Tarda d'abril, tren de Rodalies

Una tarda de finals d'abril en un tren de Rodalies que s'aproxima a Barcelona. En una estació qualsevol pugen dos joves amb cabells llargs, barbes generoses i una indumentària no apta per a assistir a una entrevista de feina. Tots dos porten fundes a l'esquena. Fundes d'instruments musicals, vull dir. Un n'extreu una guitarra acústica. L'altre, un guitalele que probablement s'hagi fet ell mateix amb les restes d'una guitarra espanyola. És aquest darrer qui, amb un accent llatinoamericà, anuncia que tocaran un parell de cançons dels Beatles. I seguidament ataquen "If I Fell". I com l'ataquen. Perfectament compenetrats i amb un anglès rudimentari que, no obstant, no els impedeix assolir l'excel·lència vocal dels de Liverpool. Quines harmonies. I com sonen. Com projecten la veu i com anivellen els volums dels seus instruments sense necessitat ni possibilitat d'endollar-se. Aquestes coses no les fa la tècnica, sinó les hores d'escolta i assimilació d'unes cançons que aquell parell porten molt endins. Els ho asseguro, escenes com aquesta no es veuen cada dia. I quan un servidor encara no l'ha pogut assimilar, es despengen amb "From Me to You". Sense harmònica, baix ni bateria, però amb la mateixa frescor amb què els Fab Four la van enregistrar mig segle enrere. La cançó reduïda a la seva expressió més bàsica, inequívoc recordatori de com els Beatles havien begut dels Everly Brothers. Quan acaben passen la gorra -bé, més aviat una funda-. Un servidor hi diposita totes les monedes que porta a sobre. I quan marxen es pregunta per què. Per què gent sense cap mena de talent està vivint de la música mentre aquell parell es deixa la veu i l'ànima en places, carrers i trens de Rodalies.