100 CLUB
100 Oxford Street, London, England
Enmig de l'oceà comercial i turístic que és Oxford Street, en ple cor de la capital britànica, sobreviu el llegendari 100 Club, sempre fidel al seu compromís amb la bona música. Es tracta, com en el cas del Marquee, d'un local emblemàtic, d'un dels referents de la música en directe a Londres.
La seva història va començar el 1942, quan va obrir les seves portes com a restaurant i sota el nom de Mack's. Ja aleshores destacava per la seva oferta musical, orientada principalment cap al jazz. Des d'un principi, va ser un bon trampolí per a artistes amateur, però la programació no va trigar a comptar amb noms cada cop més importants. El mateix Glenn Miller hi va arribar a actuar quan es trobava a Europa durantla
II Guerra Mundial, oferint actuacions en bases militars
nord-americanes. Al llarg dels anys, el local va anar adoptant diferents noms,
com el de London Jazz Club o el de Humphrey Littelton Club. Tot i això, la
política continuava essent la mateixa: programar jazz de qualitat, combinant
noves tendències a càrrec de músics joves amb figures consagrades com, per
exemple, Louis Armstrong.
A finals dels anys 50, les seqüeles de l'skiffle havien fet créixer entre els seguidors britànics del jazz una nova obsessió amb els sons més tradicionals de New Orleans. Això va fer que l'orientació musical del local se centrés en aquest tipus de propostes. Va ser el moviment anomenat Trad, una abreviació de Traditional. En contraposició, uns carrers més avall, en ple Soho, uns joves d'estètica elegant reivindicaven les últimes tendències del jazz, entre les quals hi havia les propostes innovadores del bebop. Eren els amants del Modern Jazz, a qui la premsa musical va batejar com a Mods, abreviant el terme Modern. El jazz modern va guanyar terreny quan, a principis dels anys 60, el Trad va passar de moda i el local va obrir les seves portes als mods.
Tot i això, estava clar que els temps canviaven. Els anys 60 havien començat, i amb ells el que molts anomenen 'Era Pop'. Noves propostes sonores com el rhythm & blues, el rock & roll o el Merseybeat havien fet que el jazz aportés uns beneficis cada cop menors. Per això, la direcció va decidir que el local havia d'obrir-se a altres estils i rentar-se la cara. D'aquesta manera, el 1964 el van rebatejar amb el nom definitiu de 100 Club i, tot i que no van abandonar el jazz, van començar a incorporar a la cartellera noms relacionats amb el rhythm & blues, el blues i el soul, com Bo Diddley, B.B. King, Muddy Waters, Albert King, Louisiana Red o Jackie Wilson. De la mateixa manera, l'escenari del 100 Club va veure passar també a grups britànics com els Animals,la Blues Incorporated
d'Alexis Korner, els Bluebreakers de John Mayall i, posteriorment, The Who, els
Pretty Things, els Kinks o Spencer Davis Group, entre d'altres. El 100 Club,
per tant, es mantenia com un referent de la nit londinenca al formar part de
l'escena mod.
Ja a finals dels 70, amb l'arribada del punk, el 100 Club va viure un altre moment clau de la seva història. I és que els seus propietaris es van atrevir el1976 a
fer allò que cap altre club s'havia atrevit a fer: donar suport a aquell nou
moviment. D'aquesta manera, els dies 20 i 21 de setembre, el local esdevenia
l'escenari del primer festival punk de la història. Un festival on va actuar ni
més ni menys que la crème de la crème de la primera onada punk britànica: Sex
Pistols, The Clash, The Damned, Siouxsie & The Banshees, The Buzzcocks, The
Vibrators i Subway Sect. Un cartell de luxe, tot i que en aquell moment cap
d'aquests grups tenia encara contracte discogràfic.
Des d'aleshores, el nom de 100 Club ha estat estretament lligat amb aquella incipient escena punk, tot i que a principis dels 80 el local també va ser testimoni d'un renovat interès per la música d'arrels jamaicanes i, al cap de poc temps, va començar a programar els seus reputats allnighters de Northern Soul. Aquests allnighters van propiciar, a la vegada, actuacions en directe de gent com Terry Callier, Doris Troy o els Flirtations, noms habituals de les sessions de Northern. Actualment, el 100 Club continua comptant amb una sòlida agenda d'actuacions en directe que combinen propostes de rock underground amb el jazz, que mai ha abandonat el local.
Sona: "New Rose" - The Damned
100 Oxford Street, London, England
Enmig de l'oceà comercial i turístic que és Oxford Street, en ple cor de la capital britànica, sobreviu el llegendari 100 Club, sempre fidel al seu compromís amb la bona música. Es tracta, com en el cas del Marquee, d'un local emblemàtic, d'un dels referents de la música en directe a Londres.
La seva història va començar el 1942, quan va obrir les seves portes com a restaurant i sota el nom de Mack's. Ja aleshores destacava per la seva oferta musical, orientada principalment cap al jazz. Des d'un principi, va ser un bon trampolí per a artistes amateur, però la programació no va trigar a comptar amb noms cada cop més importants. El mateix Glenn Miller hi va arribar a actuar quan es trobava a Europa durant
A finals dels anys 50, les seqüeles de l'skiffle havien fet créixer entre els seguidors britànics del jazz una nova obsessió amb els sons més tradicionals de New Orleans. Això va fer que l'orientació musical del local se centrés en aquest tipus de propostes. Va ser el moviment anomenat Trad, una abreviació de Traditional. En contraposició, uns carrers més avall, en ple Soho, uns joves d'estètica elegant reivindicaven les últimes tendències del jazz, entre les quals hi havia les propostes innovadores del bebop. Eren els amants del Modern Jazz, a qui la premsa musical va batejar com a Mods, abreviant el terme Modern. El jazz modern va guanyar terreny quan, a principis dels anys 60, el Trad va passar de moda i el local va obrir les seves portes als mods.
Tot i això, estava clar que els temps canviaven. Els anys 60 havien començat, i amb ells el que molts anomenen 'Era Pop'. Noves propostes sonores com el rhythm & blues, el rock & roll o el Merseybeat havien fet que el jazz aportés uns beneficis cada cop menors. Per això, la direcció va decidir que el local havia d'obrir-se a altres estils i rentar-se la cara. D'aquesta manera, el 1964 el van rebatejar amb el nom definitiu de 100 Club i, tot i que no van abandonar el jazz, van començar a incorporar a la cartellera noms relacionats amb el rhythm & blues, el blues i el soul, com Bo Diddley, B.B. King, Muddy Waters, Albert King, Louisiana Red o Jackie Wilson. De la mateixa manera, l'escenari del 100 Club va veure passar també a grups britànics com els Animals,
Ja a finals dels 70, amb l'arribada del punk, el 100 Club va viure un altre moment clau de la seva història. I és que els seus propietaris es van atrevir el
Des d'aleshores, el nom de 100 Club ha estat estretament lligat amb aquella incipient escena punk, tot i que a principis dels 80 el local també va ser testimoni d'un renovat interès per la música d'arrels jamaicanes i, al cap de poc temps, va començar a programar els seus reputats allnighters de Northern Soul. Aquests allnighters van propiciar, a la vegada, actuacions en directe de gent com Terry Callier, Doris Troy o els Flirtations, noms habituals de les sessions de Northern. Actualment, el 100 Club continua comptant amb una sòlida agenda d'actuacions en directe que combinen propostes de rock underground amb el jazz, que mai ha abandonat el local.
Sona: "New Rose" - The Damned
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada