Forat de merda

Sleaford Mods.

"Anglaterra és un forat de merda". Contundent titular, el que encapçala una entrevista a Sleaford Mods publicada recentment per Mondo Sonoro a la seva edició digital. Qui deixa anar la frase és Jason Williamson, vocalista del duet de Nottingham, mentre explica què no li agrada del seu país. De ben segur, més d'un dels seus compatriotes s'enfadarà si arriba a llegir aquestes declaracions, però també hi haurà anglesos que les compartiran. De fet, el vocalista ja ha realitzat amb anterioritat declaracions similars en mitjans britànics -coses que passen quan un no té pèls a la llengua: parin atenció a les seves lletres i se n'adonaran-. En qualsevol cas, les paraules i (sobretot) l'actitud de Williamson il·lustren com al Regne Unit es poden vendre discos i omplir sales de concerts i, a la vegada, mantenir una postura crítica envers el sistema i l'entorn que t'envolta, inclòs el teu propi país si creus que alguna cosa hi va malament.

Tot plegat m'ha recordat una anècdota protagonitzada per Dixie Chicks ara fa poc més de deu anys, en plena campanya bèl·lica a l'Iraq. Durant una actuació del trio texà, la vocalista Natalie Maines va declarar que sentia vergonya d'haver nascut al mateix estat que George W. Bush. La qual cosa li va comportar tot un allau de crítiques i atacs des de les tribunes més conservadores dels Estats Units, però no va impedir al grup seguir venent discos i entrades de concerts -a Texas i a la resta del país- ni seguir essent respectat artística i professionalment. Si ens n'anem encara més lluny, fa cosa de tres dècades Bruce Springsteen va negar-se a cedir la cançó "Born in the USA" a la campanya electoral de Ronald Reagan. El Boss no havia dubtat a incloure la bandera del seu país a l'artwork del disc del mateix títol (1984) -un àlbum on cantava als mateixos Estats Units que ja havia retratat a "Nebraska" (1982)-, però al mateix temps tenia clar que l'Amèrica que ell volia seguir construint no era la de Reagan.

D'exemples com els d'Sleaford Mods, Dixie Chicks i Springsteen en podríem trobar a grapats al món anglosaxó, però no pas a casa nostra. S'imaginen qualsevol músic d'aquí qualificant Catalunya o Espanya de forats de merda? S'imaginen els pals que li caurien des de tots els costats? S'imaginen el suïcidi artístic i fins i tot professional que això suposaria en un entorn on les subvencions, el clientelisme i la correcció política més mal entesa es troben a l'ordre del dia? Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya es presumeix molt de patriotisme, ja sigui en nom de la Senyera o de la rojigualda, però no deixa de ser un patriotisme tan cec com aquell emperador que no s'adonava que anava despullat. Quan Springsteen o Sleaford Mods posen el dit a la llaga dels seus respectius països, els seus discursos poden resultar incòmodes i fins i tot colpidors, però són tan necessaris com ho és tota denúncia d'allò que no va bé o es pot millorar. I és precisament aquesta, la de transformar l'entorn, una de les funcions de l'art. El dia que en aquest racó de món haguem entès quelcom tan simple com això, haurem fet el primer pas de cara a ser un país normal.