Dies enrere un vell conegut celebrava una mena
de victòria moral sobre mi. Aixecava les mans amb els punys tancats perquè
després de tants anys m'havia guanyat. Tot va començar durant una conversa
sobre música. Jo vaig explicar que m'estava baixant d'internet el primer disc
d'Amy Winehouse. Va ser al pronunciar les paraules "m'estic baixant
d'internet" quan al meu vell conegut se li va il·luminar la mirada i va
començar a assaborir la victòria. I és que segons ell, anys enrere un servidor
havia condemnat la descàrrega d'arxius en mp3 a través d'un programa p2p. I és
clar, que tants anys després baixés del burro, suposava per a ell tot un triomf.
Dit això, haig d'introduir un matís: si aleshores jo no em baixava música d'internet, no era per raons polítiques, religioses ni ideològiques (evitaré repetir què penso de personatges com Teddy Bautista o Ramoncín -mèrits musicals al marge-). Simplement no disposava de mitjans per fer-ho. Des que en disposo, ho faig. I sense cap càrrec de consciència. Perquè malgrat baixar-me música d'internet, segueixo entrant regularment a botigues de discos i deixant-m'hi una pasta. I no només això, també em deixo un dineral en entrades de concerts. I no em sap greu, perquè m'agrada la música. Per això hi inverteixo diners. I on la meva butxaca no pot arribar, de vegades hi arriba internet.
I aquí és on m'havia malinterpretat el meu vell conegut. Perquè el que jo criticava no era el fet de baixar-se música d'internet, sinó el de limitar-se a adquirir la música d'aquesta manera. Anys després, segueixo pensant exactament el mateix. Per entendre'ns, em sembla comprensible que es baixi música d'internet algú que mengi, begui, respiri i cagui música. Algú que devori desenes de discos al mes i que aprofiti estones lliures per anar a remenar les cubetes d'alguna botiga. Algú que s'estalviï els 18 euros que val el nou disc d'un grup o solista, per gastar-se'ls en l'entrada del concert quan vingui de gira. Algú per qui internet suposi una eina per descobrir coses noves i no només per obtenir gratis la cançó d'un anunci de telèfons mòbils.
En canvi, no em sembla comprensible que es baixi música d'internet qui fa anys que no trepitja una botiga de discos ni té cap intenció de fer-ho. Qui considera que una entrada d'un concert és massa cara, però es deixa la meitat del sou en cubates. Qui no té cap mena d'inquietud per descobrir coses noves, malgrat el ventall de possibilitats que ofereix internet. Vaja, que potser el meu vell conegut relativitzaria la seva victòria moral si s'adonés de tot el que es perd. I potser aleshores es desenganxaria de l'ordinador i aniria a una botiga. I potser allà descobriria discos dels Troggs, els Undertones, Frank Zappa, New York Dolls, Dexys Midnight Runners, Fleet Foxes o Sharon Jones que, qui sap, encara podrien canviar-li la vida. Potser aleshores la victòria moral seria meva. O potser no: jo prefereixo pensar que aleshores la victòria seria encara més seva. Perquè sens dubte hi sortiria guanyant moltíssim. I el que guanyaria no es pot baixar d'internet.
NOTA: L'establiment de la foto és SISTER RAY, una de les botigues de discos més emblemàtiques del Soho de Londres, situada al número 34 de Berwick Street (sí, la que sortia a la caràtula del segon disc d'Oasis). La poso perquè fins fa poc estava amenaçada de tancament a causa de mals resultats econòmics. Divendres passat la vaig visitar i em vaig assabentar que ja es troba fora de perill. Vaig respirar tranquil i vaig comprar una pila de discos a preus insignificants (ja se sap, és una de les coses que té el Regne Unit). Alguns d'ells me'ls havia baixat prèviament d'internet. Però quan pots tenir un original per un preu raonable, l'emule fa més nosa que servei. Per cert, algú s'ha preguntat mai per què als carrers de Londres no hi ha top mantes?
Audio: "5 4 3 2 1" - Manfred Mann
Dit això, haig d'introduir un matís: si aleshores jo no em baixava música d'internet, no era per raons polítiques, religioses ni ideològiques (evitaré repetir què penso de personatges com Teddy Bautista o Ramoncín -mèrits musicals al marge-). Simplement no disposava de mitjans per fer-ho. Des que en disposo, ho faig. I sense cap càrrec de consciència. Perquè malgrat baixar-me música d'internet, segueixo entrant regularment a botigues de discos i deixant-m'hi una pasta. I no només això, també em deixo un dineral en entrades de concerts. I no em sap greu, perquè m'agrada la música. Per això hi inverteixo diners. I on la meva butxaca no pot arribar, de vegades hi arriba internet.
I aquí és on m'havia malinterpretat el meu vell conegut. Perquè el que jo criticava no era el fet de baixar-se música d'internet, sinó el de limitar-se a adquirir la música d'aquesta manera. Anys després, segueixo pensant exactament el mateix. Per entendre'ns, em sembla comprensible que es baixi música d'internet algú que mengi, begui, respiri i cagui música. Algú que devori desenes de discos al mes i que aprofiti estones lliures per anar a remenar les cubetes d'alguna botiga. Algú que s'estalviï els 18 euros que val el nou disc d'un grup o solista, per gastar-se'ls en l'entrada del concert quan vingui de gira. Algú per qui internet suposi una eina per descobrir coses noves i no només per obtenir gratis la cançó d'un anunci de telèfons mòbils.
En canvi, no em sembla comprensible que es baixi música d'internet qui fa anys que no trepitja una botiga de discos ni té cap intenció de fer-ho. Qui considera que una entrada d'un concert és massa cara, però es deixa la meitat del sou en cubates. Qui no té cap mena d'inquietud per descobrir coses noves, malgrat el ventall de possibilitats que ofereix internet. Vaja, que potser el meu vell conegut relativitzaria la seva victòria moral si s'adonés de tot el que es perd. I potser aleshores es desenganxaria de l'ordinador i aniria a una botiga. I potser allà descobriria discos dels Troggs, els Undertones, Frank Zappa, New York Dolls, Dexys Midnight Runners, Fleet Foxes o Sharon Jones que, qui sap, encara podrien canviar-li la vida. Potser aleshores la victòria moral seria meva. O potser no: jo prefereixo pensar que aleshores la victòria seria encara més seva. Perquè sens dubte hi sortiria guanyant moltíssim. I el que guanyaria no es pot baixar d'internet.
NOTA: L'establiment de la foto és SISTER RAY, una de les botigues de discos més emblemàtiques del Soho de Londres, situada al número 34 de Berwick Street (sí, la que sortia a la caràtula del segon disc d'Oasis). La poso perquè fins fa poc estava amenaçada de tancament a causa de mals resultats econòmics. Divendres passat la vaig visitar i em vaig assabentar que ja es troba fora de perill. Vaig respirar tranquil i vaig comprar una pila de discos a preus insignificants (ja se sap, és una de les coses que té el Regne Unit). Alguns d'ells me'ls havia baixat prèviament d'internet. Però quan pots tenir un original per un preu raonable, l'emule fa més nosa que servei. Per cert, algú s'ha preguntat mai per què als carrers de Londres no hi ha top mantes?
Audio: "5 4 3 2 1" - Manfred Mann
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada