Flowers Pop Art

Hi ha qui diu que Flowers és un personatge únic a Barcelona. Jo crec que és únic al món. Parlem d'un home que viu la música com pocs. Algú que, amb 66 anys, encara llueix orgullós les seves xapes dels Who, la seva elegància mod i uns principis incorruptibles. Algú que, en edat de jubilació, encara puja a un escenari a fer l'animal (dit en el millor dels sentits) cada cop que un dels seus ídols li ho permet, i que no dubta a posar-se a ballar quan sona una cançó que li agrada, sense importar-li el que digui o pensi el del costat. Sí, pots estar en desacord amb moltes de les coses que diu -i jo hi estic-, però només per la intensitat amb què viu la música i per totes les vivències que acumula -d'haver vist els Doors a Wight i els Rolling Stones amb Brian Jones, a ser rebut per Bob Dylan al seu camerino o veure com David Bowie el proclamava "un home valent" davant tota la premsa espanyola-, es mereix tot el respecte del món. En un entorn tan cínic com la societat actual, en què la gent va als concerts a malparlar sobre qui toca o a fer acte de presència sense importar-li en absolut l'experiència artística que és a punt de viure, és d'agrair que algú mostri en tot moment aquesta passió. Tant de bo hi hagués més Flowers en aquest país. Ho diu el seu bon amic i històric promotor Gay Mercader, una de les veus autoritzades que participen al documental "Flowers Pop Art". Entranyable retrat audiovisual d'algú que és tan barceloní com La Monyos, realitzat per la gent de Produccions de l'Eixample i estrenat aquest mes als Cinemes Girona de Barcelona.

Diuen que la primera impressió és la que compta. I en el meu cas, la primera impressió que vaig tenir de Flowers mostra per què aquest home és especial. Primavera de 2002, sala Bikini. Arthur Lee encapçala una renovada formació de Love davant un públic barceloní tan immòbil com de costum. Contrasta, per tant, el senyor d'edat avançada que balla frenèticament a primera fila, acaba sense camisa i aconsegueix que tot un Lee li acabi donant la mà a mode d'admiració. No va ser fins al cap de dos anys que el vaig conèixer personalment, al backstage d'un macrofestival a Galícia. Em va quedar clar que aquell home s'havia anclat en certa manera en una època concreta, i que res posterior a aquella època cridaria la seva atenció com ho havien fet els grups que reivindicava incansablement. Aquesta és una crítica que se li sol fer. Però quedin-se amb aquest detall: mentre tota la gent d'una edat similar a la de Flowers, anclada en l'espai temporal que va dels 50 als primers 80, no para de dir obvietats, ell em parlava d'artistes com els Count Five, els Standells, els Pretty Things, les Runaways o tot un Tim Buckley. Francament, no conec en aquest país molta gent de la generació de Flowers que sigui capaç d'anomenar noms com aquests amb la seguretat de qui els ha incorporat al seu adn a través d'anys de devoció incansable i dedicació a allò que dóna sentit a la seva vida: la música i el pop art.

Al llarg dels anys, ens hem trobat sovint, en algunes èpoques amb més freqüència que en d'altres, ja hagi estat en concerts, botigues de discos -és impagable que aquest home t'agafi la bossa de la botiga en qüestió per veure què t'has comprat, i et comenti un per un tots els discos, li agradin o no-, temples nocturns de Gràcia o per un carrer Tallers on hem arribat a tenir converses molt interessants, a la vegada que m'ha aconseguit vendre algun dels seus mítics calendaris. De totes les anècdotes que podria explicar relacionades amb ell, possiblement la més entranyable sigui la d'una nit en què va assistir accidentalment a un concert meu. Era en un bar de Gràcia, una freda i intensament plujosa nit de desembre. El bar estava buit -ja sabem què passa a Barcelona: quatre gotes i ens amaguem al sofà de casa-. I amb aquestes entra Flowers, menjant-se un gelat de vainilla i xocolata com qui ignora les condicions climàtiques. Es va asseure al costat d'un altre dels poquíssims espectadors que van venir aquella nit, Carlos Animal -al cap d'uns mesos conegut com a Dino Ratso-, i va observar el concert fins a la recta final. Aleshores va marxar i no va tornar. Al cap d'unes setmanes me'l vaig trobar al carrer Tallers i li vaig preguntar què li havia semblat. Em va dir que li havia agradat, però que en aquesta ciutat la meva lluita estava perduda de bon principi. Sobre el primer, amb el temps m'he adonat que és una de les millors floretes que he rebut mai. Sobre el segon, també el temps m'ha demostrat que Flowers tenia tota la raó del món.