JUNO
No vull fer cap anàlisi ni valoració d'aquesta pel·lícula. No perquè no em vagi agradar (tot el contrari: fins i tot va superar les meves expectatives inicials), sinó perquè se n'ha parlat tant durant els últims mesos, que parlar-ne ara i aquí suposaria una innecessària repetició d'afirmacions que ja han esdevingut tòpics. Que si és la pel·lícula de l'any, que si Ellen Page fa un paperàs... Tòpics que, d'altra banda, jo no discutiré (tot i que això de "pel·lícula de l'any" sempre sigui discutible). No obstant, m'agradaria centrar-me en un aspecte de la pel·lícula que, tot i haver esdevingut un tòpic, encara pot obrir les portes a alguna reflexió. Parlo de la banda sonora.
Una banda sonora amb el pop i el rock alternatiu com a protagonistes i que, lluny de recopilar cançons que quedin en un segon pla, juga un paper crucial en la narració. Una banda sonora que inclou peces de noms consagrats (que no pas previsibles: Buddy Holly, Mott the Hoople, The Velvet Underground, Sonic Youth, The Kinks, Belle & Sebastian i Cat Power), però que cedeix tot el protagonisme a una figura molt més amagada i totalment oposada al concepte de mainstream: Kimya Dawson.
La novaiorquesa és qui té més representació en aquesta banda sonora, ja sigui en solitari, amb els Antsy Pants o amb el seu projecte mare, The Moldy Peaches (al costat d'Adam Green). En qualsevol dels tres casos, antifolk en estat pur. Folk-punk de baixa fidelitat on el talent supleix la tècnica i la imaginació resol la manca de recursos. Com deia algunes línies més amunt, un tarannà totalment allunyat del concepte de mainstream. No obstant, la banda sonora de "Juno" va arribar al número 1 de les llistes americanes. Com expressava un comunicat de premsa a la web d'Adam Green, no està gens malament per "un grapat de xavals amb una guitarra i un quatre pistes".
Sóc conscient que aquest esdeveniment no canviarà un negoci musical cada dia més decadent. Però no puc deixar de celebrar-lo. D'una banda, tenim la repercussió que això suposa per a Dawson i els Moldy Peaches. I de l'altra, la victòria simbòlica d'aquests xavals amb guitarres i quatre pistes, sobre les fredes superproduccions milionàries que acostumen a encapçalar les llistes d'èxits. Per un moment, la notícia em va transportar als dies en què "Nevermind", de Nirvana, expulsava un obsolet Michael Jackson del capdamunt del Billboard.
Però tot allò que puja, baixa. I la meva cara de felicitat no podia ser eterna: tan bon punt he assimilat que Kimya Dawson i els Moldy Peaches havien arribat a encapçalar el Billboard, he recordat que una cosa són les llistes americanes, i una altra de molt diferent les espanyoles. És cert que les dues es regeixen per la més absoluta manca d'imaginació i de risc. La diferència és que, mentre allà es donen sorpreses puntuals com la de "Juno", aquí semblem condemnats a la dictadura de productes en sèrie sense talent ni substància que, en el millor dels casos, han guanyat la seva carrera musical en un concurs de televisió. Depriment, no troben?
Audio: "Anyone Else but You" - The Moldy Peaches
No vull fer cap anàlisi ni valoració d'aquesta pel·lícula. No perquè no em vagi agradar (tot el contrari: fins i tot va superar les meves expectatives inicials), sinó perquè se n'ha parlat tant durant els últims mesos, que parlar-ne ara i aquí suposaria una innecessària repetició d'afirmacions que ja han esdevingut tòpics. Que si és la pel·lícula de l'any, que si Ellen Page fa un paperàs... Tòpics que, d'altra banda, jo no discutiré (tot i que això de "pel·lícula de l'any" sempre sigui discutible). No obstant, m'agradaria centrar-me en un aspecte de la pel·lícula que, tot i haver esdevingut un tòpic, encara pot obrir les portes a alguna reflexió. Parlo de la banda sonora.
Una banda sonora amb el pop i el rock alternatiu com a protagonistes i que, lluny de recopilar cançons que quedin en un segon pla, juga un paper crucial en la narració. Una banda sonora que inclou peces de noms consagrats (que no pas previsibles: Buddy Holly, Mott the Hoople, The Velvet Underground, Sonic Youth, The Kinks, Belle & Sebastian i Cat Power), però que cedeix tot el protagonisme a una figura molt més amagada i totalment oposada al concepte de mainstream: Kimya Dawson.
La novaiorquesa és qui té més representació en aquesta banda sonora, ja sigui en solitari, amb els Antsy Pants o amb el seu projecte mare, The Moldy Peaches (al costat d'Adam Green). En qualsevol dels tres casos, antifolk en estat pur. Folk-punk de baixa fidelitat on el talent supleix la tècnica i la imaginació resol la manca de recursos. Com deia algunes línies més amunt, un tarannà totalment allunyat del concepte de mainstream. No obstant, la banda sonora de "Juno" va arribar al número 1 de les llistes americanes. Com expressava un comunicat de premsa a la web d'Adam Green, no està gens malament per "un grapat de xavals amb una guitarra i un quatre pistes".
Sóc conscient que aquest esdeveniment no canviarà un negoci musical cada dia més decadent. Però no puc deixar de celebrar-lo. D'una banda, tenim la repercussió que això suposa per a Dawson i els Moldy Peaches. I de l'altra, la victòria simbòlica d'aquests xavals amb guitarres i quatre pistes, sobre les fredes superproduccions milionàries que acostumen a encapçalar les llistes d'èxits. Per un moment, la notícia em va transportar als dies en què "Nevermind", de Nirvana, expulsava un obsolet Michael Jackson del capdamunt del Billboard.
Però tot allò que puja, baixa. I la meva cara de felicitat no podia ser eterna: tan bon punt he assimilat que Kimya Dawson i els Moldy Peaches havien arribat a encapçalar el Billboard, he recordat que una cosa són les llistes americanes, i una altra de molt diferent les espanyoles. És cert que les dues es regeixen per la més absoluta manca d'imaginació i de risc. La diferència és que, mentre allà es donen sorpreses puntuals com la de "Juno", aquí semblem condemnats a la dictadura de productes en sèrie sense talent ni substància que, en el millor dels casos, han guanyat la seva carrera musical en un concurs de televisió. Depriment, no troben?
Audio: "Anyone Else but You" - The Moldy Peaches
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada