Tapes, cames, jazz, actors i whisky canadenc

Buddy Rich.

La seqüència va tenir el seu què. Sopar familiar, nit de dimecres i un cèntric restaurant d'un poble de la costa. Un d'aquells pobles petits que durant els darrers trenta o quaranta anys han vist decaure el seu entorn a cop de parcs aquàtics, camps de golf, urbanitzacions per a butxaques grosses i similars, però que conserven intacte tot l'encant dels seus respectius centres històrics. Inclosos aquells carrers urbanitzats a partir d'un curs fluvial, aquells que ens semblen molt bonics quan fa bon temps però no ens ho semblen tant quan comença a ploure. Ahir feia bo, i a la terrassa del restaurant s'hi feien cerveses tot petant la xerrada. A dins s'hi sopava a base de tapes. Parlo, és clar, de tapes de les bones. De les que no embruten els dits i presenten el grau just de sofisticació -vaja, que el xef s'hi ha trencat una mica les banyes sense voler inventar-se la sopa d'all-.

Sofisticació. Un dels trets que sens dubte defineixen tant el propi restaurant com el personal que hi treballa. No parlo de sofisticació tal i com s'entén en aquelles cocteleries de l'Eixample on es requereix haver cursat un màster abans de demanar un gintònic. Parlo simplement de bon gust. D'haver pensat, al moment d'obrir un local, en aspectes com el disseny, l'interiorisme o la música de fons -i d'haver-los encarregat a professionals dels respectius àmbits, que per això hi són-. Quan hi vam arribar només hi havia dues taules ocupades. En una hi sopava un matrimoni amb dos fills, el més gran dels quals no devia tenir més de cinc o sis anys. A l'altra taula, la més gran de totes, una colla de joves allargava l'after work amb cares d'avorriment pròpies dels dies sense futbol a la tele. La taula del nostre costat era buida. I amb aquestes, mentre sonava de fons una melodia-folk-pop-pròpia-d'un-anunci-d'estrella-Damm-però-sense-copiar-malament-a-Manel, van començar a arribar les tapes.

Els calamars a l'andalusa estaven deliciosos, però el millor eren les croquetes de bolets -una obra mestra, els ho prometo-. I mentre anaven desapareixent els daus de foie-gras-amb-no-sé-què, el matrimoni i els fills van abandonar la sala, que l'endemà -és a dir aquest matí- tocava tornar-hi. La taula gran, en canvi, anava acomodant nous inquilins, entre ells una noia de cames espectaculars que francament convidava a oblidar les croquetes i els calamars i a pensar en una altra mena de menjar. El cas és que mentre mirava les cames de la noia -una altra obra mestra, els ho prometo-, una parella va ocupar la taula buida que hi havia al nostre costat. No hi vaig parar atenció fins que les cames -i la noia que portaven al damunt- es van asseure. Aleshores em vaig fixar en la parella i em vaig adonar que ell era un conegut actor amb qui mai he tingut el plaer de mantenir cap conversa però sempre m'ha semblat molt simpàtic. Aleshores va passar el cambrer i li vam demanar més croquetes. Teníem gana.

Ara sonava de fons un tema d'electropop que vaig ser incapaç d'identificar. L'actor i la seva parella van començar amb un parell de cerveses, una per barba. A la taula gran, la noia de les cames espectaculars es va aixecar per anar al servei. Vaja, que en qüestió de cinc minuts vam tenir desfilada per partida doble -i una visió global de tot plegat, és clar-. És el que tenen els bitllets d'anada i tornada: marxes de cara i tornes d'esquena -vostès ja m'entenen-. I amb aquestes va arribar la segona ració de croquetes. Delicioses, i tant que sí. L'actor i la seva parella es prenien una altra cervesa i picaven d'una tapa, i a nosaltres ens servien les postres. De cop i volta es va produir un gran terrabastall a la taula gran. Com si s'haguessin posat d'acord -de fet, s'hi havien posat-, tots els comensals es van aixecar i van començar a abandonar la sala. Sí, la noia amb unes cames més llargues que la pròpia taula també. Un últim passeig i cap a casa. Definitivament, estava més bona que el meu gelat de vainilla. Paraula.

I de cop i volta es van fer les onze. El menjador s'havia buidat, tan sols quedàvem nosaltres, l'actor i la seva parella. L'electropop i l'indie folk deixaven pas al jazz amb la mateixa naturalitat amb què el meu gelat de vainilla deixava pas a un Canadian Club amb Coca-Cola -insisteixo, Coca-Cola; l'original, la que no fa mal a l'estómac ni al paladar-. Deliciós, no cal dir-ho. I com sonava el jazz. I quina selecció. Georgie Fame, Ramsey Lewis i Buddy Rich. I el Canadian Club amb Coca-Cola, que bé que entrava. Arribat aquest punt vaig escoltar, sense voler, la conversa entre l'actor i la seva parella. Parlaven de jazz. I el vivien. I com el vivien. I ell en sabia (molt). I ella l'escoltava, i quan ell callava un moment ella taral·lejava la línia melòdica. I ell movia les mans, provant de seguir els moviments de Rich a la bateria.

I així fins que es van aixecar, ens van dir bona nit i van marxar. Nosaltres vam fer el mateix un cop finalitzat el meu Canadian amb cola. El cambrer que ens va acomiadar es disculpava per la lentitud del servei i jo el felicitava per la selecció musical. Francament, les disculpes no calien, de vegades els esdeveniments han de seguir el seu curs i el seu ritme. Les felicitacions, en canvi, sí que calien. Ho he dit de bon principi. La seqüència va tenir el seu què. I és que acabar un sopar amb Buddy Rich de fons i un reconegut actor vibrant al ritme de la seva bateria, els ho prometo, no té preu.