Mai els he seguit amb especial atenció, però des que els vaig descobrir sempre m'han caigut bé. Potser perquè són fruit d'aquell pop independent del canvi de mil·leni que mirava gens dissimuladament al power pop d'uns Big Star -o de qualsevol altre grup que bevés a parts iguals de la tradició nord-americana i de la British Invasion-. Potser perquè representen aquella manera de fer tan pròpia de l'indie escocès -humilitat i constància en comptes de grandiloqüència i pretenciositat-. Potser perquè prenen el seu nom d'una cançó de Nick Drake. El cas és que em va alegrar que The Hazey Janes fossin els teloners de Wilco, la nit passada al Liceu. Van començar el seu concert puntualment i davant un públic escàs (només unes quantes i disperses butaques estaven ocupades), la qual cosa em va saber greu. No sé si atribuir-ho a la manca d'interès de bona part del públic en allò que no li han servit mastegat -quan, finalitzat el passi, vaig anar a prendre un refresc al bar del Liceu, hi havia el triple de gent que en tota la platea durant el concert dels teloners-, o al fet que és una incongruència programar concerts en horari europeu a Barcelona -els escocesos van començar a tocar a un quart de nou, una hora en què molta gent d'aquest país encara està tornant de la feina, si és que ja n'ha sortit-. Sigui com sigui, van donar-ho tot damunt l'escenari i van fer el millor concert possible tenint en compte les circumstàncies. Manera de fer escocesa. I una gesta admirable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada