Quin país, senyors, quin país

Encara no havia tingut ocasió de veure el nou espai cultural del Canal 33, Tria33. Ahir a la nit vaig decidir posar-hi remei. La meva sorpresa va arribar a l'adonar-me que el programa tenia una durada de tan sols vint minuts -em pensava que part del que havia vist era el sumari, però es veu que no, que havia estat mitja emissió-. Em pensava que era un cas excepcional, però sembla ser que no ho era. En qualsevol cas, tampoc era excepcional que immediatament després s'emetés en directe la gala dels Premis Nacionals de Cultura. D'aquesta manera, i amb un metafòric rerefons, un espai teòricament dedicat a la cultura que es fa arreu del país (i també a fora) i que vol ser altaveu de la creació contemporània més o menys inquieta, va deixar pas a un pessebre institucional d'aquells on no hi falten els polítics a primera fila ni el funcionariat artístic de torn damunt l'escenari.

Parlo d'aquells rostres que solen aparèixer a tot arreu -sobretot als saraus patrocinats per alguna administració- i entre els quals destacava ahir l'etern Òscar Dalmau, home polifacètic que tant pot presentar un concurs televisiu com una campanya municipal sobre reciclatge o, com qui no vol la cosa, els Premis Nacionals de Cultura -de seguida s'ha dit-. Només hi faltava Bibiana Ballbè per acabar de fer la foto de família. Doncs mirin, jo me n'alegro molt per tots ells i el que diré a continuació ho diré amb tot el respecte del món, però al Regne Unit, a França o en aquella Escòcia amb la qual tant ens agrada emmirallar-nos, cap d'aquests rostres mediàtics hauria destacat en un esdeveniment que, com a mínim des de la pròpia denominació, reclama un cert grau de solemnitat i sobretot de seriositat -Premis Nacionals de Cultura, el concepte pot sonar a acudit barat en aquest país nostre, però no ho és ni hauria de ser-ho-.

"La cultura és cultivar un espai comú entre tu i jo encara que vinguem de móns molt diferents", deia Le Petit Ramon en una entrevista signada per un servidor (i publicada a Brubaker). Personalment hi estic d'acord, i és precisament un espai comú entre móns diferents -o qualsevol cosa que se li vulgui assemblar- allò que trobo a faltar en aquests premis nacionals que es fan dir de cultura. En qualsevol cas i conceptes al marge, vostès entendran que quan un es disposa a veure un programa dedicat a l'actualitat cultural i acaba trobant-se un pessebre d'aquesta mida, arribi a plantejar-se en quina mena de país viu. Mesos enrere, Mogwai i Franz Ferdinand -entre d'altres- encapçalaven un acte oficial a favor de la independència d'Escòcia. Aquí, en canvi, celebrem gales amb nenes Chamorro oferint descafeïnades versions d'estàndards anglosaxons -això sí, cantades en català, que sempre fa país- i subvencionem qualsevol manifestació de mediocritat si encaixa amb els paràmetres oficialistes. Quin país, senyors, quin país. I si algú es pensa que això es pot solucionar amb independència, federalisme o més autogovern, que s'ho vagi traient del cap. Som el que som i ens devem exclusivament a les nostres accions (i, que consti, els ho diu un que va votar Sí-Sí i ho tornaria a fer).