25 anys de Mondo Sonoro

Un quart de segle fent periodisme musical en paper i apostant per un model de negoci i distribució que al seu moment va esquivar els canals més habituals del sector. Tota una fita, la que commemora enguany Mondo Sonoro. Un 25è aniversari que celebrarà aquest mes d'abril amb l'edició d'un doble disc de vinil amb una vintena llarga de temes d'artistes estatals que d'alguna manera il·lustren les dues dècades i mitja de trajectòria de la publicació. De Dover a C. Tangana passant per Astrud, Los Planetas, Ojos de Brujo, Sidonie, Dorian, Violadores del Verso, Lori Meyers, Manel, Vetusta Morla, La Bien Querida o Pony Bravo. Poden vostès encarregar-ne una còpia aquí. Per molts anys!

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

Forat de merda

Sleaford Mods.

"Anglaterra és un forat de merda". Contundent titular, el que encapçala una entrevista a Sleaford Mods publicada recentment per Mondo Sonoro a la seva edició digital. Qui deixa anar la frase és Jason Williamson, vocalista del duet de Nottingham, mentre explica què no li agrada del seu país. De ben segur, més d'un dels seus compatriotes s'enfadarà si arriba a llegir aquestes declaracions, però també hi haurà anglesos que les compartiran. De fet, el vocalista ja ha realitzat amb anterioritat declaracions similars en mitjans britànics -coses que passen quan un no té pèls a la llengua: parin atenció a les seves lletres i se n'adonaran-. En qualsevol cas, les paraules i (sobretot) l'actitud de Williamson il·lustren com al Regne Unit es poden vendre discos i omplir sales de concerts i, a la vegada, mantenir una postura crítica envers el sistema i l'entorn que t'envolta, inclòs el teu propi país si creus que alguna cosa hi va malament.

Tot plegat m'ha recordat una anècdota protagonitzada per Dixie Chicks ara fa poc més de deu anys, en plena campanya bèl·lica a l'Iraq. Durant una actuació del trio texà, la vocalista Natalie Maines va declarar que sentia vergonya d'haver nascut al mateix estat que George W. Bush. La qual cosa li va comportar tot un allau de crítiques i atacs des de les tribunes més conservadores dels Estats Units, però no va impedir al grup seguir venent discos i entrades de concerts -a Texas i a la resta del país- ni seguir essent respectat artística i professionalment. Si ens n'anem encara més lluny, fa cosa de tres dècades Bruce Springsteen va negar-se a cedir la cançó "Born in the USA" a la campanya electoral de Ronald Reagan. El Boss no havia dubtat a incloure la bandera del seu país a l'artwork del disc del mateix títol (1984) -un àlbum on cantava als mateixos Estats Units que ja havia retratat a "Nebraska" (1982)-, però al mateix temps tenia clar que l'Amèrica que ell volia seguir construint no era la de Reagan.

D'exemples com els d'Sleaford Mods, Dixie Chicks i Springsteen en podríem trobar a grapats al món anglosaxó, però no pas a casa nostra. S'imaginen qualsevol músic d'aquí qualificant Catalunya o Espanya de forats de merda? S'imaginen els pals que li caurien des de tots els costats? S'imaginen el suïcidi artístic i fins i tot professional que això suposaria en un entorn on les subvencions, el clientelisme i la correcció política més mal entesa es troben a l'ordre del dia? Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya es presumeix molt de patriotisme, ja sigui en nom de la Senyera o de la rojigualda, però no deixa de ser un patriotisme tan cec com aquell emperador que no s'adonava que anava despullat. Quan Springsteen o Sleaford Mods posen el dit a la llaga dels seus respectius països, els seus discursos poden resultar incòmodes i fins i tot colpidors, però són tan necessaris com ho és tota denúncia d'allò que no va bé o es pot millorar. I és precisament aquesta, la de transformar l'entorn, una de les funcions de l'art. El dia que en aquest racó de món haguem entès quelcom tan simple com això, haurem fet el primer pas de cara a ser un país normal.

Cànons estètics

"Per a arribar a dalt de tot (en el negoci musical), se't sol demanar que siguis jove, maca i esvelta. Però antigament, per a les cantants de jazz i blues tot això no era necessari. És veritat que aleshores hi havia més tabús, més normes establertes, però també més autenticitat". Ho declara Dayna Kurtz en un article publicat aquesta setmana per Mondo Sonoro a la seva edició digital. I té raó. Penso en Bessie Smith, Ma Rainey, Memphis Minnie, Billie Holiday, Big Mama Thornton, Sister Rosetta Tharpe o fins i tot Janis Joplin. Cap d'elles gaudia d'un físic privilegiat ni es passava hores i més hores a l'estilista. Però totes tenien un segell que les feia úniques, moltes coses a dir i sovint res a perdre. Suposo que per això, les lamentacions de la Holiday, la ràbia de la Joplin o l'èxtasi de Patti Smith em posen molt més que els modelets de passarel·la que tapen amb maquillatge i estilismes impossibles la seva manca de discurs artístic.

Audio: "Do I Love You" - Dayna Kurtz