CBGB (1973-2006)
315 Bowery, NYC
Summer 2005
S'ha acabat i no tinc paraules per expressar com em sento, perquè és com si se n'hagués anat una part de mi. El passat diumenge 15 va tenir lloc l'últim concert del CBGB, un dels clubs de rock'n'roll més importants de NYC (i del món, si m'ho permeteu), i la meca absoluta del punk. El local tancarà definitivament les seves portes el dia 31. Aquest últim concert va anar a càrrec de tota una Patti Smith. Un nom molt indicat per posar punt i final a la història d'una part de l'ànima del Lower Manhattan. Perquè Patti Smith ve d'aquella primitiva escena punk que a mitjans dels anys 70 es va començar a desenvolupar darrere d'aquesta porta.
El nom de CBGB vé de les inicials de country, bluegrass i blues, els gèneres musicals que s'hi havien d'escoltar en un principi, quan Hilly Kristall el va fundar el1973 a
la cruïlla dels carrers Bowery i Bleeker, a l'East Village. Tot i això, al cap
de poc temps va esdevenir l'epicentre d'una incipient escena punk liderada per
gent com Ramones, Talking Heads, Television, Blondie, Dictators o Suicide. Tots
van donar les seves primeres passes o van començar les seves llegendes al CBGB.
Altres que també hi van viure moments decisius van ser els Dead Boys i els
Misfits, per citar-ne només dos. Durant els darrers anys, el CBGB ja no era el
mateix que als 70. Seguia sent un bon lloc per veure punk i rock en directe,
però altres locals com el Don Hill's, al Soho, o el Pianos, al Lower East Side,
cultivaven ambients més aptes per crear noves escenes, tal i com el CBGB ho
havia fet anys enrere. Tot i això, no deixava de ser una mena de temple, un
lloc sagrat, un motiu de pelegrinatge per melòmans de tot el món.
I per què ha tancat? Doncs resulta que l'any passat, els propietaris de l'edifici reclamaven al local uns deutes que no ha pogut afrontar. Ni la implicació de figures com Little Steven, Patti Smith o el mateix alcalde de NYC, Michael Bloomberg, han aconseguit salvar la situació, i Kristal s'ha vist obligat a tancar la paradeta i marxar. El més irònic del cas és que els propietaris que reclamen els deutes són una associació benèfica que no ha de pagar impostos a l'Ajuntament per ocupar l'edifici. Però no ens enganyem. Mirant de lluny aquesta mateixa façana s'entén per què aquesta gent vol el CBGB fora d'allà. I no és precisament per motius benèfics. Només cal fer una volta pel barri per adonar-se'n. Els voltants del local estan plens d'edificis en construcció. A ningú se li escapa que el preu del sòl de Manhattan està pels aires. I qualsevol immobiliària donarà una fortuna a aquesta pressumpta associació benèfica a canvi d'aquest terreny, estratègicament situat al cor de NYC.
I què passarà amb el CBGB? Doncs Kristall el desmuntarà, com si es tractés d'un antic temple egipci, i se l'endurà a Las Vegas per reconstruir-lo peça per peça, i un cop allà continuarà la història: actuacions en directe, algunes de bones i d'altres de dolentes, i el reclam etern que suposen aquestes sigles. Perquè no ens enganyem. Ja fa anys que CBGB és una marca més (les samarretes amb aquest emblemàtic logo es poden trobar a tot arreu). Una llàstima. Ja que el seu veritable esperit no té res a veure amb els casinos de Las Vegas, sinó que es troba als carrers del sud-est de Manhattan.
Jo, per la meva banda, em sento afortunat d'haver conegut aquest local per dins i haver-hi viscut nits màgiques. Recordo com hi vaig arribar, per primera vegada, la tardor de 1999, després de dinar a Little Italy i caminar per tot el Lower Manhattan. Estava tancat, però hi havia un dels responsables de l'entrada i em va deixar veure l'interior de la sala. I recordo l'emoció d'entrar-hi i trobar-me sol, en aquell forat minúscul, davant de l'escenari per on havien passat els Ramones i Blondie. En les meves posteriors visites a NYC hi he tornat repetidament i hi he vist diversos concerts.
No diré que guardi un record especial de cap d'aquests concerts, perquè cap d'ells va ser res de l'altre món. Però sí que recordaré sempre la sensació d'estar allà dins, de respirar aquell ambient decadent i formar-ne part. No oblidaré mai aquells lavabos fastigosos (n'havies de tenir moltes ganes, per baixar-hi). Aquells milions de retalls de diari, enganxines, flyers i graffittis (n'hi havia una dela
Banda Trapera del Río !!!) que cobrien les parets. Aquells
concerts amb públics que amb prou feines arribaven a les 30 persones. La millor
barra de NYC (o al menys, una de les més barates). Els braçalets de paper que
et posaven a l'entrada (burro de mi: els vaig llençar tots). El dia que estava
assegut, mirant com actuava un grup de folk àcid, i una desconeguda em va tirar
un got de cervesa sencer per sobre. No em vaig enfadar: estàvem al CBGB.
La veritat, quan torni a NYC (que ho faré, no sé quan, però ho faré), se'm farà difícil acostar-me al 315 de Bowery...
Sona: "Let's Go to CBGB" - The Products
315 Bowery, NYC
Summer 2005
S'ha acabat i no tinc paraules per expressar com em sento, perquè és com si se n'hagués anat una part de mi. El passat diumenge 15 va tenir lloc l'últim concert del CBGB, un dels clubs de rock'n'roll més importants de NYC (i del món, si m'ho permeteu), i la meca absoluta del punk. El local tancarà definitivament les seves portes el dia 31. Aquest últim concert va anar a càrrec de tota una Patti Smith. Un nom molt indicat per posar punt i final a la història d'una part de l'ànima del Lower Manhattan. Perquè Patti Smith ve d'aquella primitiva escena punk que a mitjans dels anys 70 es va començar a desenvolupar darrere d'aquesta porta.
El nom de CBGB vé de les inicials de country, bluegrass i blues, els gèneres musicals que s'hi havien d'escoltar en un principi, quan Hilly Kristall el va fundar el
I per què ha tancat? Doncs resulta que l'any passat, els propietaris de l'edifici reclamaven al local uns deutes que no ha pogut afrontar. Ni la implicació de figures com Little Steven, Patti Smith o el mateix alcalde de NYC, Michael Bloomberg, han aconseguit salvar la situació, i Kristal s'ha vist obligat a tancar la paradeta i marxar. El més irònic del cas és que els propietaris que reclamen els deutes són una associació benèfica que no ha de pagar impostos a l'Ajuntament per ocupar l'edifici. Però no ens enganyem. Mirant de lluny aquesta mateixa façana s'entén per què aquesta gent vol el CBGB fora d'allà. I no és precisament per motius benèfics. Només cal fer una volta pel barri per adonar-se'n. Els voltants del local estan plens d'edificis en construcció. A ningú se li escapa que el preu del sòl de Manhattan està pels aires. I qualsevol immobiliària donarà una fortuna a aquesta pressumpta associació benèfica a canvi d'aquest terreny, estratègicament situat al cor de NYC.
I què passarà amb el CBGB? Doncs Kristall el desmuntarà, com si es tractés d'un antic temple egipci, i se l'endurà a Las Vegas per reconstruir-lo peça per peça, i un cop allà continuarà la història: actuacions en directe, algunes de bones i d'altres de dolentes, i el reclam etern que suposen aquestes sigles. Perquè no ens enganyem. Ja fa anys que CBGB és una marca més (les samarretes amb aquest emblemàtic logo es poden trobar a tot arreu). Una llàstima. Ja que el seu veritable esperit no té res a veure amb els casinos de Las Vegas, sinó que es troba als carrers del sud-est de Manhattan.
Jo, per la meva banda, em sento afortunat d'haver conegut aquest local per dins i haver-hi viscut nits màgiques. Recordo com hi vaig arribar, per primera vegada, la tardor de 1999, després de dinar a Little Italy i caminar per tot el Lower Manhattan. Estava tancat, però hi havia un dels responsables de l'entrada i em va deixar veure l'interior de la sala. I recordo l'emoció d'entrar-hi i trobar-me sol, en aquell forat minúscul, davant de l'escenari per on havien passat els Ramones i Blondie. En les meves posteriors visites a NYC hi he tornat repetidament i hi he vist diversos concerts.
No diré que guardi un record especial de cap d'aquests concerts, perquè cap d'ells va ser res de l'altre món. Però sí que recordaré sempre la sensació d'estar allà dins, de respirar aquell ambient decadent i formar-ne part. No oblidaré mai aquells lavabos fastigosos (n'havies de tenir moltes ganes, per baixar-hi). Aquells milions de retalls de diari, enganxines, flyers i graffittis (n'hi havia una de
La veritat, quan torni a NYC (que ho faré, no sé quan, però ho faré), se'm farà difícil acostar-me al 315 de Bowery...
Sona: "Let's Go to CBGB" - The Products
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada