Probablement ja ho hauran vist per televisió. Bob Dylan protagonitzant un espot publicitari d'ING Direct. No el Dylan actual, sinó el de 1966. El que lliurava obres capitals com "Highway 61 Revisited" (1965) -a l'anunci sona de fons "Like a Rolling Stone"- o "Blonde on Blonde" (1966). El que electrificava el folk, jugava amb versos i paraules, alternava amb Allen Ginsberg i desconcertava crítica i públic amb cada declaració que deixava anar. El Dylan més inconformista i revolucionari, transformat gairebé cinquanta anys més tard en reclam d'una entitat bancària. M'imagino que ell mateix -o qui el representi- haurà signat els permisos corresponents, però em pregunto què hauria pensat de tot plegat el seu jo de fa cinc dècades -el que surt a l'anunci, vaja-. No seré jo qui critiqui a Bob Dylan. Té dret a fer el que vulgui amb la seva música i la seva imatge, i no seran episodis com aquest els que enterboleixin una de les figures definitives de la cultura contemporània -coses pitjors ha fet l'amic Zimmerman: se'n recorden de la seva conversió al cristianisme?-. Però sí que admeto que em sap greu a títol personal. Els àlbums citats anteriorment es troben entre les meves obres de capçalera -i "Like a Rolling Stone" és una de les meves cançons preferides des que tinc ús de raó-. I el seu significat, sigui quin sigui, de ben segur es troba molt lluny dels comptes de resultats i les pràctiques habituals de tota entitat bancària. Coses de la postmodernitat, suposo. La intimitat esdevé espectacle en el sentit més debordià en qualsevol xarxa social. Les cafeteries de tota la vida muten en Starbucks i McDonald's. Els valors es fan tan efímers com un m'agrada a Facebook. Les modes i tendències descontextualitzen i distorsionen períodes històrics sencers tot transformant-los en béns de consum. Les revolucions encara no són televisades però algunes tenen fins i tot patrocinadors. La prosa de Kerouac s'utilitza per vendre cotxes. I el Dylan de 1966 anuncia productes financers en ple 2014.
Suposo que, tal i com ens sol recordar la dita popular, tot té un preu. Fins i tot ja gairebé ningú fa reflexions com la teva que, d’altra banda, considero totalment encertada. La veritat és que quan vaig veure l’anunci per la televisió, no vaig pensar res d’especial. Com a molt: “Mira’l, el Bob Dylan, de jove, i les imatges en color...”. I ara que ho dius, doncs sí que ens pot resultar xocant que surti a un anunci d’un banc, però també penso que la morterada de diners que deu de tenir, no els deu de guardar al matalàs... no ho sé. Igual els guarda al banc de l’anunci perquè no crec que torni amb publicitat un deute pendent. Per mi, que faci el que vulgui, tant se me’n fot. No em preocupa tant si després ens ven una altra peli de la seva vida. Ell sabrà. El que sí que em treu de polleguera són aquells que encara creuen que simplement perquè els hi agraden les seves cançons, són molt anti sistema. Igual ara tenen la prova definitiva de que el seu ídol guarda els dinerets al banc taronja, i de que se pot ser anti sistema i guardar els dinerets al banc taronja o al verd, o al blau. Ja deia jo que la resposta no podia estar només al vent, i els dies que no bufa, què?.
ResponEliminaSí, segurament Dylan guarda els seus diners en un banc. Com també ho faig jo mateix... i com també ho fan la majoria dels que el criticaran per aquest anunci. Com tu bé dius, que faci el que vulgui. Hi té tot el dret, i crec que la seva obra aporta arguments de molt més pes que qualsevol anunci, a l'hora de jutjar la seva figura.
EliminaPerò més enllà d'això, la meva reflexió vol apuntar com tot s'acaba distorsionant en aquests temps que corren. Aquest "tot s'hi val" (havent pagat els royalties corresponents, és clar) que permet a una marca automobilística vendre cotxes amb un fragment d'"On the Road" de Kerouac o anunciar un banc amb aquell Dylan que experimentava amb les paraules. Tant Kerouac com Dylan van desafiar una sèrie de principis i una determinada lògica, els mateixos que paradoxalment regeixen àmbits com les finances, la publicitat o el món empresarial.
Dit d'una altra manera, vivim en una societat on l'individu ja només es contempla com a espectador passiu i com a consumidor. Societat de l'espectacle, societat de consum... Anomena-la com vulguis. El cas és que fins i tot aquells intangibles que haurien d'incentivar la crítica i la reflexió, han esdevingut simples béns de consum sense cap més funció que generar ingressos i/o entretenir el personal. El mateix personal que ha arribat a confondre el concepte d'amistat amb la xifra de seguidors i contactes que acumula a Facebook a Twitter.
Es ben trist però és tal i com ho expliques. Som espectadors que consumim amb els nostres diners i amb els que ens deixen els bancs fins que aquests fan fallida, ens fan sentir culpables i ens condemnen a la misèria social i econòmica. ¿Qui té els pebrots llavors de pensar en cultura?. Tenir vot està desprestigiat i és pràcticament inservible; fins i tot tenir veu ha passat a la història i només ho fem servir a la barra del bar, o amb algunes poca-soltades per les xacres, perdó xarxes, socials. Quin present, amic, i sobretot quin futur que els espera als nostres fills.
EliminaDoncs sí...
Elimina