IKE TURNER
Pavelló d'Esports Can Xarau, Cerdanyola del Vallès (Barcelona)
October 14th, 2006
I finalment va arribar el mite. Ike Turner, considerat com el pare del rock'n'roll, una de les figures per excelència del rhythm & blues dels 50, el soul dels 60 i el funk dels 70, va passejar la seva llegenda ahir a la nit pel Festival de Blues de Cerdanyola. I ho va fer mostrant-se en un envejable estat de forma mentre interpretava versions de clàssics com "Caldonia" (Louis Jordan), "Five Long Years" (Eddie Boyd) o "Johnny B. Goode" (Chuck Berry), a més de temes propis com el cèlebre "Rocket 88", una peça que va gravar originalment el 1951 i que es considera el primer tema de la història del rock'n'roll. Turner va tocar el piano i la guitarra, i es va fer càrrec de la veu solista durant bona part del concert, sempre amb el suport d'una banda d'acompanyament, els nous Rhythm Kings, que en tot moment va estar a l'alçada de les circumstàncies.
D'aquesta manera, la primera meitat del set va ser tota una demostració de força i de classe. Tot i això, les coses es van començar a torçar a partir de la segona meitat, quan Turner va intentar rememorar els seus dies de major esplendor comercial amb Ike & Tina Turner. Va pujar a l'escenari una explosiva vocalista que, si bé va posar-se el públic a la butxaca, recordava en excés a Tina Turner, tant a nivell vocal com d'actitud. D'això es tractava, de fet, però faltava una cosa perquè allò resultés tan creïble com fa 40 anys: la química que existia entre els dos integrants del matrimoni Turner, i que evidentment no existeix entre un veterà músic que les ha vist passar de tots colors, i una noieta que podria ser perfectament la seva néta.
Les versions de temes com "Proud Mary" o "Nutbush City Limits" van sonar, doncs, contundents però a la vegada buides, en certa manera. I més tenint en compte que Turner no necessita recórrer a aquesta etapa de la seva carrera: tot el que va fer durant els anys 50 és més que suficient per reivindicar-lo com una figura clau de la música del segle XX. I ho seria fins i tot si mai hagués format una parella sentimental i artística amb Tina Turner. Tot i això, s'ha de destacar la versió d'"I've Been Loving You Too Long" (Otis Redding) que van fer a dues veus. Tota una mostra de com transformar un oceà de cors trencats en una orgia desenfrenada de catarsi sexual i espiritual. Memorable.
Ahir però, va ser una d'aquelles nits en què el teloner acaba eclipsant al cap de cartell. El britànic Mike Sanchez i els seus Portions van pujar a l'escenari per oferir un dels concerts de l'any, ni més ni menys. Sanchez, fundador dels Big Town Playboys i membre dels Rhythm Kings de Bill Wyman (exbaixista dels Rolling Stones) sap crear amb el piano la mateixa màgia que trobem als vinils de Fats Domino, Little Richard i Jerry Lee Lewis. Rock'n'roll, jump blues, boogie-woogie, rhythm & blues hipnòtic, rockabilly... Sanchez i la seva banda són una gran olla a pressió on tots aquests gèneres es barregen per aconseguir la més exquisida de les mescles: un repertori basat en alguns temes propis i, sobretot, en sòlides versions de gegants com John Lee Hooker ("Boogie Chillen"), Chuck Berry ("Brown Eyed Handsome Man"), Will Bradley Trio ("Down the Road Apiece"), Little Richard ("Good Golly Miss Molly"), Richard Berry (un "Louie Louie" que va sonar fidel a l'original i un "Have Love Will Travel" que ens va recordar a la versió dels Sonics), Jack Hammer ("Sapphire") o Bruce Channel ("Hey Baby"). I totes interpretades amb la classe i el respecte que es mereixen. Una delícia.
Sona:
"Rocket 88" - Ike Turner & the Kings of Rhythm
(aka Jackie Brenston & the Delta Kings)
Pavelló d'Esports Can Xarau, Cerdanyola del Vallès (Barcelona)
October 14th, 2006
I finalment va arribar el mite. Ike Turner, considerat com el pare del rock'n'roll, una de les figures per excelència del rhythm & blues dels 50, el soul dels 60 i el funk dels 70, va passejar la seva llegenda ahir a la nit pel Festival de Blues de Cerdanyola. I ho va fer mostrant-se en un envejable estat de forma mentre interpretava versions de clàssics com "Caldonia" (Louis Jordan), "Five Long Years" (Eddie Boyd) o "Johnny B. Goode" (Chuck Berry), a més de temes propis com el cèlebre "Rocket 88", una peça que va gravar originalment el 1951 i que es considera el primer tema de la història del rock'n'roll. Turner va tocar el piano i la guitarra, i es va fer càrrec de la veu solista durant bona part del concert, sempre amb el suport d'una banda d'acompanyament, els nous Rhythm Kings, que en tot moment va estar a l'alçada de les circumstàncies.
D'aquesta manera, la primera meitat del set va ser tota una demostració de força i de classe. Tot i això, les coses es van començar a torçar a partir de la segona meitat, quan Turner va intentar rememorar els seus dies de major esplendor comercial amb Ike & Tina Turner. Va pujar a l'escenari una explosiva vocalista que, si bé va posar-se el públic a la butxaca, recordava en excés a Tina Turner, tant a nivell vocal com d'actitud. D'això es tractava, de fet, però faltava una cosa perquè allò resultés tan creïble com fa 40 anys: la química que existia entre els dos integrants del matrimoni Turner, i que evidentment no existeix entre un veterà músic que les ha vist passar de tots colors, i una noieta que podria ser perfectament la seva néta.
Les versions de temes com "Proud Mary" o "Nutbush City Limits" van sonar, doncs, contundents però a la vegada buides, en certa manera. I més tenint en compte que Turner no necessita recórrer a aquesta etapa de la seva carrera: tot el que va fer durant els anys 50 és més que suficient per reivindicar-lo com una figura clau de la música del segle XX. I ho seria fins i tot si mai hagués format una parella sentimental i artística amb Tina Turner. Tot i això, s'ha de destacar la versió d'"I've Been Loving You Too Long" (Otis Redding) que van fer a dues veus. Tota una mostra de com transformar un oceà de cors trencats en una orgia desenfrenada de catarsi sexual i espiritual. Memorable.
Ahir però, va ser una d'aquelles nits en què el teloner acaba eclipsant al cap de cartell. El britànic Mike Sanchez i els seus Portions van pujar a l'escenari per oferir un dels concerts de l'any, ni més ni menys. Sanchez, fundador dels Big Town Playboys i membre dels Rhythm Kings de Bill Wyman (exbaixista dels Rolling Stones) sap crear amb el piano la mateixa màgia que trobem als vinils de Fats Domino, Little Richard i Jerry Lee Lewis. Rock'n'roll, jump blues, boogie-woogie, rhythm & blues hipnòtic, rockabilly... Sanchez i la seva banda són una gran olla a pressió on tots aquests gèneres es barregen per aconseguir la més exquisida de les mescles: un repertori basat en alguns temes propis i, sobretot, en sòlides versions de gegants com John Lee Hooker ("Boogie Chillen"), Chuck Berry ("Brown Eyed Handsome Man"), Will Bradley Trio ("Down the Road Apiece"), Little Richard ("Good Golly Miss Molly"), Richard Berry (un "Louie Louie" que va sonar fidel a l'original i un "Have Love Will Travel" que ens va recordar a la versió dels Sonics), Jack Hammer ("Sapphire") o Bruce Channel ("Hey Baby"). I totes interpretades amb la classe i el respecte que es mereixen. Una delícia.
Sona:
"Rocket 88" - Ike Turner & the Kings of Rhythm
(aka Jackie Brenston & the Delta Kings)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada