The Fotolog Years: February 16th, 2009

L’edició del diari La Vanguardia del passat dissabte 14 dedicava part de la seva secció de Cultura a analitzar el panorama que es dibuixa pels macrofestivals de música de Barcelona en l’actual context de crisi econòmica. El punt de partida de l’article en qüestió és de sobra conegut a aquestes alçades: a cinc mesos de l’estiu, tot sembla indicar que festivals com Summercase (i tots els de l’òrbita de Sinnamon) no se celebraran. Vaja, que el que fa un any es veia venir, ha acabat passant molt abans del que molts podien preveure: d’una oferta desmesurada i exagerada on semblava que tot s’hi valia en nom de la quantitat -que no necessàriament equival a qualitat- i de la competència més salvatge, s’ha passat a una travessia pel desert on només han sobreviscut aquells que, fugint d’aquesta competició, s’han centrat a satisfer el consumidor habitual de música, aquell que va als festivals a gaudir dels concerts i no a celebrar revetlles de 48 hores.

És un cas semblant al de la bombolla immobiliària que ens ha conduït a l’actual desastre econòmic. Certes firmes sorgides de sota les pedres van inflar la bombolla dels festivals a més no poder en un temps récord, fins que aquesta ha acabat petant. Si a això hi afegim que molts patrocinadors, espantats pel citat context econòmic, han aplicat polítiques de reducció de despeses –la qual cosa vol dir en molts casos deixar de patrocinar-, resulta que ja no es poden organitzar determinats festivals de la mateixa manera que s’organitzaven fa un any. Perquè pagar a certs artistes internacionals quatre vegades més del que cobren per tocar en festivals britànics ha deixat de ser viable sense el suport econòmic dels patrocinis. Ve a ser el mateix que els ha passat a moltes petites i mitjanes empreses, que no poden mantenir el seu ritme de producció perquè la banca ha tancat l’aixeta dels crèdits -amb la diferència que si certs promotors de concerts es troben en aquesta situació és perquè s’ho han buscat-. En canvi, estalviar-se grans caps de cartell i oferir programacions més modestes –però coherents- que suscitin l’interès del melòman de tota la vida, segueix essent una aposta segura.

Però el que més em va sobtar de l’article de La Vanguardia era que fonts no identificades de l’Ajuntament de Barcelona mantenen que la ciutat disposa d’una bona oferta de turisme musical. I a mi que em perdonin, però per afirmar això des de l’administració municipal, o bé s’ha de parlar sense coneixement de causa –cosa habitual en cultura quan els càrrecs públics van en funció de carnets polítics-, o bé s’ha de ser un cínic –i més quan aquesta administració no para de tancar espais destinats a la música en directe-. Perquè fins ara, el concepte que teníem de turisme musical no era el d’anar a macrofestivals, sinó el de visitar localitzacions emblemàtiques vinculades amb la música. I d’això n’existeixen fins i tot guies que trobaran en qualsevol llibreria. Guies de turisme musical que no parlen de concerts i festivals, sinó de la platja de Los Angeles on es va fer la fotografia de la caràtula del primer disc dels Beach Boys, el Greenwich Village novaiorquès que va desencadenar el revival folk dels 60, la botiga londinenca on es van formar els Sex Pistols, la casa de Liverpool on va viure John Lennon o el cementiri parisenc de Pere LaChase, on descansen les restes de Jim Morrison.

I que jo sàpiga, Barcelona no té res de tot això. I no precisament per manca d’història musical, que en té i molta –ara mateix penso en l’històrica sala Zeleste del carrer Argenteria, totalment oblidada darrere l’aparador d’una botiga de roba-, sinó per aquesta obsessió per la modernitat més superficial i volàtil. Una obsessió, de fet, per l’aparença. Perquè, en el fons, Barcelona s’ha transformat en una ciutat d’aparença. Els espais de sempre estan desapareixent a marxes forçades sota una façana de disseny de cartró-pedra. Una façana anomenada “la botiga més gran del món” que pensa més en el turisme que en el veí de tota la vida i que ha inclòs, és clar, macrofestivals on la presència de grups autòctons és mínima –malgrat pagar-se autèntiques barbaritats a vells punks en edat de prejubilació-. Vaja, que per molt moderns que volguem semblar, mantenim el pitjor que teníem fa 40 anys: aquesta condició de paradís pel turisme de sol, platja i disbauxa a preus assequibles. I més ens val que la lliura esterlina deixi de caure en picat.