Common People

Sleaford Mods.

Sempre m'he considerat una persona normal i corrent. I m'hi segueixo considerant, però no m'identifico amb la gente normal de què parlava Mariano Rajoy en plena precampanya electoral. Tampoc m'identifico amb la gent corrent que segons Ada Colau va guanyar les eleccions municipals del passat 24 de maig a Barcelona. Tant per a Rajoy com per a Colau, són gent normal o corrent els votants dels seus respectius partits. La resta, els que no els votem perquè no ens els creiem, devem ser una altra cosa. Una mena d'extraterrestres en un escenari social que només es mobilitza quan van mal dades i on no encaixar en cap corrent predominant es confon massa sovint amb l'estigma de la indefinició.

No em crec a Rajoy ni a Colau, deia. Al primer, perquè és un mentider. Perquè l'11 de març de 2004 ell i el seu partit van voler enganyar a tota la ciutadania arran dels pitjors atemptats terroristes mai comesos en territori espanyol. Perquè em repugna qui treu rèdit polític del terrorisme, però encara em repugna més qui utilitza el dolor de les víctimes i la commoció de tot un país com a reclams electorals. I perquè qui s'atreveix a mentir davant d'un escenari com el de l'11-M, encara tindrà menys escrúpols a l'hora de fer promeses electorals malgrat saber que no les complirà -ja sigui perquè no vol o perquè no pot-. Aquest darrer punt l'hauria d'haver tingut en compte tota la gente normal que es va queixar de l'increment de l'IVA i que segueix sense feina després d'haver votat Rajoy.

A Colau no me la crec perquè m'ha decebut. Perquè l'espai polític que ella vol ocupar ja estava representat per altres formacions -ICV i el PSC- en hores baixíssimes pel que fa a credibilitat. Perquè el que cal, doncs, no és un altre partit polític d'esquerres sinó un moviment ciutadà que fiscalitzi els que ja existeixen. Perquè aquest moviment ciutadà ja existia i la pròpia Colau en formava part abans d'entrar per la porta del darrere al sistema que tant va criticar i que ben aviat podria atorgar-li cada mes un sou d'alcaldessa. Però sobretot perquè aquesta porta del darrere l'ha creuat en coalició amb ICV, la mateixa formació de qui Colau havia rebentat un míting electoral vuit anys enrere.

Fixin-se en la diferència. En Rajoy no hi crec ni hi arribat a creure mai, perquè sempre he sabut de quin peu calça i perquè representa uns valors diametralment oposats als meus. Amb Colau, en canvi, sí que comparteixo una colla de valors i objectius en comú, com a mínim a nivell teòric. Per això hi vaig creure fins que va entrar de ple al circ polític. El circ, i tant que sí, perquè per molt que ens vengui la seva com una manera nova i diferent de fer política, els seus tics no deixen de ser els mateixos de tota la vida: la fanfarroneria posterior a una victòria electoral que va ser per la mínima, la desqualificació sistemàtica i gratuïta de l'adversari -de vegades amb acusacions molt greus que ara per ara no pot demostrar i que per tant violen principis com el de la presumpció d'innocència- i, és clar, el populisme que tan bons resultats li ha donat a les urnes. El de qui es refereix al seu electorat com a gente normal -altrament coneguda com a mayoría silenciosa- o com a gent corrent.


PRIORITATS
Insisteixo, em considero una persona normal i corrent, però no em sento còmode amb cap dels dos adjectius quan surten de la boca d'un polític. El passat cap de setmana, en canvi, sí que em vaig sentir còmode envoltat de gent de qui, normal i corrent o no, em sento molt més a prop que dels respectius models de ciutadà ideal propugnats per Rajoy i Colau. Gent procedent d'arreu del món -també de Catalunya, és clar-, cadascú amb les seves peculiaritats i a qui majoritàriament no coneixia però amb qui compartia diversos vincles, el més evident -i probablement també el més fort- l'amor incondicional cap a la música. I és que el passat cap de setmana vaig assistir al Primavera Sound. Un festival impulsat ara fa quinze anys per una colla de gent normal i corrent, moguda precisament per aquest amor a la música i pràcticament amb una mà al davant i l'altra al darrere, i que amb el pas del temps ha esdevingut cita melòmana de referència mundial amb denominació d'origen barcelonina.

He parlat del Primavera Sound, però podria haver-me referit a la Fórmula 1. L'espectacle esportiu que la pròpia Colau va definir com a no prioritari en el marc de la gestió municipal. La veritable prioritat, va dir, són les beques menjador. I ningú diu el contrari, però el que no pot fer una futura alcaldessa és barrejar d'aquesta manera conceptes que no tenen res a veure. Que les beques menjador són una prioritat, resulta indiscutible. Però també resulta indiscutible que la Fórmula 1, més enllà de tot allò que l'envolta i que sí que ens podem qüestionar, dóna feina directa i indirecta a moltíssima gent. I no parlo precisament dels pilots, sinó de tota la gent que treballa en sectors com el turisme, l'hostaleria, la restauració o els serveis. Molts d'ells, probablement, siguin part de la gent corrent que el 24 de maig va votar Colau. Una gent corrent, per cert, a qui també li agrada asseure's el diumenge al migdia davant del televisor i gaudir de la Fórmula 1. Faria bé la senyora Colau de tenir-ho en compte abans de seguir fent demagògia.

A mi no m'agrada la Fórmula 1, però el comentari de Colau em va ofendre. Perquè em sembla profundament simplista la tendència de molts polítics a dividir el món entre bons i dolents -i en això, per moltes diferències que vulgui marcar, és ella igual que tota la resta-. I perquè si no li sembla prioritària la Fórmula 1, tampoc li deuen semblar prioritàries altres coses que a mi sí que m'agraden, que m'ajuden a ser una mica més feliç i que no em semblen incompatibles amb l'atenció a les persones, com el Primavera Sound. Precisament, un dels codirectors del festival, Albert Guijarro, lamentava ahir en una entrevista emesa pel canal 324 de Televisió de Catalunya que molts músics de casa nostra no poden viure del seu ofici a causa d'un context ostil -el de l'IVA desproporcionat i la davallada de públic-. Els músics també són gent normal i corrent, però com la majoria de professionals de l'àmbit artístic solen ser menystinguts i fins i tot menyspreats per les administracions. Per a mi, que un professional pugui viure dignament del seu ofici és tan prioritari com les beques menjador. Espero que també ho sigui per a Colau.

Finalment, m'agradaria destacar dos dels concerts que més m'han fet vibrar d'aquest Primavera Sound, els de Patti Smith i Sleaford Mods. De moments memorables n'hi ha hagut molts, és clar, però si cito aquests dos és pel seu rerefons. La nord-americana va reivindicar el poder transformador de l'art amb un passi antològic. Els britànics van anar encara més enllà, posant els punts sobre les is amb una lírica urgent i sense embuts, sorgida directament de les clavegueres de l'Anglaterra més deprimida. Versos combatius però no pas pamfletaris, que assenyalen els pecats de la classe política i del sistema financer, però també la sobèrbia de la gente normal i la gent corrent, sobretot d'aquella que avui torna a demanar crèdits als mateixos bancs davant els quals es manifestava ara fa poc més d'un any. I tot això sobre un discurs musical que els ha valgut l'aprovació unànime de la crítica. És d'aquesta manera, a partir de la feina ben feta i la responsabilitat constant, com es canvia el món. Tota la resta són discursos buits i demagògia de manual.