a qui, amb el pretext sanitari, s'ha volgut negar el dret a ser joves un cop a la vida.

Mick Jagger grava amb Dave Grohl

Mick Jagger i Dave Grohl.

Mentre esperem que arribin més notícies –previsiblement amb comptagotes- sobre el nou àlbum en el qual els Rolling Stones afirmen estar treballant, Mick Jagger ens sorprenia ahir penjant a les xarxes una nova peça en solitari que ha enregistrat amb tot un Dave Grohl. Tard o d'hora havia de passar, i el cert és que el resultat és més que satisfactori. Un tema, "Eazy Sleazy", que sona exactament a la unió del vocalista dels Stones i el líder de Foo Fighters –i bateria de Nirvana-. Rock'n'roll elèctric, corrosiu i vitamínic, i una lírica que ironitza sobre els temps pandèmics que ens ha tocat viure. Jagger canta i toca la guitarra. Grohl es fa càrrec de la resta d'instruments. I, com permet intuir el videoclip amb què es presenta la peça en qüestió, cadascú ha fet la feina pel seu propi compte, tal i com marquen les circumstàncies presents.

Mentalitat de blanc i negre

Nirvana.

Francament m'espanta aquesta mentalitat de blanc i negre que sembla imperar a tot arreu. Si no estàs d'acord amb les mesures anti Covid del govern de torn, ets un conspiranoic i un negacionista. Si no ets independentista, ets un fatxa. Si ets independentista, ets un supremacista adoctrinat. Si no votes partits d'esquerres, ets un neoliberal que es vol carregar els serveis bàsics. Si votes partits d'esquerres, ets un comunista bolivarià enemic de la pàtria. I si avui vols recordar que un gol de Maradona o un títol de la selecció argentina et van fer sentir millor quan la teva vida se n'anava a la merda, estàs fent apologia del masclisme i ets culpable de tots els feminicidis haguts i per haver. I així tot.

Escolto mentre escric aquestes línies un disc de Nirvana –insisteixo, no m'agrada el futbol però he tingut la sort de trobar en la música allò que moltes altres persones han trobat en el futbol-. Recentment, un dels excomponents d'aquest grup, Krist Novoselic, va fer un tuit on es posicionava a favor de Donald Trump. Cosa que em va saber greu i, francament, em costa d'entendre. Però què haig de fer? Llençar la discografia sencera de Nirvana que he acumulat al llarg de mitja vida, i obviar com la seva música em va formar en plena adolescència, em va fer créixer en tots els sentits i em va ajudar a superar una etapa vital que no va ser fàcil?

No sé si en sou conscients, però tant l'ésser humà com el món que l'envolta són molt més complexos del que es pot arribar a expressar en l'espai d'un tuit o d'un post a Facebook. I que ho hagi de venir a dir un misantrop com jo.

Nirvana segons Thou

El repertori de Nirvana, reinterpretat des de les coordenades del metal extrem. O les composicions de Kurt Cobain, desprovistes del seu vessant més pop i amb una dosi extra de mala llet. És l'experiment que han dut a terme els nord-americans Thou al seu últim disc, un "Blessings of the Highest Order" (2020) on recullen tots els clàssics de Nirvana que han versionat al llarg dels anys en clau d'sludge metal. També hi han inclòs la versió d'"In the Pines", la peça tradicional que els de Seattle interpretaven en directe sota el títol de "Where Did You Sleep Last Night" i que els de Louisiana tenyeixen de tenebra com a "My Girl".

Pel que fa als temes propis de Nirvana, funcionen especialment bé en aquest nou registre les peces de naturalesa més densa i on el baix de Krist Novoselic solia jugar un paper destacat en les versions originals. "Dive" i "Blew" en són bons exemples, també "Sifting" o "Scentless Apprentice", títols que refermen la proximitat i l'afinitat de Cobain i companyia –i del grunge en la seva concepció més primitiva- amb el metal més salvatge, visceral i desacomplexat. A destacar també un "Something in the Way" deconstruït i claustrofòbic, i un "I Hate Myself and I Want to Die" que sona a qualsevol cosa menys a la broma que va ser al seu moment.

Escoltin el disc a Bandcamp.

Absurd o cinisme?

Un altre signe d'aquests temps ridículs que ens ha tocat viure. Si fa uns mesos assistíem a l'esperpèntic espectacle del compte de Facebook de Nirvana celebrant que el videoclip d'"Smells Like Teen Spirit" havia superat el bilió de visualitzacions en una plataforma d'streaming, aquesta setmana hem vist com el compte de Creedence Clearwater Revival a la mateixa xarxa social felicitava l'aniversari a John Fogerty. Tot plegat, a gairebé cinc dècades del final d'una història que va acabar com va acabar, i que va tenir les seqüeles que va tenir –qui conegui una mica la història de Fogerty i CCR ja sap a què ens estem referint-. Arribat aquest punt, un es planteja si tot plegat respon simplement a l'absurd de les xarxes socials i tot allò que representen, o si ens trobem davant la definició perfecta del que vindria a ser el cinisme.

El bilió de visualitzacions d'"Smells Like Teen Spirit"

El compte oficial de Nirvana a Facebook anunciava ahir alegrement que el videoclip d'"Smells Like Teen Spirit" ha superat el bilió de visualitzacions en una plataforma d'streaming. Signe inequívoc del temps que ens ha tocat viure, suposo. Ara podríem dir allò de si Kurt Cobain aixequés el cap, però crec que no val la pena.

Aniversaris de "Bleach" i "Unknown Pleasures"

Ni Joy Division es van inventar allò que anomenem post-punk ni Nirvana van donar el tret de sortida del grunge, però ni un gènere ni l'altre s'entendrien sense els seus àlbums de debut. "Unknown Pleasures" (1979) i "Bleach" (1989), respectivament, que van veure la llum tal dia com avui si bé amb deu anys de diferència, i que van jugar un paper clau a l'hora de definir els estils en qüestió. Dos plàstics que van passar més aviat desapercebuts al seu moment, però que el temps i els esdeveniments han acabat consolidant com a obres imprescindibles en qualsevol discoteca que vulgui considerar-se més o menys completa. I dos frontmen, Ian Curtis i Kurt Cobain, que van abandonar aquest món massa d'hora i en tràgiques circumstàncies, si bé havien arribat a mantenir un dia a dia força més assolellat del que apunten determinades creences populars. 40 anys es commemoren avui del primer disc de Joy Division, i 30 del de Nirvana. Que tornin a sonar "Disorder", "She's Lost Control" i "Shadowplay". I "School", "About a Girl" i "Negative Creep".

25 anys sense Kurt Cobain

Kurt Cobain (1967-1994).

Hi ha moments que un recorda tota la vida. Episodis que associarà per sempre més amb allò que estava fent en el precís instant en què van tenir lloc. El 8 d'abril de 1994 un servidor estava sopant al seu domicili patern quan un informatiu televisiu va donar la notícia de la mort de Kurt Cobain. El cadàver l'havia trobat un electricista i aparentment s'havia suïcidat. El cop va ser demolidor. Ingressava el líder de Nirvana a l'anomenat Club dels 27 tot posant punt i final a una trajectòria artística i vital que se li havia escapat de les mans. La notícia la vam conèixer el dia 8, però el fatídic desenllaç havia tingut lloc tres dies abans, el 5 d'abril, avui fa 25 anys.

Elvana

Seguim parlant de bandes tribut, diguem-ne, peculiars. Després de The Pizza Underground i Mac Sabbath, ara és el torn d'Elvana. Una banda de tribut a Nirvana amb un imitador d'Elvis Presley com a frontman. El repertori de Kurt Cobain i companyia, interpretat des de la màxima fidelitat instrumental i passada per un filtre vocal que vol invocar el Rei durant els seus dies de Las Vegas. Diuen al seu compte de Facebook que vénen d'un lloc anomenat Disgraceland, però tot apunta que en realitat són britànics. Descobreixin-los vostès mateixos al seu web.