Vaig començar-hi a reflexionar ahir mirant la
fotografia de Dave Cloud (veure la meva anterior actualització), i posant
especial atenció en aquell rostre envellit -que no cansat ni esgotat- i aquella
mà esquerra aparentment deformada. Cloud és un home vell. Segurament, en
esperit és més jove que molts teenagers que es passen el dia enganxats a una
pantalla d'ordinador, però biològicament és vell. També artísticament: aquells
cabells canosos han estat testimoni de més 30 anys d'experiència. Però que
quedi clar: he dit vell, no pas obsolet. Com a mostra, les cançons. Fresques,
vitals i molt sòlides. Sense fisures. L'experiència és un grau.
Definitivament, si Cloud no va obtenir un reconeixement massiu quan tenia 20 anys, difícilment l'assolirà ara que es troba en edat de prejubilació. Però ell segueix aquí, al peu del canó. Sense importar-li si l'escolten 50 o 5.000 persones. Fent música perquè li dóna la gana i deixant el pavelló altíssim. Perquè, repeteixo, l'experiència és un grau. Figures com ell suposen un contrast amb un dels trets que defineixen aquesta dècada que ja s'acaba. Una dècada marcada (entre moltes altres coses, com el reciclatge i el bufet lliure d'estils i gèneres) per l'aparició de grups que, després d'un primer disc pròxim a l'excel·lència, s'han enfonsat com el Titanic -a nivell creatiu, que les vendes i els comptes bancaris són un altre tema-.
Penso per exemple en Franz Ferdinand i (sobretot) la llarga llista de grups que van sortir de sota les pedres i sota el seu paraigües -i de la majoria dels quals un servidor és o ha estat seguidor, que una cosa no treu l'altra-. Cares boniques i la font de l'eterna joventut. I sí, en alguns casos cançons memorables -sense anar més lluny, el primer de Franz Ferdinand n'està farcit-. Però també penso en la ressaca de tot allò i no hi veig cap Dave Cloud. No hi veig ningú que d'aquí a 30 anys -amb contracte discogràfic o sense, amb repercussió local o internacional, però amb arrugues enlloc de maquillatge- pugui seguir al peu del canó, fent música perquè li dóna la gana i deixant el pavelló altíssim.
La imatge és una caricatura de Keith Richards. Caricatura que, com a tal, exagera els trets que defineixen el seu rostre: les arrugues. Perquè on molts veuen un motiu d'escarni públic, jo hi veig el testimoni d'una vida. La del músic que hi ha més enllà de la multinacional Rolling Stones -i que consti, ho dic amb total respecte cap a Ses Satàniques Majestats-.
Audio: "Old Man" - Neil Young
Definitivament, si Cloud no va obtenir un reconeixement massiu quan tenia 20 anys, difícilment l'assolirà ara que es troba en edat de prejubilació. Però ell segueix aquí, al peu del canó. Sense importar-li si l'escolten 50 o 5.000 persones. Fent música perquè li dóna la gana i deixant el pavelló altíssim. Perquè, repeteixo, l'experiència és un grau. Figures com ell suposen un contrast amb un dels trets que defineixen aquesta dècada que ja s'acaba. Una dècada marcada (entre moltes altres coses, com el reciclatge i el bufet lliure d'estils i gèneres) per l'aparició de grups que, després d'un primer disc pròxim a l'excel·lència, s'han enfonsat com el Titanic -a nivell creatiu, que les vendes i els comptes bancaris són un altre tema-.
Penso per exemple en Franz Ferdinand i (sobretot) la llarga llista de grups que van sortir de sota les pedres i sota el seu paraigües -i de la majoria dels quals un servidor és o ha estat seguidor, que una cosa no treu l'altra-. Cares boniques i la font de l'eterna joventut. I sí, en alguns casos cançons memorables -sense anar més lluny, el primer de Franz Ferdinand n'està farcit-. Però també penso en la ressaca de tot allò i no hi veig cap Dave Cloud. No hi veig ningú que d'aquí a 30 anys -amb contracte discogràfic o sense, amb repercussió local o internacional, però amb arrugues enlloc de maquillatge- pugui seguir al peu del canó, fent música perquè li dóna la gana i deixant el pavelló altíssim.
La imatge és una caricatura de Keith Richards. Caricatura que, com a tal, exagera els trets que defineixen el seu rostre: les arrugues. Perquè on molts veuen un motiu d'escarni públic, jo hi veig el testimoni d'una vida. La del músic que hi ha més enllà de la multinacional Rolling Stones -i que consti, ho dic amb total respecte cap a Ses Satàniques Majestats-.
Audio: "Old Man" - Neil Young
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada