Doblet d'autors

Alexandre Lacaze.

Esteve Masclans amb la banda.

ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS

Niu Espai Artístic Contemporani, Barcelona

26 d'abril de 2014

Dos majúsculs autors de cançons es donaven cita al Niu. El malagueny amb arrels franceses Alexandre Lacaze i el barceloní Esteve Masclans. Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Ho va fer amb la banda d'acompanyament habitual. Guitarra, baix i bateria que engreixen les seves cançons fins a atorgar-los un sabor tan clàssic com atemporal. Fa tan sols tres mesos que va veure la llum el seu debut, "Fine, Thanks" (2014), però sembla que n'hagin passat molts més. Perquè en tot aquest temps la banda no ha parat de tocar, i això es nota. La inicial "Take It" va entrar amb més força que mai. I títols tan rodons com "Simple Life" o "Silver" van assolir elevadíssims graus de solidesa. El comiat amb "Vicious" va acabar de posar els punts sobre les is. Masclans va cantar la cançó de Lou Reed com si en depengués la seva pròpia vida, traient-la dels carrers de Nova York i submergint-la a les aigües més profundes del Mississippi. Acte seguit va tenir lloc el debut en solitari de Lacaze a Barcelona. Presentava "Les recifs de l'espoir" (2013), el primer disc que signa amb el seu nom i on deixa definitivament enrere el seu alter ego L'Avalanche. Reverberacions vocals, guitarres de textura sedosa i mirades a l'interior que explotarien en torrents d'intensitat dignes d'un Jeff Buckley francòfon. L'únic contratemps van ser les complicacions tècniques que van derivar en un so deficient. Complicacions que potser haurien estat menors d'haver-se estalviat el malagueny l'arsenal de loops amb què va solventar l'absència d'una banda d'acompanyament. Un recurs emprat cada vegada per més músics quan es troben sols a l'escenari i que, francament, resulta innecessari si les cançons s'aguanten soles. I, no hi ha dubte, les de Lacaze s'aguanten perfectament.