Outsider galàctic

SISA, PORTET I OLIVER

Centre Cultural, Cardedeu

4 d'abril de 2014

Sisa sempre ha anat a contracorrent. Va cantar en català en un context, el de l'Espanya franquista, on aquesta opció podia portar conseqüències pitjors que la de no accedir a una subvenció. I un cop reinstaurada la democràcia -o quelcom que se li assemblava-, quan tots els que havien invertit en antifranquisme començaven a recollir els seus fruits de la mà de l'oficialisme convergent, va mutar en personatges com Ricardo Solfa, se'n va anar a Madrid i les va veure passar de tots colors fins a un canvi de segle durant el qual recuperaria la seva identitat original i encetaria una etapa de maduresa entesa en el millor dels sentits. Un retorn gairebé paral·lel a l'esclat d'un nou pop en català que trencava amb els postulats de la cultura de despatx de la dècada anterior, i on el fet de cantar en la llengua pròpia responia a motius artístics -i identitaris, si volen, però en cap cas a la recerca de subvencions-. Un nou pop que tenia com a cares més visibles les de Joan Miquel Oliver i els seus Antònia Font, i com a referents més immediats el propi Sisa i l'obra solista de Quimi Portet.

Tots tres porten mig any passejant-se junts per tota mena d'escenaris, sota l'epígraf de Col·lectiu Eternity i interpretant temes dels seus respectius cançoners. Una santíssima trinitat que resumeix bona part de la producció musical contemporània en català i on, malgrat tot, Sisa segueix anant a la seva. No apareix a l'escenari fins a la tercera cançó, la primera del repertori que porta la seva signatura. Un "Coristes i numismàtics" a través del qual irromp triomfal i eufòric, com si fos en aquell moment quan realment comença el concert. Enmig d'uns acords bàsics i urgents que, com la veu nassal del mestre i els cors de Portet i Oliver, evoquen inequívocament Lou Reed, la Velvet Underground i aquell tractat de rock'n'roll anomentat "Sweet Jane". La Velvet, innovadors maleïts que van parir una obra monumental sense arribar a encaixar mai enlloc. Com Sisa, autor també d'una obra tan única com mastodòntica i outsider vocacional en un entorn on no encaixa. Malgrat que els de sempre encara l'emmarquin en una Nova Cançó de la qual mai ha volgut saber res. Encara que aquests mateixos segueixin posant Antònia Font al mateix sac que Sopa de Cabra, sense entendre que Bob Dylan no té res a veure amb Britney Spears per molt que ambdós siguin nord-americans i cantin en anglès.