dimarts, 16 de juny de 2015

Mínimes expectatives

Francisco Nixon.
Dues dècades llargues són les que porta Francisco Nixon al peu del canó. Una trajectòria -tant en solitari com al capdavant d'Australian Blonde i La Costa Brava- que ha fet de l'asturià no tan sols un dels pilars de la música independent en aquesta banda dels Pirineus, sinó també tot un model a seguir. Qui en vulgui prendre nota, pot fer-ho del seu darrer treball, "Lo malo que nos pasa" (2015), i també de l'entrevista signada per César Luquero a l'edició de juny de Rockdelux. Una entrevista durant la qual Fran Fernández -nom real de Nixon- desfà falsos mites, aporta matisos i deixa anar opinions tan autoritzades com reveladores. I és clar, també explica quines poden ser a aquestes alçades les expectatives d'algú com ell en un país com aquest. "Les meves expectatives són mínimes. El que més m'importa és el prestigi, fer quelcom que agradi a la crítica i a altres músics. Sóc bastant vanitós, en aquest sentit. A mi no em fa patir una sala buida, em fa patir una mala crítica".

Valenta declaració de principis, la de Nixon. I més encara en un mercat on abunden els productes de consum ràpid que omplen sales sense tenir absolutament res a dir. Els mateixos que afirmen tocar pel públic i no per la crítica quan aquesta última no els és favorable. Menyspreant de forma gratuïta l'ofici del crític però oblidant, això sí, que quan reben una crítica positiva són ells mateixos els primers d'esbombar-la als quatre vents. Per això, perquè aquesta mena d'actituds corresponen a allò que en política s'anomena populisme, s'agraeixen veus sinceres, coherents i rigoroses. Les de qui busca constantment l'excel·lència en la seva feina. Les de qui honra el seu ofici al marge de vendes i comptes de resultats. Les de qui, tal i com està el pati, prefereix tocar per la crítica -i pels companys de professió- que pel gran públic.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada