Quico Palomar a El Periódico

La secció Gent corrent, que el diari El Periódico de Catalunya publica cada dia a la seva contraportada, pot ser tota una caixa de sorpreses. Una setmana després de presentar-nos a Raquel Blasco -la cap de cuina que va deixar una feina ben pagada a la Xina per a treballar en un restaurant familiar a Barcelona-, Gemma Tramullas va entrevistar al gran Quico Palomar -El Periódico, dimecres 3 d'octubre de 2012-. Un artista dels que ja gairebé no queden. Un home que un dia ho va deixar literalment tot per a lliurar-se al seu somni bohemi. Va ser membre fundador de La Fura dels Baus, projecte que va abandonar per diferències artístiques, sacrificant un futur professional segur per a mantenir-se fidel a allò que realment sentia: "Sóc romàntic, medievalista, antisistema i antiindustrial. Reivindicar el soroll, el món urbà i les màquines no m'interessava; o sigui que no em puc queixar si no he passat a la història". Des d'aleshores, ha esdevingut un dels secrets més ben guardats de Barcelona, ja sigui en la seva faceta de cantautor inclassificable o en la de dibuixant.

"Tinc 62 anys i encara no m'han descobert! A vegades penso que sobro", diu en una entrevista on analitza conceptes tan buits i banals com els de triomf o fracàs. "Tinc la casa plena de dibuixos i toco en bars i festes, però quan no m'arriba per viure penso que el que sobra sóc jo". Però malgrat tot, el Quico no abandona el camí que va triar. "La meva missió és fer riure la gent, emocionar-la, allunyar-la d'aquesta ciutat decrèpita i transportar-la a un món de fantasia. Però ells em veuen d'una altra manera: només veuen un tio gras i calb que demana diners per emborratxar-se". Conec perfectament aquesta sensació, la de voler ser un romàntic en una societat que divideix l'existència entre triomfs i fracassos, i on el concepte de triomf va associat a un model estètic -sí, estètic- del qual Palomar és l'antítesi. Suposo que per això admiro la figura de Quico Palomar, algú que es manté ferm en el seu compromís artístic, sense abandonar-lo per poc que soni la bossa. Algú que encara creu en quelcom més que números amb moltes xifres.

A diferència de Raquel Blasco, sí que he tingut ocasió de conèixer a Quico Palomar. Vam coincidir per primera vegada el juny de 2008, compartint escenari en la celebració del Dia de la Música al Convent de Sant Agustí de Barcelona. La qual cosa va ser tota una experiència: no havia conegut mai ningú com ell. Un tio que feia el que volia, com ho volia i quan ho volia, sense importar-li cap on bufés el vent. Algú amb una forta personalitat, definida però no impostada. Algú que feia de manera natural el que ningú més s'atreviria a fer. Des d'aleshores, hem tornat a coincidir en algunes ocasions. Una va ser després d'una jam de blues al Macondo Bar on ell havia tocat i jo havia assistit com a espectador. Una altra va ser un dia als carrers del barri Gòtic, on vam mantenir una breu conversa -cosa que sempre és un plaer, amb un interlocutor del seu nivell-. L'últim cop que el vaig veure va ser fa un parell de setmanes, durant les Festes de la Mercè, entre la multitud de músics que van acompanyar a Oriol Tramvia en la recta final del seu concert a Plaça Catalunya. Oriol Tramvia i Quico Palomar. Dos supervivents d'una espècie en perill d'extinció i d'uns temps en què la música -i l'art en general- es basava en el romanticisme i no en el corporativisme. Gent que es mereixeria monuments en aquells mateixos carrers on les ha vist passar de tots colors.