A l'edició d'ahir del diari El Periódico, el
prestigiós crític musical Ramón de España dedicava una columna a la pròxima
visita dels Sex Pistols a Barcelona i Madrid, en el marc del festival
Summercase. L'article venia a dir el que tothom sap, però ningú vol admetre:
els quatre paios que pujaran a l'escenari del Summercase només es poden assemblar
als Sex Pistols de 1977 en una cosa: el document d'identitat. I tenint en
compte que a Anglaterra d'això no en gasten, podem afirmar que les semblances
són encara més mínimes.
En altres paraules, i parafrasejant a De España, els Pistols són un producte nostàlgic que ven recreacions perfectes d'uns himnes de naturalesa imperfecta. Un sense sentit tan gran com veure unes (ex)icones del punk enriquir els seus comptes corrents a base de transformar pedres angulars del propi punk -moviment caracteritzat pel seu esperit trencador i inconformista- en simples exercicis de nostalgia barata. Perquè els Sex Pistols de 1976, 1977 o 1978, lluny d'encapçalar cap macrofestival, veien com se'ls prohibia actuar en terra britànica i eren apallissats per una colla d'exhaltats de l'extrema dreta sense sentit de l'humor.
Dit això, un servidor té curiositat per veure els actuals Sex Pistols. I no crec que em sentís estafat si els veiés, perquè a l'hora de veure'ls tindria en compte tot el que acabo de dir i m'ho prendria d'una altra manera. Ara bé, hi ha un fragment del text de De España que em va fer reflexionar especialment. Un fragment on apunta -evidentment, amb ironia-, que ara és el moment idoni perquè els Pistols visitin Barcelona. Perquè els actuals Sex Pistols són respecte als de 1977 el mateix que l'actual Barcelona a la d'aleshores. Textualment i en tots dos casos, De España veu "cinisme, rutina i conformisme" on abans hi havia "frescor, desvergonyiment i valor". No hi puc estar més d'acord.
Perquè m'indigna veure com alguns pretenen vendre autenticitat punk i altres òsties amb vinagre on l'única cosa que hi ha són contractes milionaris i una competició ferotge per veure quin festival aconsegueix reunir el major nombre de públic. Un públic format per gent que habitualment no va als concerts (no es deixin enganyar pels milers de suposats indies que acudeixen en massa als festivals: en tot cas, preguntin-se on s'amaguen cada cop que veuen una sala de concerts mig buida) i per 'guiris' carregats de cervesa que passen unes bones vacances de sol i platja (en això sí que estem com 30, i fins i tot 40, anys enrere) amb un rerefons musical.
I aquí està el problema. És indignant que ens haguem de conformar a veure segons quins grups i solistes en les condicions d'un macrofestival (totalment pèssimes, amb excepcions com el Primavera Sound, que afortunadament defensa una altra filosofia, molt més sana al meu entendre, basada en una selecció coherent i cuidada dels grups, no pas en una acumulació de caps de cartell que infli fins a reventar el globus de les aglomeracions).
I tornem a l'exemple dels Sex Pistols. Com en el cas dels Who, parlem d'un grup clau de la història de la música que s'ha vist obligat a suspendre concerts a l'Estat Espanyol (concretament, la seva única data anunciada fins ara, a Madrid l'estiu de 1996). En el cas dels Who, uns àgils promotors van retallar costos per encaixar-los en un pavelló de tercera divisió de Zaragoza i el públic barceloní va pelegrinar als peus dela Pilarica. I ho dic amb tots els meus respectes
per una ciutat que em va semblar molt més digna per acollir aquell concert que
una Barcelona cada dia més ofegada en el seu intent desesperat de semblar
moderna i multicultural.
Però en el cas dels Pistols, la cosa es va acabar com el Rosari de l'Aurora i no se'n va saber mai més res. I ara tornen a l'únic país del món on han hagut de suspendre un concert al no vendre prou entrades... i ho fan com a caps de cartell d'un macrofestival !!! Sisplau, que algú m'ho expliqui. O bé l'interès pels Pistols (repeteixo: els actuals Pistols, res a veure amb els de fa 30 anys) ha crescut de cop, cosa que dubto, o bé es confirma allò que ja fa temps que s'evidencia: com els festivals de música s'han transformat en simples esdeveniments socials on queda bé anar i a sobre t'ho passes teta, però on paradoxalment, la música és un element secundari.
Dit això, i ja acabo, no sé si els Pistols em faran anar al Summercase. Com deia, tinc curiositat per veure aquest producte (perquè això és el que són i han estat sempre, la diferència és que ara la pasta se la quedaran ells i no Malcolm McLaren), però no em convenç haver-lo de veure en una revetlla de festa major amb flaire de modernitat de cartró-pedra. Una revetlla que, com tota festa popular, suposa un fidel reflexe del seu marc de celebració. I el que més em dol és que aquest marc sigui, precisament, Barcelona.
En altres paraules, i parafrasejant a De España, els Pistols són un producte nostàlgic que ven recreacions perfectes d'uns himnes de naturalesa imperfecta. Un sense sentit tan gran com veure unes (ex)icones del punk enriquir els seus comptes corrents a base de transformar pedres angulars del propi punk -moviment caracteritzat pel seu esperit trencador i inconformista- en simples exercicis de nostalgia barata. Perquè els Sex Pistols de 1976, 1977 o 1978, lluny d'encapçalar cap macrofestival, veien com se'ls prohibia actuar en terra britànica i eren apallissats per una colla d'exhaltats de l'extrema dreta sense sentit de l'humor.
Dit això, un servidor té curiositat per veure els actuals Sex Pistols. I no crec que em sentís estafat si els veiés, perquè a l'hora de veure'ls tindria en compte tot el que acabo de dir i m'ho prendria d'una altra manera. Ara bé, hi ha un fragment del text de De España que em va fer reflexionar especialment. Un fragment on apunta -evidentment, amb ironia-, que ara és el moment idoni perquè els Pistols visitin Barcelona. Perquè els actuals Sex Pistols són respecte als de 1977 el mateix que l'actual Barcelona a la d'aleshores. Textualment i en tots dos casos, De España veu "cinisme, rutina i conformisme" on abans hi havia "frescor, desvergonyiment i valor". No hi puc estar més d'acord.
Perquè m'indigna veure com alguns pretenen vendre autenticitat punk i altres òsties amb vinagre on l'única cosa que hi ha són contractes milionaris i una competició ferotge per veure quin festival aconsegueix reunir el major nombre de públic. Un públic format per gent que habitualment no va als concerts (no es deixin enganyar pels milers de suposats indies que acudeixen en massa als festivals: en tot cas, preguntin-se on s'amaguen cada cop que veuen una sala de concerts mig buida) i per 'guiris' carregats de cervesa que passen unes bones vacances de sol i platja (en això sí que estem com 30, i fins i tot 40, anys enrere) amb un rerefons musical.
I aquí està el problema. És indignant que ens haguem de conformar a veure segons quins grups i solistes en les condicions d'un macrofestival (totalment pèssimes, amb excepcions com el Primavera Sound, que afortunadament defensa una altra filosofia, molt més sana al meu entendre, basada en una selecció coherent i cuidada dels grups, no pas en una acumulació de caps de cartell que infli fins a reventar el globus de les aglomeracions).
I tornem a l'exemple dels Sex Pistols. Com en el cas dels Who, parlem d'un grup clau de la història de la música que s'ha vist obligat a suspendre concerts a l'Estat Espanyol (concretament, la seva única data anunciada fins ara, a Madrid l'estiu de 1996). En el cas dels Who, uns àgils promotors van retallar costos per encaixar-los en un pavelló de tercera divisió de Zaragoza i el públic barceloní va pelegrinar als peus de
Però en el cas dels Pistols, la cosa es va acabar com el Rosari de l'Aurora i no se'n va saber mai més res. I ara tornen a l'únic país del món on han hagut de suspendre un concert al no vendre prou entrades... i ho fan com a caps de cartell d'un macrofestival !!! Sisplau, que algú m'ho expliqui. O bé l'interès pels Pistols (repeteixo: els actuals Pistols, res a veure amb els de fa 30 anys) ha crescut de cop, cosa que dubto, o bé es confirma allò que ja fa temps que s'evidencia: com els festivals de música s'han transformat en simples esdeveniments socials on queda bé anar i a sobre t'ho passes teta, però on paradoxalment, la música és un element secundari.
Dit això, i ja acabo, no sé si els Pistols em faran anar al Summercase. Com deia, tinc curiositat per veure aquest producte (perquè això és el que són i han estat sempre, la diferència és que ara la pasta se la quedaran ells i no Malcolm McLaren), però no em convenç haver-lo de veure en una revetlla de festa major amb flaire de modernitat de cartró-pedra. Una revetlla que, com tota festa popular, suposa un fidel reflexe del seu marc de celebració. I el que més em dol és que aquest marc sigui, precisament, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada