La revista musical britànica Uncut té una secció anomenada "Stop me if you think you've heard this one before" -sí, com la cançó dels Smiths-. Abans la feia el director, Allan Jones, però des de fa alguns mesos ha passat a mans d'una altra firma de pes de la redacció, David Quantick. En temps de Jones, la secció ocupava la totalitat de l'última pàgina, espai en el qual el director d'Uncut explicava tota mena d'imprevisibles anècdotes viscudes al costat d'astres de la música al llarg de més de quatre dècades de carrera periodística -un valor afegit que la publicació no ha perdut: Jones segueix explicant aquestes anècdotes a l'editorial-.
De la seva banda, Quantick -molt menys subtil i amb molts menys pèls a la llengua que Jones- ocupa una columna a les pàgines inicials de la revista i redueix les anècdotes a episodis derivats de la seva facilitat per crear-se un enemic gairebé sota cada rajola que trepitja. Un tipus encantador -i ho dic sense cap mena d'ironia, llegir-lo cada mes és un plaer- que va arribar a veure com l'organització del festival de Glastonbury li denegava l'acreditació, tal i com explica a la seva columna d'aquest mes d'octubre. El motiu? Haver firmat un article en què anomenava "Ma Wanker" -crec que no hi ha traducció possible al català per a aquest terme, però qui sàpiga anglès ja sabrà què vol dir, i qui no es pot imaginar que res de bo- als pares que deixen als seus fills fer l'animal a les basses de fang tan característiques de certs festivals a l'aire lliure. A Quantick no li agraden els festivals, ho deixa ben clar. I celebra el final de l'estiu perquè implica que tornarà a assistir a concerts. Perquè, passada la temporada de festivals, "els grups tornaran a tocar en espais tancats".
Quina sort la de Quantick, que deu viure a Londres -o en el seu defecte, qualsevol ciutat de la geografia britànica-. Perquè, si visqués a Barcelona, probablement lamentaria que quan s'acaben els festivals, també s'acaba el públic -sí, aquell que és capaç de gastar-se una barbaritat en l'entrada d'un festival sense saber ni tan sols qui hi tocarà, per allò d'anar a descobrir grups, però després és incapaç de pagar deu miserables euros per veure en una sala en condicions aquells mateixos grups que ha descobert-. I és clar, si no hi ha públic, no hi ha negoci. I això implica menys concerts. O que fins i tot molts dels concerts que veurem aquesta temporada en sales de Barcelona, s'hagin programat en el marc d'algun festival. Penso en Redd Kross i Cat Power al Primavera Club. Amb l'inconvenient que aquesta última ni tan sols tocarà en una sala en condicions, sinó al Sant Jordi Club. Sí, jo també tinc ganes de donar-me cops de cap a la paret, però creguin-me, a aquestes alçades ja no val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada