L7
"We want to make love to you all... Boys, girls... Whoever". Amb aquestes paraules es presentava Donita Sparks, vocalista i guitarrista de L7, a la sala Mephisto de Barcelona el dissabte 11 de març de 2000. Avui fa 10 anys. El temps passa, però hi ha dates que no s'obliden i per mi aquella en va ser una. I és que aquell concert del quartet californià va ser un dels millors que he presenciat mai. Un repertori impecable, unes L7 en estat de gràcia que ho van donar tot a l'escenari i un públic, el de Barcelona, que aleshores encara anava als concerts a passar-s'ho bé i no a fer acte de presència.
L'endemà del concert, el PP de José María Aznar guanyava les eleccions generals per majoria absoluta. I mentre tothom es posava les mans al cap davant la catàstrofe política, jo em refugiava al meu món escoltant obessivament la discografia de L7 i recordant un concert que m'havia marcat. Poc m'importava el que passés allà fora mentre pels meus auriculars sonéssin una vegada i una altra "Pretend We're Dead", "Scrap", "Shove", "Crackpot Baby" o "Little One". Fins i tot recordo estar a París un mes i mig després i comprar una revista francesa -que amb prou feina podia entendre- pel sol fet que dedicava la portada a Donita Sparks.
I és que semblava que L7 rebien finalment el reconeixement que sempre se'ls havia negat. I aleshores, inexplicablement, van desaparèixer del mapa. Després d'aquella gira vindria un silenci absolut que no es trencaria fins que anys després Sparks donés el salt en solitari, gairebé confirmant una separació que mai s'ha anunciat oficialment. Per cert, aquell 11 de març va ser també el dia en què vaig conèixer algú que amb el pas dels anys esdevindria un boníssim amic i company d'aventures musicals, Maurici Ribera (The Missing Leech).
Audio: "Scrap" - L7
"We want to make love to you all... Boys, girls... Whoever". Amb aquestes paraules es presentava Donita Sparks, vocalista i guitarrista de L7, a la sala Mephisto de Barcelona el dissabte 11 de març de 2000. Avui fa 10 anys. El temps passa, però hi ha dates que no s'obliden i per mi aquella en va ser una. I és que aquell concert del quartet californià va ser un dels millors que he presenciat mai. Un repertori impecable, unes L7 en estat de gràcia que ho van donar tot a l'escenari i un públic, el de Barcelona, que aleshores encara anava als concerts a passar-s'ho bé i no a fer acte de presència.
L'endemà del concert, el PP de José María Aznar guanyava les eleccions generals per majoria absoluta. I mentre tothom es posava les mans al cap davant la catàstrofe política, jo em refugiava al meu món escoltant obessivament la discografia de L7 i recordant un concert que m'havia marcat. Poc m'importava el que passés allà fora mentre pels meus auriculars sonéssin una vegada i una altra "Pretend We're Dead", "Scrap", "Shove", "Crackpot Baby" o "Little One". Fins i tot recordo estar a París un mes i mig després i comprar una revista francesa -que amb prou feina podia entendre- pel sol fet que dedicava la portada a Donita Sparks.
I és que semblava que L7 rebien finalment el reconeixement que sempre se'ls havia negat. I aleshores, inexplicablement, van desaparèixer del mapa. Després d'aquella gira vindria un silenci absolut que no es trencaria fins que anys després Sparks donés el salt en solitari, gairebé confirmant una separació que mai s'ha anunciat oficialment. Per cert, aquell 11 de març va ser també el dia en què vaig conèixer algú que amb el pas dels anys esdevindria un boníssim amic i company d'aventures musicals, Maurici Ribera (The Missing Leech).
Audio: "Scrap" - L7
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada