Emoció, complicitat i ofici, molt d'ofici

Robert Forster.

ROBERT FORSTER + ISLANDIA NUNCA QUEMA

Apolo 2, Barcelona

14 de gener de 2016

Ho hauran llegit i escoltat vostès mil i una vegades. Que una bona cançó s'ha de poder tocar amb l'únic suport d'una guitarra acústica. D'acord, encara no he trobat cap argument en contra de tal afirmació, però tampoc n'he trobat cap que m'inclini a pensar que un tòpic com aquest pugui anar a missa. En canvi sí que m'atreviria a afirmar que un músic sol amb una acústica pot generar un seguit d'emocions i un grau de complicitat amb el respectable que altres formats no admeten. Tot dependrà del músic i del seu repertori, és clar, però si qui ens ocupa és un dels grans artesans de la cançó pop de les passades tres dècades i mitja, el més probable és que assistim a una combinació guanyadora. A un menys és més tan íntim i a la vegada aclamat com el que va brindar Robert Forster a la sala petita d'Apolo.

Posada en escena serena i austera, la de l'australià, que venia a presentar aquest tros de disc que és "Songs to Play" (2015). En va repassar més de la meitat del minutatge -de "Let Me Imagine You" a "I Love Myself (And I Always Have)", passant per l'emocionant "Songwriters on the Run", l'adrenalínica "Learn to Burn" o la irònica "A Poet Walks"-, alternant-lo amb referències al seu passat tant en solitari com amb els Go-Betweens -de "Rock'n'roll Friend" a "Here Comes a City" i de "Head Full of Steam" a una celebrada "I Can Do"-. A la recta final se li van afegir els components d'Islandia Nunca Quema per a exercir com a banda d'acompanyament en una "Surfing Magazines" que va elevar temperatura i augmentar revolucions al mateix ritme que coronava una hora i quinze minuts gairebé perfectes.

Precisament, el quartet tarragoní havia exercit prèviament les funcions de teloner. I ho havia fet amb un passi dels que denoten maneres, apunten ofici i poden presumir de solvència. Amb un repertori que beu a parts iguals de Kinks, Byrds, Velvet Underground, Lloyd Cole (atenció a la versió d'"It's Late" que es marquen al seu compte de Bandcamp) i a tot el pop independent entès com a sinònim de melodies inesborrables -el de la nissaga Forster, sense anar més lluny-. I títols tan rodons com "Airports Are a Poor Choice" o "Reach Out", tots ells procedents del seu darrer disc, un "Applause" (2014) que sona a clàssic pels quatre costats.