dimecres, 30 d’abril de 2014

Anímic a Spin i al Regne Unit

Aprofitant un interessantíssim article sobre Anímic publicat per la revista Spin, així com l'imminent debut dels de Collbató als escenaris britànics, un servidor ha signat un article d'opinió on reflexiona sobre la distància entre els grups i l'escena musical a casa nostra. Poden llegir-lo al portal de Brubaker.

4 comentaris:

  1. Estimat Stardust, una petita reflexió-pregunta arrel de l'article a Brubaker:

    Em sembla curiós que vostè, que fa tants posts parlant de l'underground (d'aquí i més enllà) musical i, alhora, els combina amb algunes reflexions sobre l'actualitat socio-política i cultural (en el sentit ampli), faci un article on reclami no sé ben bé què a la indústria...no li sembla contradictori? i, tanmateix, què és la indústria musical? i en cara més, de quina indústria parla, de la catalana?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La indústria musical és tot el conjunt d'actors que participen de la producció i exhibició musical: sales, festivals, premsa, promotors... En aquest sentit, jo mateix formo part d'aquesta indústria, i m'agradaria pensar que estic aportant el meu petit i humil gra de sorra per canviar tendències com la que descric a l'article.

      Ara bé, si et fixes en allò que dic al final, t'adonaràs que el que demano no ho demano únicament a la indústria, sinó al conjunt de la societat. Com tu bé has dit, jo parlo de música (sigui underground o mainstream) d'aquí i de més enllà. I sempre procuro valorar els grups en funció d'allò que fan o representen i no de la seva procedència. Dit d'una altra manera, no em sembla tan important si un artista ve del Baix Montseny o de Nebraska, com si té coses a dir i com les diu.

      En aquest sentit, Anímic o Manel tenen molt més en comú amb Mogwai o Arcade Fire que amb Amics de les Arts o Catarres. I així queda reflectit cada vegada que un mitjà internacional parla d'ells tal i com ho faria si vinguessin dels Estats Units o de Nova Zelanda. En canvi, aquí els posem en una lliga diferent -la segregació 'nacional-internacional' a la qual em referia-. No vol dir que aquesta lliga sigui millor ni pitjor, però denota que encara no ens creiem que la producció musical autòctona pugui estar a l'alçada de qualsevol altra.

      I aquí no parlo únicament d'indústria. Parlo de país, i això també inclou un públic que és capaç d'enlluernar-se amb un grup mediocre pel sol fet de venir de més enllà dels Pirineus, però al mateix temps no sap apreciar una proposta de primeríssim nivell quan la té al davant mateix dels nassos. Digues-li prejudici, digues-li com vulguis, però el cert és que fins que no ens traiem aquesta boina, això seguirà essent un país de "Bienvenido Mr. Marshall".

      Dit això, no entenc què et sembla contradictori del meu article... :-)

      Elimina
  2. Ara ho entenc millor, bo i amb això, entenc que no podem generalitzar. Que d'indústria, si n'hi ha, la formen quatre gats. La resta sobreviuen, i encara gràcies..o ni això.

    Entenc i comparteixo la reflexió, però diria que lo interessant és apel·lar només al públic (sense caure ni en l'adoctrinament, ni en "heu d'escoltar això") perquè és el públic qui pot valorar, com es mereix, una proposta. Així de complex, així de dur.

    D'altra banda, i a banda, no hauríem de perdre que l'objectiu de la professionalització no passa, necessàriament, per la indústria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, sobrevisquin o en visquin... Si s'hi dediquen, formen part de la indústria, no? :-)

      Mmmm... El públic pot valorar, sí, però en aquest sentit, crec que la valoració més acurada (sense que hagi de servir per adoctrinar) és la de la crítica (que forma part de la indústria).

      Un tema prou complex, no trobes?

      Gràcies pels comentaris!

      Elimina