Jurassic World

Una imatge de quan els rèptils cridaven més que els tertulians televisius.

Quan es va estrenar "Jurassic Park" (1993) es va dir que Steven Spielberg havia fet història. Que la recreació de tots aquells dinosaures a la gran pantalla suposava un abans i un després en l'evolució dels efectes especials. Possiblement l'afirmació fos certa, però jo crec que també va fer història per un altre motiu: va ser l'última vegada -amb permís de la nissaga Matrix- en què els citats efectes especials van posar-se al servei d'un guió i no a l'inrevés. L'última vegada, en altres paraules, que una superproducció d'aquestes característiques dignificava el cinema en comptes de dissimular la manca de contingut amb buides exhibicions de tècnica i perfeccionisme.

No sé si se'n recordaran, però "Jurassic Park" va ser tot un fenomen al seu moment. El seu impacte va ser tal, que es van arribar a produir debats sobre si seria possible o no concebre algun dia dinosaures de forma artificial. Els més agosarats fins i tot s'atrevien a afirmar que un parc temàtic com el de la pel·lícula podria ser possible en un futur, deien ells, no gaire llunyà -i no, no es referien al Senat ni al Parlament Europeu-. No sé què entenien ells per un futur no gaire llunyà, però el cas és que vint-i-dos anys després de tot allò encara no hem vist cap dinosaure concebut artificialment -tampoc hem vist el clon de John Lennon que suposadament hauria encarregat Yoko Ono-, però sí que hem vist com la nissaga juràssica acaba de tornar als cinemes disposada a batre nous rècords de tota mena.

"Jurassic World" (2015), dirigida per Colin Trevorrow amb el propi Spielberg com a productor executiu, segueix la mateixa pauta que els darrers llançaments d'altres nissagues del setè art -penso ara mateix en Mad Max-. La de recuperar un arc argumental que durant anys s'ha mantingut en repòs, traçar una sinopsi que apel·li als seus moments passats més cèlebres i a la vegada n'obviï totes les relliscades possibles -en aquest cas les dues seqüeles estrenades durant els 90, sense les quals la història del cinema hauria seguit exactament el mateix curs, no cal dir-ho-, i vendre-ho com si es tractés d'un remake però insinuant que es tracta més aviat d'un reboot.

Dit això, i per molt que el guió no es trobi ni de bon tros a l'alçada dels efectes especials, "Jurassic World" no deixa de ser una pel·lícula simpàtica. Els més joves la gaudiran tal i com els que ja no ho som tant vam gaudir el producte original ara fa més de vint anys. A la resta, els que vam conèixer els dinosaures d'Spielberg quan van arribar als cinemes per primer cop, ens semblarà una versió ampliada i amplificada d'allò que ja havíem vist. Perquè el parc fictici compta ara amb més dinosaures que aleshores al seu perímetre, inclosa una nova espècie inventada amb l'objectiu d'atreure nous visitants -al seu voltant gira la línia argumental, i ja es poden imaginar a què es dedica-. Però també perquè els nivells d'espectacularitat visual s'han incrementat d'acord amb els nous temps. Llàstima, doncs, que la història no acabi d'acompanyar i que determinats personatges -humans, no pas dinosaures- resultin menys creïbles que una promesa electoral.

En definitiva, "Jurassic World", la pel·lícula, no deixa de ser a "Jurassic Park", la pel·lícula, exactament el mateix que Jurassic World, el parc fictici, és a Jurassic Park, el parc fictici. Els seus propis autors en són conscients. Per això, i per allò de ser simpàtics, han tingut l'encert d'incloure a la sinopsi un personatge de posat modernet -hipster pels amics- que llueix una samarreta del parc (o el film) de fa dues dècades i el defensa argumentant que "aquell parc sí que era autèntic, no com aquest nostre: aleshores tenien dinosaures de veritat i no necessitaven inventar-se'n de nous". Els sona d'alguna cosa? Sí, jo també penso que els artistes clàssics d'Stax tenien tot allò que li manca al maleït revival soul. I sí, a mi també m'agraden més els dinosaures de Jurassic Park que els de Jurassic World. Això sí, la batalla final a múltiples bandes i on la mida importa tant com les formes és ben digna de ser vista.