Richard Hawley, sense pèls a la llengua

Richard Hawley, la nit passada a l'Apolo.

"Vosaltres deveu ser rics, en feu tota la pinta". Richard Hawley tot just havia acabat de tocar la primera cançó del seu concert, la nit passada a la sala Apolo de Barcelona, i s'adreçava a certs membres del públic que, des d'una ubicació pròxima a la barra, no paraven de parlar. "Deveu ser rics, perquè en plena recessió, quan tothom és pobre, vosaltres us podeu permetre pagar l'entrada d'un concert i venir a parlar". Ho va dir amb l'elegància i la classe que sempre l'han caracteritzat, però amb la mala llet de qui ha crescut en una freda ciutat industrial del nord d'Anglaterra. "Calleu o foteu-vos!", va sentenciar el de Sheffield enmig d'un sonor aplaudiment. M'agrada Richard Hawley. Un músic amb una elegància purament old school i una manera de fer totalment working class. Un home de principis i amb compromís. Per això comença un concert demanant un aplaudiment per al grup teloner -unes Smoke Fairies que només havíem degustat una minoria-. Per això, abans de marxar no presenta només la seva banda al complert, sinó a tota la gent que l'acompanya de gira -del tècnic de so al tour manager, passant pels roadies o la persona que gestiona l'estand de merchandising-. Per això, malgrat ser una celebritat al Regne Unit i haver estat guardonat als Brit Awards, no dubtava mesos enrere a carregar contra aquests guardons i contra el govern conservador del seu país en una entrevista publicada per la revista Mojo.  I per això no es mossega la llengua quan observa entre el públic actituds com la dels citats personatges.

Jo tampoc he entès mai que algú pagui una entrada i després es passi el concert parlant, em sembla una manca de respecte no només cap als músics, sinó també cap a la resta del públic. I l'evidència que hi ha gent que va als concerts perquè toca i no perquè li importi el més mínim la música. Per això vaig aplaudir les paraules de Hawley amb totes les meves forces. Un Hawley que es va mostrar pletòric en la que era l'última nit de la gira de presentació d'"Standing at the Sky's Edge" (2012). Una gira que havia tingut un capítol memorable el juny passat i precisament a Barcelona, durant la clausura del Primavera Sound 2012 al Passeig de Lluís Companys, on el britànic i la seva banda d'acompanyament van protagonitzar un passi èpic sota una tempesta de dimensions bíbliques. La nit d'ahir no va ser tan solemne, ni falta que feia. L'èpica va deixar lloc a la proximitat d'un músic que no va parar de mirar el públic amb humilitat per a donar-li les gràcies repetida i sentidament entre cançó i cançó. Cançons tan enormes com "Tonight the Streets Are Ours" o "Open Up Your Door". Clàssics que Hawley reinventava per a encaixar-los en un set list sustentat principalment amb material recent. L'equilibri perfecte entre aquell crooner de nits plujoses i els núvols lisèrgics d'"Standing at the Sky's Edge". Un crescendo que culminaria, com no podria ser de cap altra manera, amb la immensitat de "The Ocean". Ens tornarem a veure, va prometre. I Hawley és dels que no trenquen una promesa. En fa tota la pinta.

Audio: "Down in the Woods" - Richard Hawley